José Luis Rodríguez Zapatero va situar dissabte passat una càrrega de dinamita en els fonaments del Pacte del Tinell quan va regalar a Artur Mas el protagonisme de l'acord de l'Estatut. Set hores de reunió no van servir només per constatar que el pragmàtic líder de CiU prioritza el seu retorn a la Generalitat per damunt dels continguts de l'Estatut, sinó sobretot per oficialitzar una nova aposta estratègica del PSOE que ja fa temps que es detecta: apuntalar la seva majoria a Madrid amb dos socis fidels, els nacionalismes moderats de Catalunya i del País Basc, que són CiU i PNB. Res de nou: és l'esquema que va fer servir Felipe González per estar 14 anys a la Moncloa fins que la corrupció el va devorar.

Negar que aquest canvi d'aliances tindrà efecte sobre la política catalana és amagar el cap sota l'ala. La foto d'ahir a la Moncloa no pot ser més explícita. És cert que Zapatero no pot convocar les eleccions que desitja Mas, però no fa falta. Convertint CiU en el seu interlocutor privilegiat, ha deixat sense sentit el Pacte del Tinell com a aposta estratègica, perquè tot aquest procés ha estat codissenyat i consentit pel PSC. El president del govern espanyol ha minimitzat el protagonisme de Maragall amb la benedicció de José Montilla i ha deixat en una posició extremadament difícil els dirigents d'ERC, oferint-los seure a taula quan només queden les engrunes d'un menú que és indigerible per a un partit independentista. Esquerra ha de triar ara entre acceptar les engrunes o dir no a un Estatut que no respon a les seves expectatives. La primera opció li permet salvar el tripartit, però també fa bo el sí de Mas al text. La segona té riscos, com ara les eleccions anticipades, però recupera perfil polític propi. Difícil dilema que no se soluciona amagant-se darrere un sí crític.