És fatigant i ja comença a ser pintoresc que a aquestes alçades s'hagi de tornar a a discutir, per interessos polítics partidistes, qüestions que han estat perfectament assentades des de fa dècades per filòlegs, lingüistes i autoritats acadèmiques. Intentaré fer servir fonts valencianes per tal de no ser titllat de portar l'aigua al meu molí.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb motiu del 70è aniversari de les Normes de Castelló, que van establir les bases ortogràfiques de la llengua, va fer una declaració el 2002 on afirmava que "erudits, gramàtics i escriptors ja traspassats, en temps coetani de la Segona República o durant els anys del franquisme, van practicar i van millorar la precisió i validesa d'aquelles bases" i cita mestres com Carles Salvador Gimeno, professors com Manuel Sanchis Guarner, escriptors com Enric Valor Vives, etcètera.

¿Algú recorda que algun d'aquests personatges hagués discutit mai que el català i el valencià són la mateixa llengua? Són personalitats valencianes que van considerar que treballaven per la mateixa llengua que usaven Fabra, Espriu, Oliver o Moll.

Doncs ara resulta que als que ni durant el franquisme ni durant els primers anys de la democràcia no van mostrar cap interès per "practicar i millorar" el valencià, ni es van interessar inicialment perquè fos reconegut a la Unió Europea, se'ls ha desvetllat un sobtat interès per presentar-la com a diferent de la llengua catalana a les instàncies internacionals.

Per més partidari que se sigui del tarannà obert i dialogant hi ha coses que no poden quedar subjectes al regateig polític. I l'argument de l'"imperatiu legal" pel fet de ser citada amb el nom de valencià a l'Estatut d'autonomia, no té solidesa. Acció Cultural del País Valencià, l'Obra Cultural Balear i Òmnium Cultural, entitats agrupades en la Federació Llull, ho hem recordat una vegada més: ¿qui és l'intèrpret de la legalitat constitucional? Doncs el Tribunal Constitucional, que en la sentència 75/1997, de 21 d'abril, establia que el nom valencià no té caràcter excloent i ratificava de manera explícita la validesa de l'ús de llengua catalana com a equivalent acadèmic i propi de l'àmbit científic: "La valenciana, llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, i, per això, de la seva universitat, podrà ser també denominada 'llengua catalana' en l'àmbit universitari, sense que això contradigui l'Estatut d'autonomia ...". En aquest sentit també s'ha pronunciat reiteradament el Tribunal Superior de Justí- cia de la Comunitat Valenciana. En quatre sentències (330/2004, 393/2004, 518/2004 i 677/2004) ha dictaminat que la llicenciatura en llengua catalana "avala sobradament el coneixement de la llengua d'aquella comunitat, denominada oficialment 'valenciana' en el seu Estatut d'autonomia, i en l'àmbit acadèmic, 'catalana'".

¿Per què una doble denominació ha de suposar la presentació de dos textos? Hi ha precedents en sentit contrari i ben propers: la llengua oficial de l'Estat només pot rebre el nom de "castellà" segons la Constitució del 1978 i, en canvi, en els tractats europeus la llengua dels Regnes d'Espanya és anomenada "espanyol". ¿Es tracta de llengües diferents?

¿A què respon, doncs, la insistència del Govern valencià actual? Les entitats esmentades anteriorment, agrupades en la Federació Llull, ho hem posat de manifest: "Incloure el valencià com a diferent del català implica ressuscitar una polèmica que s'atia artificialment cada vegada que la nostra llengua ha de guanyar nous espais d'ús. Amb la polèmica garantida, la reivindicació de la comunitat lingüística catalana queda tocada. La iniciativa ja neix viciada i potser sentenciada. I la conseqüència és inevitable: si ni de portes endins som capaços de posar-nos d'acord, ¿com volem que ens reconeguin a Europa?".

Vet aquí allò que fa sospitar que esperen els que propugnen la distinció de les dues modalitats dialectals com a dues llengües diferents: el fracàs en el reconeixement internacional.

La qüestió de presentar a Europa dos textos idèntics però amb les cobertes diferents és una manera de fer el ridícul i és de suposar que deixarà els europeus en la més pura perplexitat, tot i el certificat que acompanya els textos.

En aquest aspecte caldria posar una mica de seny, d'una vegada per totes, i aprofitar l'espai de la legítima oposició política per a unes altres qüestions i deixar lliures de controvèrsies inútils els temes que tenen un tractament acadèmic que està llargament consolidat.