Els títols de les pel·lícules

La gran majoria de les pel·lícules que veuen els espectadors catalans no són pel·lícules catalanes. Dit d’una altra manera, més del 95% d’aquestes pel·lícules tenen un títol original en llengües diferents del català, ço és, en anglès, en primer lloc, i després, a molta distància, en espanyol, francès, italià, xinès i d’altres. El dia 27 de novembre, per exemple, a la ciutat de Barcelona es podien veure 77 pel·lícules diferents. D’aquests 77 films tan sols un era de producció catalana.

El cinema, als Països Catalans, es veu doblat a l’espanyol. Les pel·lícules subtitulades representen un percentatge no menyspreable del total –37 pel·lícules d’un total de 77 es podien veure també en versió original subtitulada el dia 27 de novembre de 2001- , però el nombre d’espectadors d’aquestes pel·lícules representa un percentatge molt inferior. La presència de films doblats o subtitulats en català constitueix un fet anecdòtic.

Tot això ha fet que els espectadors catalans hagin adquirit el costum d’anomenar totes les pel·lícules amb el títol espanyol. Aquesta pràctica no ha canviat ni tan sols quan les televisions públiques catalanes han doblat o subtitulat al català una part important de la producció cinematogràfica mundial en vistes a la seva difusió pel mitjà televisiu.

És clar que utilitzar el títol espanyol no és un criteri adequat i que és una mostra més de la subordinació de la llengua catalana a l’espanyola. Ara bé, el que ja no és tan clar és quin és el criteri que caldria adoptar. Una primera opció podria ser utilitzar el mateix criteri que s’utilitza per a la literatura i el teatre, és a dir, utilitzar sempre –amb l’única excepció de les obres escrites en espanyol- la versió catalana del títol de les obres: La follia d’Hèracles d’Eurípides, La comèdia de l’olla de Plaute, Els viatges de Gulliver de Swift, El malalt imaginari de Molière, Guerra i pau de Tolstoi, La insuportable lleugeresa de l’ésser de Kundera, El nom de la rosa d’Eco etc. Aquest criteri presenta una dificultat: si no coneixem la llengua original hem de traduir a partir del títol espanyol, i aquest sovint no és fidel al títol original. Ens mantenim, per tant, en una situació de subordinació a l’espanyol.

Una segona opció és utilitzar el títol català si el film ha estat doblat al català, la versió espanyola si no ha estat doblat o subtitulat al català però sí a l’espanyol, i la versió original si no ha estat doblat o subtitulat ni al català ni a l’espanyol. La principal dificultat d’aquest criteri és que ens obliga a tenir una informació difícil d’aconseguir com és saber si el film ha estat doblat o subtitulat al català, i ens obliga també a utilitzar llengües que ens són totalment desconegudes.

Una tercera opció és respectar sempre el títol original. Les objeccions són clares: aquest criteri ens obliga a llegir llengües que desconeixem i no permet que el títol compleixi la funció per a què ha estat creat, que és donar un informació inicial sobre l’obra.

De totes les opcions exposades n’hi ha dues que són del tot rebutjables, que són la de mantenir sempre el títol en la llengua original i la d’utilitzar sempre la versió espanyola. Aquesta última opció és la que promociona la indústria, perquè utilitza el criteri de la unitat de mercat. En efecte, les pel·lícules que es veuen als cinemes de l’Estat espanyol són uns productes que s’identifiquen amb un nom; modificar aquest nom pot provocar confusió en els consumidors i, com a conseqüència d’això, pot portar una disminució del consum i de l’objectiu final, que no és altre que el benefici. Darrerament hem pogut observar com aquests criteris de tipus comercial també estan penetrant en el món de la literatura. Els periodistes, efectivament, que sovint estan al servei de les diferents indústries culturals, ja no utilitzen sempre la versió catalana dels títol, sinó que recorren a l’espanyola quan l’obra literària no ha estat traduïda al català però sí que ho ha estat a l’espanyol. Això fa que quan l’obra en qüestió és traduïda finalment al català, amb l’endarreriment habitual respecte la versió espanyola, el lector continuï utilitzant el títol en llengua espanyola.

La nostra proposta és anomenar els films amb el títol de la versió doblada o subtitulada al català i que si desconeix aquest títol o bé no existeix, aleshores fer una traducció literal del títol original, si l’entenem, o del títol de la versió espanyola o francesa, si no entenem l’original.

Doblatge i subtitulat

Cada vegada que hi ha una iniciativa dels polítics per intentar que els films parlats en altres llengües siguin doblats al català, s’alcen veus que reivindiquen les versions originals i es declaren contraris al doblatge. Aquesta posició, segons els seus defensors, es fonamenta en dos arguments: optar per la versió original d’una pel·lícula suposa superar el conflicte lingüístic, amb connotacions nacionalistes, entre català i espanyol i suposa també ser més respectuosos amb l’obra artística tal com va ser concebuda pel seu creador.

L’argument de la neutralitat de la versió original en el conflicte lingüístic entre català i espanyol oblida o, millor dit, amaga, que als cinemes catalans no es veuen pel·lícules en versió original sinó en versió original subtitulada a l’espanyol. Per tant, no estem parlant de substituir el cinema en espanyol pel cinema en versió original, sinó de substituir el cinema doblat a l’espanyol per cinema subtitulat a l’espanyol. La situació, doncs, en aquest darrer supòsit continuaria sent d’exclusió del català de les sales de cinema. Des del punt de vista del català i, sobretot, del parlant/de la parlant del català, la situació seria exactament la mateixa.

L’argument culturalista, és a dir, el que diu que la versió original subtitulada és millor que la doblada perquè permet veure l’obra tal com va ser concebuda pel seu creador, és poc convincent per dues raons:

-No traeix més l’original una pel·lícula doblada que una obra literària traduïda i ningú no posa en dubte la necessitat de traduir les obres literàries.

-La major part de les pel·lícules que veiem no tenen cap valor artístic o en tenen molt poc, i el doblatge, com a factor econòmic que és, està present a la pel·lícula des del moment de la seva gestació, no és una violació posterior a què és sotmesa la virginitat original de la pel·lícula.

La qüestió, doncs, no és si doblem o subtitulem, sinó en quina llengua doblem i en quina llengua subtitulem. La qüestió és si volem i podem convertir-nos en una de les 25 llengües que utilitzen les multinacionals nord-americanes en les seves produccions, o continuem dins del grup de la majoria d’habitants del món que veuen el cinema en llengües diferents de la seva.

Cinema català i cinema en català

De manera semblant a la reivindicació de la versió original quan es parla de doblar al català, hi ha un sector que reivindica que els diners es destinin a la producció cinematogràfica catalana en comptes de gastar-se en el doblatge de pel·lícules estrangeres al català. Aquesta és la postura que prenen unànimement les productores de cinema catalanes, per raons obvies: els diners públics que es destinen a doblar pel·lícules al català serveixen perquè els espectadors catalanoparlants puguin veure el cinema en la seva llengua, però no suposen cap benefici per a les empreses del sector, mentre que els diners que van a producció es converteixen en beneficis majors o pèrdues menors per a les empreses productores. Els que no tenim interessos econòmics en el cinema hem de recordar que una cosa és la normalització lingüística i una altra és la protecció de la indústria cinematogràfica del país. Encara que la producció cinematogràfica catalana es multipliqués i que la qualitat mitjana dels films s’incrementés, hi continuaria havent en pantalla una gran majoria de pel·lícules estrangeres doblades a l’espanyol i continuaria pendent la qüestió de la penetració del català en l’àmbit del cinema. Com sempre passa, és quan s’estableix la comparació amb l’espanyol que la qüestió es veu més clara: cal renunciar a doblar a l’espanyol per tal d’incrementar la producció cinematogràfica espanyola? La resposta que sigui vàlida per a l’espanyol també ho serà per al català.

Llengua i públic

Més d’una vegada hem sentit de part dels representants de la indústria cinematogràfica l’afirmació que el públic no vol veure pel·lícules en català. Sense anar més lluny ho va dir el senyor Llorens de Lauren Films el dia 27 de novembre al programa Catalunya nit de Catalunya Ràdio. Ho diuen sense presentar dades que ho demostrin, com per exemple una ràtio d’espectadors per còpia en català inferior a la ràtio d’espectadors per còpia en espanyol. Tot i que la ràtio esmentada fos més favorable a l’espanyol que al català, no es podria arribar a la conclusió que el públic prefereix veure el cinema en espanyol perquè abans caldria tenir en compte altres variables que influeixen en el comportament del públic i en els resultats estadístics. Ens referim al factor geogràfic, és a dir, en quines poblacions es pot veure una pel·lícula en català, i, en el cas de les grans ciutats com Barcelona o Palma, on estan situades les sales que programen la versió catalana. Una altra variable a tenir en compte és el nombre de sales que programen una pel·lícula en català en una mateixa població. Però és que encara que es demostrés que tots els factors esmentats no juguen en contra de la versió catalana, perquè aquesta es pot veure en poblacions de majoria catalanoparlant, perquè a Barcelona es pot veure en cinemes ben situats i perquè el nombre de sales que la programen és similar o superior al de les que programen la versió espanyola, tot i així tampoc podríem afirmar que el públic no vol veure el cinema en català. La major presència d’espectadors a les sales amb versió espanyola no es podria reduir a una qüestió de voluntat individual, sinó a un comportament lingüístic que troba la seva explicació en factors de tipus social i polític. Altrament hauríem de concloure que els catalanoparlants un a un, per misterioses raons qui sap si de tipus genètic o constitucional, són menys lleials a la seva llengua que els parlants d’altres idiomes.

Els catalanoparlants no deixem d’anar a veure una pel·lícula perquè sigui en espanyol, els hispanoparlants mai, o quasi mai, no van a veure una pel·lícula en català, perquè sempre hi ha un bon cinema que l’ofereix en la seva llengua. Ara bé, si tot el cinema fos únicament en versió catalana, ¿algú pot creure que la majoria d'espectadors hispanoparlants deixarien d’anar al cinema? La resposta és, a parer nostre, negativa.