El millor indicador de la situació d'una llengua és l'ús que en fan els habitants del territori d'aquesta llengua. Els parlants del català, per exemple, utilitzen la llengua catalana molt menys que no pas l'espanyol els parlants de l'espanyol. Ara bé, aquest no és l'únic indicador de la situació precària d'una llengua com el català. Un altre n'és el grau de coneixement del codi de la llengua.

El mes de juliol de 2005 hem visitatr a Barcelona el Museu Egipci de la Fundació arqueològica Clos i una exposició temporal sobre la ciutat romana de Pompeia. Tant en un cas com en l'altre, vam constatar que els textos en català que identificaven i contextualitzaven les peces arqueològiques tenien una qualitat lingüística molt baixa. Hi havia errors ortogràfics (quant per quan), d'adequació lèxica (acomplir per complir), interferències sintàctiques (la preposició a davant del complement directe), manlleus de l'espanyol (noms propis romans en espanyol), errors de cohesió, vulgarismes i molts altres.

En el cas del Museu Egipci, la pobre qualitat dels textos catalans queda més en evidència pel fet que a sota hi ha la versió espanyola, que no conté cap error. De fet, algú pot imaginar-se una exposició, temporal o permanent, al Louvre, al British Museum de Londres, a l'Arqueològic de Madrid o al Museu egipci de Torí, amb errors com els que hem detectat en català? Aquest fet no es pot produir en llengües com el francès, l'anglès, l'espanyol o l'italià, perquè són llengües necessàries per a poder viure amb normalitat a les seves respectives societats i ningú que no domini aquestes llengües podria arribar a rebre l'encàrrec d'escriure els textos d'una exposició o d'un museu. Tampoc no podria produir-se en altres llengües que han esdevingut residuals i supèrflues al seu propi territori. Aquestes llengües, com l'occità o el bretó a França o el gaèlic al Regne Unit tenen uns àmbits d'ús molt restringits, i les exposicions i els museus són àmbits privatius de les llengües hegemòniques als respectius territoris. Ara bé, hi ha un tercer grup de llengües, entre les quals hi ha el català, que no són llengües normalitzades, però tampoc han esdevingut llengües residuals o supèrflues. Aquest conjunt de llengües té accés a un ventall ampli d'àmbits d'ús, però no són llengües necessàries i això permet que una persona que no domina el codi pugui ser responsable d'escriure els textos d'una exposició. A més, com que els lectors d'aquests textos tenen menys domini del codi que qui els ha redactat, ningú no detecta els errors i ningú no els comunica als qui en són responsables. I si algú ho fa, de seguida és titllat, tàcitament o oberta, de nacionalista i de purista, perquè la normalitat, entesa com allò que fa un ciutadà que no està tocat per la dèria nacionalista, consisteix a no utilitzar el català o a utilitzar-lo de manera deficient.