Senyor Tardà, vostè no ho entén. Li han donat la punta del dit i s'ha volgut prendre tot el braç. Allò que hauria estat un gest simpàtic ha esdevingut, per culpa seva, un abús de confiança. El president del Congrés espanyol, Manuel Marín, la bonhomia del qual està per sobre de les seves tortuoses intencions, va dir un dia, ple de tolerància i de benevolència, que els parlamentaris podien fer servir la seva llengua sempre que la traduïssin immediatament i sempre que no s'estenguessin. La llengua pròpia d'aquests pobres diputats era un símbol, no una eina de comunicació; era una nota de màniga ampla, i ara vostè ha trencat l'amable oferiment amb el seu abús irresponsable. Vostè, senyor Tardà, va parlar 19 segons seguits en català! On s'és vist? Quousque tandem abutere patientia nostra, Joan Tardà? S'adona que dinou segons són gairebé set línies de l'escrit que portava? Una cosa és dir "Bon dia", i tot seguit expressar-se en la llengua de debò. Els indis que els conqueridors van portar a peus dels Reis Catòlics s'expressaven amb una mena de grunys insuportables, però l'exquisida tolerància dels famosos reis va entomar-ho fins que aquests pobres desgraciats van aprendre la llengua -de la qual, com de Déu, només n'hi ha una-; a vostè, senyor Tardà, se li ha permès que utilitzi els seus grunys aldeanos i ofensivament guturals per paciència i bonhomia del president Marín. ¿Que no ho veu que, tal com el president va expressar, amb el seu esperit obert i cosmopolita, alterava "sistemàticament el bon ordre i l'espai de convivència i respecte", que només es poden assolir emprant l'espanyol, i no aquest irrespectuós dialecte provincià que s'entesta a fer servir? "L'única llengua de treball -afegeix el sant baró- és el castellà", tot i la contradicció en què incorre protestant perquè les llengües de treball a Europa siguin l'anglès, el francès i l'alemany, però això són figues d'un altre paner.

Vostè, senyor Tardà, és un mal exemple, i per això el senyor Marín el va castigar tapant-li la boca i retirant-lo de la tribuna d'oradors. No s'hi valen les excuses, al·legant que estava a punt de traduir la seva tosca intervenció a la llengua veritable en el moment en què va ser tan justament amonestat: dinou segons és un abús mesquí, que demostra que vostè és un aprofitat i vés a saber si una mala persona. Estic esgarrifada, senyor Tardà. Que no torni a passar.