Logo Contrastant.net
Digues la teva
Home Correu
 
 



© Magma3
 
13 d'agost de 2003
Novetats  
   
La llengua catalana, moribunda o envejada?        
Antoni Maria Badia i Margarit        
  8 de maig de 2003        
 

Ja hi tornem a ser. Algun dia un observador encuriosit estudiarà la periodicitat i la raó d'aquestes embranzides cícliques que la nostra societat dedica a l'incert destí que plana sobre la llengua catalana. Semblen fetes a posta perquè els qui vacil·len a adoptar-la ho deixin córrer. Perquè, qui s'apunta a una causa perduda? M'havia proposat de no ficar-hi cullerada, car ja s'hi han fet sentir veus prou assenyalades, i tinc la impressió que entre tots potser ja en parlem massa, de la llengua malalta. Malgrat tot, caic en la temptació i engipono algunes consideracions amb l'esperança que ajudin la llengua a recuperar-se i els metges a matisar llur diagnòstic.

Que avui la llengua catalana és de poca salut, ho sap tothom. D'altra banda, el mal li ve de lluny, ja que la seva història es parteix en dues meitats, si gairebé iguals en segles de vida, diametralment oposades pel que fa a capacitat vital: el català, robust i ple de salut fins a començos del segle XVI, es convertí, sense que els seus parlants se n'adonessin gaire, en una llengua dominada fins al segle XX. I encara ho és avui. Com aconseguí de sobreviure? Simplement, per l'enteresa dels seus parlants, que forniren una mostra primerenca d'allò que els sociolingüstes anomenarien un dia la "lleialtat lingüística". De cap a 1900 ençà, ja amb plena consciència de les seves dolences, la llengua malda, amb fortuna vària, per desfer-se dels tumors de tota mena que l'endogalen. La crisi màxima que l'atuí foren els quaranta anys d'una fèrria dictadura a mitjan segle XX que, si hauria estat fatal per a llengües de complexió feble, a la catalana li esmorteí les facultats, però no les ganes de viure.

El nou règim autonòmic vigent des del retorn a la democràcia ha establert unes estructures (administració, ensenyament, mitjans de comunicació, etc.) les quals, però, en un quart de segle no han pogut canalitzar aquestes ganes de viure, neutralitzades per un seguit de factors adversos. El contacte amb el castellà, els fets culturals, el poder mediàtic i altres factors no feien falaguera la situació del català, al capdavall llengua dominada, ni les seves perspectives de futur. Per què la llengua, malgrat remeis i reconstituents, perdia vigor i potser s'esllanguiria? El lúcidManifest de la revista Els Marges (1979) volgué escatir l'enigma. Per què passava això? Perquè el català no recolza en un Estat sobirà: "una nació sense Estats, un poble sense llengua", hom hi deia. Tanmateix, si així fos, atès que el català perdé les institucions fa segles, com s'explicaria que ningú no se n'hagués adonat fins tan avançat el segle XX? Fa temps que vaig gosar respondre a la nova pregunta: si les estructures li mancaven en els segles XVII a XIX i el català parlat es mantenia fresc i esponerós, era per raó que les llengües necessiten, tant o més que les estructures, les actituds dels qui les parlen. I en aquell llarg període multisecular els catalans romangueren sorprenentment fidels a la llengua dels pares i dels avantpassats: la nostra llengua ha fornit un emblema que els sociolingüistes de tot arreu han posat en relleu com a model a imitar. En el període esmentat, el català tirava endavant sense protecció i a desgrat del clima indiferent, i hostil i tot, dels qui la governaven.

Després de 1979, les mesures del règim autonòmic (entre d'altres, dues lleis de política lingüística; ràdio i televisió; ensenyament, i moltes més) han anat proliferant, però no al ritme que la situació crítica de la llengua exigia. Arriba un moment que sembla més factible i més gratificant de crear l'esperat i indispensable Institut Ramon Llull (per a l'ensenyament i la difusió del català al món) que mirar de suscitar actituds en pro de l'ús social del català a les comarques que rodegen el Barcelonès i a la mateixa Barcelona. I ho diu qui pertany al Patronat del dit Institut (i vol treballar-hi amb interès). Però també qui ha proposat manta vegada a les altes esferes de govern la creació d'una mena de club que reunís grups de joves que, castellanoparlants habituals, s'esforcen per adoptar el català (per la raó que sigui). Si aquesta gent veia que se'ls recompensava d'una manera o altra l'interès que manifesten, es convertirien en cèl·lules de propagació de la llengua del país en llocs i en medis que fins ara hi són refractaris o indiferents. L'única resposta que he obtingut, en fer la proposta, ha estat que una acció d'aquesta natura fa de mal organitzar i esdevé més difícil encara de controlar. I així milers de joves continuen al marge...

Entre mesures insuficients per part de qui n'hauria de prendre (en més nombre i de més qualitat) i altres factors, abundosos i inesperats, que compliquen la situació (com ara noves immigracions, la globalització, viatges, etc.), de tant en tant es produeixen les embranzides cícliques que esmentava en començar aquest article, les quals cada vegada són més catastròfiques respecte al futur de la llengua catalana. Ara ja es parla de la seva agonia i no ha mancat qui demana que se li apliqui l'eutanàsia, perquè almenys s'extingeixi amb dignitat. Ho trobo poc seriós. Sempre que m'han posat la pregunta, m'he declarat "moderadament optimista" sobre la salut del català. L'incentiu de la darrera polèmica, a la qual m'afegeixo quan potser ja en declina l'interès, deu haver estat la informació que ha donat la premsa, segons la qual diversos milers de llengües del món desapareixeran en els anys venidors. No cal dir que lamento la perspectiva anunciada, per tal com les llengües són un bé de la humanitat, i aquesta se n'ha de sentir afectada. Nogensmenys, precisem: hi ha llengües i llengües.

Les llengües ara amenaçades de desaparició (no en conec la llista i, si la vegés, confesso que em diria molt poca cosa) són, en la majoria de casos, molt afins a d'altres llengües més resistents, d'estructura poc consistent, de demografia reduïda, sense gramàtica ni codificació, d'ús poc més que únicament oral, sense una cultura al darrere, etc. Molt diferents són les llengües que es distingeixen per posseir característiques oposades a les que acabo d'esmentar. Especialment les que anomenem "llengües de cultura". I, pel que fa a aquestes, remarquen que és molt ardu que una llengua es mori. Prenem un exemple ben proper a nosaltres: l'occità. La batalla de Muret (1214), guanyada per Simó de Monfort i els seus croats francesos, podia haver significat una sentència de mort a la llengua del migdia de França. L'occità no en morí i, a despit de la seva dura supeditació al francès, no solament ha arribat fins als nostres dies, sinó que al darrer terç del segle XX recobrà un nou vigor en literatura, és ensenyat a les universitats i dóna altres senyals de vida. I, a propòsit del tema d'aquestes ratlles, és sabut que els occitanoparlants ja bé prou voldrien plorar amb els nostres ulls. Resulta, doncs, que la llengua catalana, que alguns voldrien enterrar amb dignitat, és envejada pels parlants d'una altra llengua que avui mateix va reconquerint posicions d'antany que havia perdut.

Tot això no obstant, cal reconèixer que la situació actual del català és de gravetat, de summa gravetat, en allò que concerneix el seu ús per carrers i places, al metro i a l'autobús, en els jocs d'infants i en les converses espontànies d'adolescents. S'imposa que els responsables de cultura estudiïn a fons aquest problema capital i que emprenguin les accions pertinents per resoldre'l. D'acord amb les consideracions precedents, i tenint en compte el valor que atribuïm a les actituds de les persones, cal educar la gent del país en aquesta posició de la lleialtat lingüística. No ho oblidem: si un dia el català desaparegués, no seria perquè no l'aprenguessin els no catalanoparlants, sinó perquè els catalanoparlants l'haurien abandonat. Que cadascú obri en consciència.