L'ús del català experimenta una regressió lamentable", i això es pot constatar "simplement sortint al carrer i parant l'orella". Ho va escriure Jordi Sedó a Presència, però ho hauria pogut escriure a l'AVUI Eugeni Casanova, Francesc Puigpelat, Joan Solà o qualsevol d'aquests nous "sociolingüistes" que han sortit darrerament a la palestra a defensar la tesi de l'agonia incontestable del català. L'intrusisme professional és deplorable, però encara ho és més quan els intrusos no fan bé la feina i, sobretot, quan juguen amb insensatesa amb qüestions tan delicades com ara l'avenir de la llengua catalana. La intenció d'aquest article no és pas defensar cap establishment sociolingüístic, sinó tot just reclamar una mica de seny a l'hora de jutjar la situació del català a partir de les dades disponibles.

Parar l'orella és certament un mètode de recollida de dades sociolingüístiques, però no es pot fer a la babalà. Per començar, si volem saber com evoluciona la situació, no n'hi ha prou de sortir avui al carrer; per anar bé, hi hauríem hagut de sortir en un passat prou llunyà i ara hauríem de comparar les dades obtingudes en aquests dos moments del temps diferents. Tampoc no és trivial el tros de carrer on fem l'observació, ni el mes de l'any, ni el dia de la setmana, ni l'hora del dia. D'altra banda, no ens hauríem de limitar al carrer; també hauríem d'entrar a les botigues, a les empreses, a les seus de l'administració... Però no cal endinsar-se en les dificultats que comporta un mètode aparentment tan simple com "sortir al carrer i parar l'orella". Tot i la seva confiança cega en el seu propi aparell auditiu, els nous sociolingüistes no descarten, quan els convé, l'ús d'altres metodologies, com ara les enquestes. En aquest punt és on trobem un dels episodis més llastimosos d'aquesta revifalla que ha viscut darrerament el debat cíclic sobre la salut de la llengua. Molts d'aquests nous sociolingüistes han volgut fonamentar la seva tesi sobre l'agonia del català en els resultats de l'Enquesta de la Regió de Barcelona de l'any 2000. Segons ells, l'Enquesta ve a confirmar una cosa que ells ja sabien per la via auricular: que l'ús social del català retrocedeix. Doncs bé, no cal ser un sociolingüista professional (n'hi ha prou de tenir una mica de seny) per a adonar-se que aquesta interpretació no pot ser veritable, per la simple raó que l'Enquesta no mesura l'ús social. Els nous sociolingüistes s'han aferrat a una dada aparentment negativa sobre l'autoidentificació lingüística de les persones i l'han projectada abusivament en l'esfera de l'ús social. Anem, doncs, a pams. És cert que l'Enquesta revela que l'any 2000 el percentatge d'entrevistats que diuen que la seva llengua és només el català va baixar respecte de l'any 1995. El que no està bé és fer un truc de màgia i sostenir que el que ha davallat és el percentatge d'entrevistats que s'expressen habitualment en català. (Fins i tot un assagista tan seriós com Ferran Sáez queia en aquesta trampa en el seu article sobre l'Enquesta publicat en aquest diari el dia 1 de maig!) Una cosa és la llengua que les persones consideren seva i una altra de lògicament diferent la llengua en què s'expressen habitualment. D'altra banda, cal no oblidar que l'Enquesta també revela que ha augmentat el percentatge d'entrevistats que diuen que les seves llengües són el castellà i el català, i el que no podem fer és negligir-los o fins i tot blasmar-los sota la barroera consideració que són submarins "castellans" en les files catalanoparlants.

Dèiem que l'Enquesta no mesura l'ús social del català. Els sociolingüistes solen fer una distinció entre l'ús familiar i l'ús social. El primer es refereix a l'ús de les llengües a casa, amb els pares, amb els fills, amb la parella, etc. El segon, a l'ús lingüístic en tot altre context: amb els amics, amb els veïns, a les botigues, al lloc de treball, a l'administració, etc. Doncs bé, així com l'Enquesta conté quatre preguntes sobre l'ús familiar ("llengua emprada a la llar", "llengua emprada amb el pare", "llengua emprada amb la mare" i "llengua emprada amb els fills"), no en conté cap ni una sobre les altres dimensions de l'ús: el súmmum de la demagògia ha estat sostenir que l'ús social del català retrocedeix a partir d'una enquesta que no diu res sobre l'ús social...

I si ara ens referíem a l'ús familiar, veuríem que les coses van gairebé al revés de com postulen els nous sociolingüistes. No hi ha cap dubte que si el que ens interessa és el futur, la pregunta clau de l'Enquesta és la llengua que els entrevistats parlen amb els fills. El que observem aquí és que l'any 2000 el percentatge de persones que parlen en català amb els fills a la Regió Metropolitana de Barcelona és exactament el mateix que l'any 1995 (38,4). És a dir, que l'ús del català amb els fills es manté encara que minvi el percentatge de persones que diuen que el català és la seva llengua, i a la famosa "primera corona" metropolitana fins i tot augmenta (va passar del 21,2 al 24,3 entre 1995 i 2000). En general, el que s'observa és que entre 1995 i 2000 va augmentar la distància entre l'ús del català amb els pares i l'ús del català amb els fills. Si l'any 1995 estàvem 38 (fills) a 34 (pares), ara estem 38 (fills) a 32 (pares). En quin sentit aquestes xifres anuncien la propera extinció del català?

Evidentment, que el català no estigui condemnat a una desaparició immediata no vol dir que tingui la vida resolta, i per això tota la societat, amb els seus representants polítics al capdavant, ha d'intensificar la feina d'assolir el màxim grau possible de normalitat lingüística. Als nous sociolingüistes els agrada de dir que si no hi ha una gran "sacsejada" immediata ja no hi haurà res a fer. Però mai no es dignen a aclarir en què consistirà la sacsejada ni, sobretot, d'on sortiran tantes energies d'una societat per hipòtesi tan afeblida. Se m'acut la solució següent: que els nous sociolingüistes deixin l'anàlisi de la situació del català a les institucions que tenen aquest objectiu (la darrera de les quals és el nou Observatori de la Llengua Catalana), i que tota aquesta vehemència que gasten a proclamar l'agonia del català la inverteixin en entitats com la Plataforma per la Llengua, Organització pel Multilingüisme, Veu Pròpia, o tantes altres que si continuen treballant és perquè estan convençudes que amb la contribució de tothom el que s'extingirà un dia no serà la llengua, sinó aquesta cançó de l'enfadós en què s'ha convertit el debat sobre la seva salut.