Vaig consultar a la meva amiga Margarita Sayol, professora de l'Escola Guinardó (Barcelona), on havia de dipositar els meus dubtes sobre educació, sobre la nova llei de qualitat de l'educació del 2002, de la ministra Pilar del Castillo. Una mica farta de barallar-se durant un llarg cap de setmana en la seva densa lectura, em va respondre amb un gest: "Aquí la tens, intenta llegir-la i després la comentem". Em vaig passar la nit amb el patracol entre les mans i, de la gran parida, vaig destacar el to irrespectuós de la redacció que parla de les sobiranies lingüístiques del meu país i d'uns altres països d'aquesta Espanya Una, que malconviuen amb un extremisme patrioter i altiu, agosarat i provocador en la defensa a ultrança del castellà com a únic vehicle de comunicació entre tots els pobles de Sefarad. La falca era persistent, pàgina sí i la següent també. Les assignatures obligatòries de la LOCE, en totes les edats, havien der ser les de sempre: ciències, geografia i història, educació artística, educació física, etc.; i llengua castellana. Llengua castellana, llengua castellana, llengua castellana. Admirable sensibilitat, la de la ministra, i no menys admirable la seva ignorància de la història d'un país entre d'altres països la riquesa cultural del qual és precisament la seva immensa diversitat identificadora de cadascun dels nostres pobles. Admirable xovinisme de l'espanyolitat. Bé, segons com es miri: admirable o menyspreable.

Vaig recordar afligida i amb nostàlgia el vers de Salvador Espriu: "Hem viscut per salvar-vos els mots..." i vaig llegir amb certa esperança les paraules del president d'Òmnium en l'entrega del Premi d'Honor de la institució al digníssim Antoni Maria Badia i Margarit, autor de l'Atles lingüístic del domini català, afirmant contundent que "el català ha de ser l'idioma hegemònic de Catalunya". I repetiré, intensament vinculada a les paraules de Jordi Porta (president d'Òmnium), que el nostre país es troba "davant d'una ofensiva de l'espanyolisme més exacerbat, que ha deixat de mostrar la cara més amable d'altres temps per presentar-se amb la seva autèntica voluntat d'anorrear la personalitat nacional de Catalunya".
Tornen agressius els temps difícils de retallades de llibertats que ens van semblar superats, perquè potser mai hem volgut creure en aquella maligna sentència que sempre l'enemic ens espera a la porta de casa. I hem de recuperar la violència necessària per a la nostra defensa. I hem d'exigir amb la màxima urgència als qui tenen poder (les nostres institucions) la seva radicalitat i instransigència en la posada en marxa d'una inexcusable i immediata decisió d'elevar al més alt nivell l'ensenyament, la creativitat, la cultura. I hem de revelar-nos amb causa contra l'ostracisme en el qual subsisteixen tants pintors, escultors, científics, escriptors, el món sencer de la nostra saviesa. I hem de proclamar, sense por, que és en ells, en els nostres governants, en els quals cau tot el pes de la seva irresponsabilitat. Ja n'hi ha prou de victimisme i ploricons. Estem en plena guerra lingüística i en una orgullosa resistència.