El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha ordenat que un alumne de segon de primària rebi les classes en espanyol (menys, òbviament, la matèria de llengua catalana). Així doncs, aquesta resolució judicial qüestiona parcialment el model d'immersió lingüística que aplica el Departament d'Ensenyament.

El cas té el seu origen en el fet que el pare de l'alumne, quan cursava primer de primària, va demanar que el seu fill rebés les classes en espanyol. L'escola va continuar aplicant el model d'immersió lingüística i el Departament no va decidir que l'alumne rebés l'ensenyament en espanyol. Aleshores, el pare, via Concordia Cívica Catalana, va anar als tribunals, que, si més no momentàniament, li han donat la raó.

A hores d'ara cal preguntar-se si el model de la immersió lingüística és legalment sòlid o té els peus de fang.

La Llei de Normalització Lingüística de 1983 diu el següent a l'article 14.2:

Els infants tenen dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà. L'Administració ha de garantir aquest dret i posar els mitjans necessaris per a fer-lo efectiu. Els pares o els tutors poden exercir-lo en nom de llurs fills instant que s'apliqui.

El primer que cal fer és aclarir què s'entén per "primer ensenyament". Segons el Tribunal Constitucional espanyol, el primer ensenyament arriba fins a segon de primària. És a dir, el cas d'aquest alumne entra de ple en aquest article atès que actualment fa segon de primària.

Si llegim l'article arribem a la conclusió que el que diu és molt clar. En primer lloc, els alumnes fins a segon de primària tenen el dret a rebre les classes en espanyol. En segon lloc, el Departament d'Ensenyament "ha de garantir" que un alumne rebi les classes en espanyol. En tercer lloc, el Departament d'Ensenyament ha de "posar els mitjans necessaris" perquè l'alumne rebi les classes en espanyol. I, en quart lloc, el pare pot demanar en nom del fill que les classes siguin en espanyol. El text, doncs, és claríssim. La perífrasi d'obligació "ha de garantir" i l'adjectiu necessaris no deixen lloc a interpretacions alternatives.

La Llei de Política Lingüística de 1998, pel que fa a aquest aspecte, copia el text de l'article 14.2. Ara, però, és l'article 21.2:

Els infants tenen dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà. L'Administració ha de garantir aquest dret i posar els mitjans necessaris per a fer-lo efectiu. Els pares o els tutors poden exercir-lo en nom de llurs fills instant que s'apliqui.

Per tant, en aquest aspecte no hi ha hagut cap canvi entre les lleis de 1983 i 1998, tot i que van passar més de catorze anys entre la redacció de la primera i la redacció de la segona.

La conclusió a què s'arriba és demoladora: el pare, llei en mà, té raó. Així doncs, el model d'immersió lingüística no té un anclatge jurídic sòlid, sinó, ben el contrari, té els peus de fang. La raó és clara: tenim la llei en contra. A més, ara els pares que volen que els seus fills estudiïn en espanyol i que tinguin la llengua catalana com a matèria han vist que hi ha una escletxa per on aconseguir-ho.

Tot plegat ha de fer reflexionar a tothom que no podem jugar a un joc amb les cartes marcades. El que Lluís Vicent Aracil anomenava jugar a perdre. Amb les lleis actuals no tenim res a fer-hi. I encara sort que els pares que han anat a la justícia han estat molt pocs, perquè sinó el panorama podia ser decebedor. Ara, però, el camí pot haver quedat traçat.

A hores d'ara pot ser interessant veure què diu sobre aquesta qüestió l'Estatut aprovat pel Parlament el 30 de setembre de 2005. Mentre que l'Estatut vigent no fa cap referència a les llengües de l'ensenyament, l'actual projecte d'Estatut en parla als articles 35.2 i 35.3:

2. Els alumnes tenen dret a rebre l'ensenyament en català en l'ensenyament no universitari. També tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar l'ensenyament obligatori, sigui quina sigui llur llengua habitual en incorporar-se a l'ensenyament. L'ensenyament del català i el castellà ha de tenir una presència adequada en els plans d'estudis.
3. Els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual.

El primer que cal dir és que el redactat actual millora els anteriors, però perpetua la situació actual. El text hauria pogut quedar molt més clar i favorable a la llengua catalana. Així, en un redactat alternatiu, l'Estatut podria haver dit que "La llengua vehicular de l'ensenyament no universitari és el català i l'Administració garantirà que l'alumnat tingui una suficiència oral i escrita del català i del castellà en finalitzar l'ensenyament obligatori". O d'altres possibilitats on es mantingui la idea bàsica de la proposta anterior.

Pel que fa al punt 35.3, cal distingir entre tenir un dret i exercir-lo. En aquest sentit, un pare pot no exercir aquest dret i exigir que el seu fill rebi les classes en espanyol. Perquè no és el mateix l'esperit de l'article, protegir la no discriminació lingüística, que les conseqüències de l'enunciat.

Per tant, si volem un ensenyament en català cal, en primer lloc, tenir les lleis a favor. És cert que algú pot argumentar, com va dir (i fer) el Conde de Romanones, que feu la llei que vulgueu que ja faré jo els reglaments. Efectivament, els reglaments són molt importants, per exemple, la implantació efectiva del model d'immersió lingüística, però en el nostre cas cal tenir present que tenir les lleis en contra vol dir, indefectiblement, jugar a perdre.