Logo Contrastant.net
Digues la teva
Home Correu
 
 



© Magma3
 
13 d'agost de 2003
Novetats  
   
Els atributs d'una llengua        
Salvador Cardús i Ros        
  17 de gener de 2003        
 

Enmig d'un clima polític general que sembla buscar suport popular en la clàssica consigna autoritària de la llei i l'ordre, podria semblar xocant que el nostre govern hagi considerat que no convé fer-se fort en l'aplicació de les exigències derivades de la llei de política lingüística del 1998. No és així. En realitat, aquesta llei ja va néixer mancada de les possibilitats de sanció per incompliment. Diríem que sempre ha estat una llei més espiritual que material; amb més vocació missionera que no pas política; més en l'estil d'una declaració de principis que no pas d'un sistema normatiu destinat a canviar la realitat. En definitiva, és una llei que es refia més de l'adhesió individual, desinteressada i generosa d'empreses i persones que no pas de l'exercici del poder coercitiu que habitualment deriva de l'acció de govern fonamentada en l'activitat legislativa d'un Parlament. En fi: que més que una llei, s'ha convertit el text en una pregària, sovint en una invocació i a vegades només en una jaculatòria.

Cal recordar, abans de seguir amb el comentari, que aquestes particularitats -de fet, aquestes amputacions- són el resultat de la pressió que va fer el Partit dels Socialistes de Catalunya a canvi del seu vot afirmatiu a la llei, i que va representar la sortida llavors tan criticada d'ERC del consens que s'hauria d'haver assolit. Una pressió, també cal recordar-ho, especialment facilitada pels mitjans de comunicació als quals un país lingüísticament normalitzat els complicaria molt la vida. Vull dir que resulta d'una hipocresia incommensurable que ara el PSC s'apunti a les crítiques per l'incompliment de la llei i tingui la barra d'afegir que ells ja ho havien dit, que es tractava d'una llei inútil. I tant! Si són ells mateixos els qui en van forçar la desactivació fins a fer-la absolutament innòcua! No és estrany, en aquest sentit, que si ara repasseu els disset compromisos de Pasqual Maragall per governar Catalunya, observareu que sobre la llengua catalana només en el darrer punt s'hi poden llegir dues expressions tan vagues, per no dir confuses, com aquestes: "Un govern que assoleixi el ple reconeixement de la pluralitat cultural i lingüística d'Espanya" (és el govern català qui pot aconseguir aquest reconeixement per part de l'Estat?) i "l'ús de les quatre llengües de l'Estat" (qui, quan i on s'han d'usar?). És a dir, com sol ser la tònica habitual en Maragall, també en aquest cas sembla que té més projecte lingüístic per a Espanya que no pas per als catalans. I, en qualsevol cas, allò que ens haurien de dir el PSC i Maragall és si encara comparteixen el criteri fixat per l'Estatut en el sentit que Catalunya té una llengua pròpia, que és el català de manera exclusiva, ni que també se n'usin d'altres, oficials o no. I, és clar, que ens diguin què pensen fer per garantir el futur i la vitalitat d'aquest patrimoni cultural que tenim, juntament amb la resta de països que conformen l'actual nació cultural, en exclusivitat.

Però tornem al compliment de la llei. Si acceptem que el català és i ha de seguir sent la llengua pròpia dels catalans, la qüestió de fons sempre és la de la conveniència o no d'imposar uns criteris d'ús públic -en l'àmbit personal privat mai s'ha discutit que s'hi hagués d'intervenir- i, a més, la de la possibilitat objectiva de fer-ho. I és en aquest punt on es produeix la gran confusió i la mare de totes les impotències polítiques. La coacció, en l'ordre cultural i ideològic, només funciona quan es produeix en el pla simbòlic: és a dir, com explica bé Pierre Bourdieu, quan l'individu considera voluntari allò que, de fet, és imposat pel bon funcionament de la comunitat, i en darrer terme, per qui en garanteix la supervivència, és a dir, l'Estat. És el mateix mecanisme, encara que més profund i durador, que el de la moda: la seguim perquè volem, tot i que és una voluntat forçada per uns interessos, en aquest cas, mercantils. La gent pensem que comprem allò que volem, sense cap sentiment de coacció exterior, però de fet algú ha aconseguit imposar el seu criteri. El cas de la llengua és potser el més paradigmàtic d'aquest principi general: és cert que la llengua que parlem podem considerar subjectivament que la parlem perquè volem, però de fet és la que ens han imposat els pares, la que hem après per necessitat i, sobretot, la que ens serveix per entendre'ns i participar activament en la comunitat. Dir, per tant, que es parla la llengua que es vol sol ser una afirmació retòrica i una forma d'autoengany: es parla el que se sap, i condicionat, a més, pel que entenen els interlocutors.

Tot això significa que només quan s'associen els atributs de poder, de prestigi, d'afecte i d'utilitat a l'ús d'una llengua, aquesta és efectivament utilitzada, perquè són aquests atributs els que fan invisible la coacció d'aquest ús i, així, fan que es visqui com el resultat d'una decisió voluntària. És clar: la qüestió és com anem d'aquests atributs. Particularment, no em veig amb cor de fer ara una diagnosi completa i alhora ràpida i superficial de l'estat dels atributs associats a l'ús del català, i més quan els estudis sobre usos lingüístics no solen atendre aquests aspectes. Però sí que m'atreveixo a dir dues coses. Una, que l'existència d'una llei de política lingüística forma part dels atributs de poder del català. I que si en aquest terreny el nostre govern es mostra feble, si per actuar coactivament necessita pràcticament ensopegar amb una provocació anticatalana -com suggeria aquests dies el director general de Política Lingüística-, tampoc no aconseguirà avançar de manera significativa en l'adhesió voluntària al seu ús. Tenir una llengua de poder i amb poder és una bona manera d'aconseguir adhesions voluntàries. No aplicar la llei i ni tan sols les sancions derivades de l'obligació de respectar els drets dels consumidors afebleix de manera greu el català i la seva consideració social. I dues, que de tots els atributs necessaris, tanmateix, el més precari i el que necessita més atenció és el de l'afecte. I permetre les desconsideracions i els abusos en contra dels nostres drets lingüístics és una amenaça a la pròpia autoestima. No ens enganyem: les actituds porugues mereixen compassió, però no es fan estimar.