Em sembla que un dels temes de les pròximes eleccions -les municipals i les autonòmiques- haurà de ser el de la política cultural. No sabem qui serà el pròxim conseller de Cultura, però hi ha uns quants principis que en qualsevol circumstància caldrà tenir en compte. El primer és recordar les autèntiques dimensions de Catalunya per no enganyar-nos ni presumir inadequadament.

Primera. Catalunya és un país molt petit escassament autònom dins d'un Estat que li és clarament hostil en molts aspectes, que no participa en el foment de la cultura catalana i que manté un dèficit fiscal d'un bilió i mig de pessetes que repercuteix en les inversions nacionals i locals. L'estructura econòmica i la ideologia política imposada pels governs estatals fan que tot derivi cap al centre, no tan sols el finançament, sinó les infraestructures i els recolzaments socials i polítics.

Segona. Catalunya té una tradició cultural -i una oferta d'instruments culturals històrics- molt minsa o, almenys, ben poc actualitzada. Els museus, les acadèmies, les indústries culturals, les col·leccions privades, els mecenatges reials o aristocràtics no han tingut la força d'altres cultures més estables. O s'han malmès en els períodes de decadència. A Catalunya no hem tingut ni tindrem un museu com el Britànic, el Louvre o el Prado, ni una institució com l'Académie Française o la Universitat d'Oxford que mantinguin el testimoni d'una tradició pròpia.

Tercera. Catalunya no ha aconseguit una indústria per posar en marxa, en paral·lel amb la universitat, un sistema d'investigació científica i tècnica que avui és potser el factor més important en les estructures culturals de tots els països. I tampoc li ha estat possible construir una xarxa d'indústries culturals.
Quarta. Catalunya té una llengua pròpia que és molt minoritària, un problema que s'accentua amb les dificultats d'un bilingüisme imposat i assumit sense gaire resistència, un bilingüisme que, per altra banda, no és el més adeqüat per a les relacions internacionals.

Amb aquest panorama no podem tenir gaire esperança en la normalització de la cultura. Ens hauríem d'acontentar amb una cultura dependent, de segona mà, fins i tot provinciana. Però no és així. Sembla que no ens hi conformem. Volem una cultura superior a la que ens correspon, perquè pensem que la nostra identitat real s'ho mereix i perquè, potser, l'esforç cultural acabarà sent un camí per aconseguir la definitiva estructura nacional. Però, a més, hi ha un altre factor que també hi influeix: la anormalitat representativa de Barcelona.

A Barcelona hi viuen més del 60% dels catalans i ha adquirit una representació autònoma entre les grans ciutats europees, superior a la que li correspondria com a simple capital de Catalunya. Barcelona va pel món presumint culturalment de capital d'Estat sense ser-ho, lligada només a una nació que per si mateixa no ha pogut resoldre plenament l'estructuració política i productiva. Des de Barcelona, doncs, es reclama la superior normalització de la cultura i des de Barcelona es plantegen les principals crítiques a aquesta manca de normalitat.

Davant d'aquestes situacions contradictòries, la ciutadania actua segons dos camins paral·lels. Per un cantó s'esforça a construir la cultura pròpia malgrat els entrebancs i de base. Per un altre cantó, es queixa d'aquests inconvenients amb una constant crítica de la pròpia cultura i dels que directament o indirectament en són responsables, oblidant, sovint, l'extraordinari valor del que, efectivament, produeix la societat civil malgrat els entrebancs. No cal dir que, algunes vegades, a aquestes crítiques s'hi afegeixen aquells que de la crítica en volen fer un certificat de defunció.

No puc entretenir-me ara a fer una llista dels alts valors dels nostres creadors culturals, a vegades autèntics miraclers si ens atenim a les circumstàncies adverses en què s'han de desenvolupar. Ja sé que hi ha sectors molt diversos i que ens ho hem de mirar amb la modèstia que correspon a un país de 6 milions d'habitants. Sigui com sigui, la cultura catalana està molt lluny de l'agonia o de la malaltia crònica que algú li atribueix i està resistint prou bé les pèssimes condicions polítiques a les quals el país està sotmès. Però, així i tot, li manquen una normalitat i una estabilitat definitiva per igualar-se a les dels grans Estats. ¿Quines són les mancances fonamentals? Al meu entendre, les tres més importants són la vitalitat operativa de la llengua, la investigació científica i tecnològica i les indústries culturals. Si no són les fonamentals, són, almenys, les que no es poden resoldre només amb els instruments de la pròpia cultura ni amb els esforços individuals de la ciutadania. Totes depenen directament de l'organització política -i consegüentment econòmica- del país. És a dir, de la seva independència.

Ja n'hi ha prou de discutir sobre la decadència de la llengua perquè cal acceptar-ho com un fet ja incontrovertible. I gairebé el mateix podem dir de la investigació científica i tècnica que no troba on recolzar-se. I de les indústries culturals, malgrat alguns èxits escadussers, val més no parlar-ne. És evident que aquests tres problemes no tenen solució si no es canvien alguns dels aspectes polítics i dimensionals de Catalunya que he assenyalat al principi: si no s'allibera de les males relacions econòmiques i sobretot polítiques amb l'Estat, si no equilibra el dèficit fiscal, si no té la capacitat de fundar o refundar els tradicionals instruments de cultura nacional, si no manté una xarxa industrial potent i moderna, si no resol el problema de la llengua amb una legislació radical que canviï el sentit de l'asimetria del bilingüisme. En una paraula: si no aconsegueix un alt grau de sobirania, si no escull amb llibertat les seves interdependències.

Per tant, aquests temes tan fonamentals no depenen -ni dependran- de la conselleria de Cultura, sinó de les conselleries més polítiques i més econòmiques. Ja els podeu esborrar de les vostres agendes. Ni llengua, ni investigació, ni indústries culturals, si prèviament no es resolen les mínimes condicions per a la sobirania. Això no vol dir que la conselleria de Cultura no hagi de tenir un paper en el recolzament de la capacitat creativa dels ciutadans que s'esforcen i que aconsegueixen tan bons resultats sense que des de les administracions se'ls faci gaire cas. En parlaré, si no hi teniu inconvenient, la setmana vinent.