Com diu molt bé Vicent Partal, en aquests dies previs a la investidura de Rodríguez Zapatero com a president del govern espanyol, és en les cares del seu entorn que cal buscar senyals del futur que espera diverses reivindicacions clau del catalanisme i la recuperació d'un clima respectuós amb els drets humans, ofegats llargs anys sota Aznar. Malauradament no sempre és esperança sinó confusió i una certa prevenció el que sentirem observant no poques d'aquelles cares.

Si és lògic pensar que el qui presideix la Fundació Pablo Iglesias sigui d'alguna manera una persona de l'entorn de Zapatero, també és probable que ens resultin alarmants les declaracions que el passat dia 12 va fer des de Salamanca Alfonso Guerra sobre el futur del conflicte a l'entorn de l'Arxiu de la Guerra Civil. En primer lloc, cal dir que en un acte públic en què ha participat juntament amb Juan Vicente Herrera, president de la Junta de Castella i Lleó (PP), no s'ha notat cap diferència de sensibilitat democràtica entre els dos homes entorn del conflicte de l'Arxiu.

Alfonso Guerra resol tot el tema de l'emplaçament dels papers republicans a Salamanca adduint unes meres "circumstàncies històriques". L'argument de l'exvicepresident del govern de Felipe González és que els lligalls han de quedar-se allà on la inèrcia històrica els ha portat. Amb el mateix argument reaccionari de Guerra podríem haver dit el 1975 que els presos de Franco es quedessin a la presó. De fet, no cal fer extrapolacions gaire imaginatives sobre el que "hauria pogut continuar igual", perquè tantes coses ho van fer: les fosses comunes amb els morts republicans; el fet que el nou cap d'Estat fos el designat per Franco; l'insultant nom "Radio Nacional", que va continuar incorrupte; la inviolabilitat de les estructures econòmiques i tantes estàtues eqüestres de Franco; això i molt més van tolerar els diferents governs socialistes. No seria ara el moment de considerar el cost per a la democràcia d'aquella mena de polítiques? Preguntem-ho als familiars dels republicans executats per Franco que encara no han rebut la quarta part de miraments que els morts de la División Azul.

També és curiós que en episodis com el de l'Arxiu, als catalans se'ns titlli d'insolidaris i localistes. Per què, doncs, Juan Vicente Herrera addueix la "voluntat dels ciutadans de Castella i Lleó" com a primera raó per no tornar els papers catalans? En què quedem? No era l'arxiu una cosa de "tot Espanya"? I si bé és lògic que Herrera ho defensi per ideologia conservadora, no ho és tant que ho haguessin fet socialistes com Jesús Málaga o -i això ja preocupa més- el número dos de Zapatero, Jesús Caldera. Desanima profundament veure com al PSOE de Salamanca li tira molt més la terreta que no els principis d'esquerres i democràtics que se'ls suposen. Tampoc no semblen impressionar-los els propis criteris arxivístics de la UNESCO a l'entorn de la necessitat de retornar materials espoliats en una guerra. Com a Bush i Aznar, els principis propugnats per l'ONU no semblen ser-los sagrats. Primer, la terreta i l'egoisme d'un nacionalisme propi tan dissimulat com inconfés.

Amb el que van dir Guerra i Herrera el passat dia 12, als catalans se'ns ha fet reviure un cop més la pervivència de la consigna Antes roja que rota. Com deia Josep Pla, el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Tot plegat fa dubtar si realment existeix una esquerra i un esperit democràtic de fons a l'Estat espanyol. Ara, amb el retorn dels nostres papers, el PSOE té una ocasió immillorable per desmentir-nos-ho i per deixar de banda les nauseabundes excuses tècniques amb què potser se sentien temptats de seguir-nos enganyant. D'aquesta manera aquest partit podrà continuar aprofundint en l'esperit democràtic alhora que podrà sintonitzar amb el PSC i UGT que ara fa dos anys van atorgar a la Comissió de la Dignitat el premi U de Maig per la seva lluita en favor de la recuperació de la memòria històrica i el retorn dels papers catalans en mala hora dipositats a Salamanca.