[...] és més fàcil trobar catalanoparlants criats en llars hispanoparlants que no pas hispanoparlants criats en llars catalanoparlants.

No hi estem d'acord. Cada vegada és menys important l'adscripció a una o altra comunitat, la catalanoparlant o la hispanoparlant. Les fronteres entre una i altra comunitat, tan marcades fins fa poc, tendeixen a difuminar-se. Ens dirigim cap a una societat on una gran majoria de població serà competent en totes dues llengües. En aquestes condicions, la qüestió no és ja a quina comunitat lingüística s'adscriuen els individus ni quina és la seva llengua familiar, sinó quina llengua utilitzen. En efecte, quina diferencia hi ha entre un hispanoparlant i un catalanoparlant que utilitza més l'espanyol que el català? Si tenim dues llengües que comparteixen funcions i usuaris, la utilització d'una o altra llengua ja no depèn de la llengua familiar de les persones o de la comunitat lingüística a què s'adscriuen, sinó de les normes que regulen l'ús d'aquestes llengües. I aquestes normes, a hores d'ara, als territoris on viu la majoria de la població catalana, afavoreixen l'espanyol i van en contra del català en molts àmbits d'ús, inclosos els no formals, que són els que resulten decisius per a la sostenibilitat de les llengües. Per això, no tenim cap dubte que l'ús de l'espanyol pels ciutadans criats en llars catalanoparlant és molt superior a l'ús del català pels ciutadans criats en llars hispanoparlants.

Més endavant diu:

Més que la sostenibilitat, en el cas del català el que pot perillar és tota una altra cosa: l'aspiració a convertir-lo en la llengua socialment hegemònica. És clar que aquí Berrio diria que només les llengües socialment hegemòniques tenen garantida la sostenibilitat futura -una creença terrible per als qui voldríem que totes les 6.000 llengües del planeta pervisquessin però som conscients que no totes podran ser socialment hegemòniques.

Branchadell, en aquest passatge, planteja una qüestió de gran importancia: és sostenible una llengua que no sigui hegemònica en la societat on és emprada? Cal remarcar, però, que Branchadell situa la qüestió fora de l'àmbit de la sociolingüística del conflicte. En efecte, per a la sociolingüística del conflicte tan sols hi ha una alternativa a la substitució, la normalització. Branchadell, en canvi, parla de sostenibilitat. El concepte no és definit aquí, cosa d'altra banda lògica tractant-se d'un article periodístic. Ara bé, en el context de l'article de Branchadell per sostenibilitat hem d'entendre que una llengua pot exisitir en situació de no normalitat, que es pot aturar el procés de substitució lingüística sense invertir-lo i que determinades llengües poden instal·lar-se de manera definitiva en la situació minoritària sense que en perilli l'existència. La sostenibilitat, doncs, tal com l'entén Branchadell, és, per a determinades llengües, la renúncia a l'objectiu de la normalització. L'alternativa a la substitució ja no és la normalització, sinó la sostenibilitat. Potser quan Branchadell parla de fer el català sostenible està pensant en el concepte de normalitat dèbil que va formular ell mateix al llibre La normalitat improbable. En aquest llibre Branchadell argumenta que hi ha dos tipus de normalització, la dèbil i la forta, i que el català, per les circustàncies sociolingüístiques i politiques que tots coneixem, tan sols pot aspirar a la normalitat feble. Com a exemple de llengua sostenible no normalitzada presenta el cas del luxemburguès. Arribats a aquest punt creiem que seria inútil repetir les tesis de la sociolingüística del conflicte, perquè no tenim cap dubte que Branchadell les coneix perfectament i que no les comparteix. El que cal fer és demostrar que l'aproximació de Branchadell és més un programa ideològic que no pas una anàlisi de la realitat. Branchadell, en efecte, voldria que aquest nombre ingent de llengües que estan abocades a la desaparició a curt i mitjà termini continués existint, però com que afronta el problema des d'una perspectiva liberal es veu obligat a renunciar a l'objectiu del monolingüisme català en el territori català, ja que aquest objectiu comporta, des de la perspectiva liberal, la vulneració dels drets lingüístics dels hispanoparlants. Com a conseqüència d'això, quan Branchadell es planteja la sostenibilitat del català es planteja també la sostenibilitat de l'espanyol. El neguit de Branchadell és com aconseguir que el català continuï existint sense que això impliqui la desaparició de l'espanyol del territori català. I el que diem del català i l'espanyol és igualment vàlid per a les altres situacions de conflicte lingüístic. L'aproximació de Branchadell, però, a més d'aquest component ideològic, presenta, a parer nostre, una debilitat de tipus metodològic: no té en compte la dimensió diacrònica dels fenòmens de llengües en contacte. En termes històrics sempre que hi ha dues llengües en contacte una d'elles recula i l'altra avança. Pràcticament no hi ha documentats casos d'estabilitat en una situació de bilingüisme durant un període llarg de temps. Una llengua s'utilitza més que no s'utilitzava i l'altra s'utilitza menys. Per tant, si es dissenya una política lingüística dirigida a mantenir la situació de la llengua que recula, a fer-la sostenible, s'està actuant indirectament per mantenir la posició hegemònica de l'altra llengua.