Carmen Tapia Torres és viuda del periodista Jose María Portell, assassinat per ETA el 1978

Brindar amb xampany per la mort és un despropòsit. Les bombolles transparents transmeten alegria, amistat, celebració. Però brindar per un ésser humà que acaba d'anar-se'n al més enllà, penjat amb una soga és... No m'he proposat jutjar a ningú avui. Tampoc em vull desesperar davant un nou atemptat d'ETA. Vull escriure amb pau i, per un dia, demanar a tots els que em llegeixen serenitat.

Sé que la meva cara no sortirà en cap manifestació. Sé que cap company periodista --¡a aquestes altures!-- em proposarà una entrevista. Sé que els meus principis estan en entredit. Sé que sóc políticament incorrecta. Sé que alguns pensen que tinc síndrome d'Estocolm. Sé que avui, després de 27 anys de l'assassinat del meu marit, José María Portell, segueixo pensant el mateix. ¿Per què? Doncs no ho sé. Crec que hi ha instants en la vida màgics, misteriosos, sagrats. Són segons irrepetibles que s'aturen en la nostra vida i ens embolcallen en una estranya pols d'or. Una pols que ningú veu, però que existeix. Aquest núvol daurat desapareix, però la brillantor --o potser el reflex-- queda enganxat a la pell. ¿Per què jo vaig perdonar els assassins del meu marit? No en tinc ni idea. Però va passar. Va ser un incomprensible centelleig que em va ajudar a viure i segueix guiant la meva vida.

Comprenc qui es manté enredat en l'odi. El comprenc perquè, humanament, el perdó és una força impossible de sentir si no te la regalen. Vaig rebre aquest do un 28 de juny de 1978. Jo tenia 33 anys i cinc fills. A primera hora d'aquell dia de juny van assassinar el meu marit. Era periodista i el seu únic delicte havia estat intentar un diàleg de pau. Llavors governava Adolfo Suárez, i ja es negociava la serenitat per a aquesta terra i per a Espanya. Jo volia --i així ho vaig dir en aquell temps de trist protagonisme-- que José Mari fos l'últim màrtir de l'amarga croada. Van passar els anys i em vaig equivocar. Hi va haver molts més caiguts en aquesta guerra civil absurda. Res pot justificar la mort d'una persona. Ni ideologies ni llibertats ni idiomes ni drets. Però ETA ho va trepitjar tot i va seguir matant. El Govern no es va quedar de braços plegats. Va intentar seguir negociant. Va intentar, per tots els mitjans legals i il.legals, aconseguir la pau. Per aquesta pau va negociar Adolfo Suárez, va negociar Felipe González, va negociar José María Aznar i segueix negociant José Luis Rodríguez Zapatero. Això és veritat. Tan veritat com que van assassinar el meu marit José María Portell. Si algú ho dubta, que s'enfronti a mi. Sóc capaç de morir (encara que la meva mort no arregla res) pel que dic. Si hi hagués un judici de Déu com a l'edat mitjana, les flames no tocarien el meu cos, perquè dic la veritat més pura i neta que existeix.

Potser per això, per tot el que estic explicant, sento que m'obren en canal quan veig a Madrid, i en tantes altres ciutats, manifestacions contra la negociació. ¿Qui orquestra aquest despropòsit? ¿Qui dirigeix aquests xais sense rumb? ¿Qui utilitza les pròpies víctimes per als seus fins polítics? ¡Com és possible que aquestes víctimes no se n'adonin! ¡Com és possible que milers de ciutadans estiguin disposats a seguir un camí d'odis i brutícia que només persegueix poder! No és creïble que puguin caminar sense ulls a les òrbites.

No. No us deixeu utilitzar.

No, per favor.

L'odi engendra odi.

No us demano que perdoneu, però sí que avanceu, pels vostres propis fills, per no haver de perdonar més assassins. La violència s'ha d'acabar i el Govern ho sap. Cal tractar amb assassins; però aquests assassins són homes, no déus. No- més hi ha un camí per a la pau, i és parlar dels motius de la guerra. Negociar per fer més fàcil l'avanç en la batalla. Cal ser guerrers transparents per aconseguir franquejar les línies de l'enemic. Els rajos de sol no es poden tocar, però escalfen la pell. Cada dia una mica més, i la pau estarà més a prop.

Publicat a Deia