|
Enmig d'un clima polític general
que sembla buscar suport popular en la clàssica
consigna autoritària de la llei i l'ordre, podria
semblar xocant que el nostre govern hagi considerat
que no convé fer-se fort en l'aplicació
de les exigències derivades de la llei de política
lingüística del 1998. No és així.
En realitat, aquesta llei ja va néixer mancada
de les possibilitats de sanció per incompliment.
Diríem que sempre ha estat una llei més
espiritual que material; amb més vocació
missionera que no pas política; més en
l'estil d'una declaració de principis que no
pas d'un sistema normatiu destinat a canviar la realitat.
En definitiva, és una llei que es refia més
de l'adhesió individual, desinteressada i generosa
d'empreses i persones que no pas de l'exercici del poder
coercitiu que habitualment deriva de l'acció
de govern fonamentada en l'activitat legislativa d'un
Parlament. En fi: que més que una llei, s'ha
convertit el text en una pregària, sovint en
una invocació i a vegades només en una
jaculatòria.
Cal recordar, abans de seguir amb el comentari,
que aquestes particularitats -de fet, aquestes amputacions-
són el resultat de la pressió que va fer
el Partit dels Socialistes de Catalunya a canvi del
seu vot afirmatiu a la llei, i que va representar la
sortida llavors tan criticada d'ERC del consens que
s'hauria d'haver assolit. Una pressió, també
cal recordar-ho, especialment facilitada pels mitjans
de comunicació als quals un país lingüísticament
normalitzat els complicaria molt la vida. Vull dir que
resulta d'una hipocresia incommensurable que ara el
PSC s'apunti a les crítiques per l'incompliment
de la llei i tingui la barra d'afegir que ells ja ho
havien dit, que es tractava d'una llei inútil.
I tant! Si són ells mateixos els qui en van forçar
la desactivació fins a fer-la absolutament innòcua!
No és estrany, en aquest sentit, que si ara repasseu
els disset compromisos de Pasqual Maragall per governar
Catalunya, observareu que sobre la llengua catalana
només en el darrer punt s'hi poden llegir dues
expressions tan vagues, per no dir confuses, com aquestes:
"Un govern que assoleixi el ple reconeixement de
la pluralitat cultural i lingüística d'Espanya"
(és el govern català qui pot aconseguir
aquest reconeixement per part de l'Estat?) i "l'ús
de les quatre llengües de l'Estat" (qui, quan
i on s'han d'usar?). És a dir, com sol ser la
tònica habitual en Maragall, també en
aquest cas sembla que té més projecte
lingüístic per a Espanya que no pas per
als catalans. I, en qualsevol cas, allò que ens
haurien de dir el PSC i Maragall és si encara
comparteixen el criteri fixat per l'Estatut en el sentit
que Catalunya té una llengua pròpia, que
és el català de manera exclusiva, ni que
també se n'usin d'altres, oficials o no. I, és
clar, que ens diguin què pensen fer per garantir
el futur i la vitalitat d'aquest patrimoni cultural
que tenim, juntament amb la resta de països que
conformen l'actual nació cultural, en exclusivitat.
Però tornem al compliment de la
llei. Si acceptem que el català és i ha
de seguir sent la llengua pròpia dels catalans,
la qüestió de fons sempre és la de
la conveniència o no d'imposar uns criteris d'ús
públic -en l'àmbit personal privat mai
s'ha discutit que s'hi hagués d'intervenir- i,
a més, la de la possibilitat objectiva de fer-ho.
I és en aquest punt on es produeix la gran confusió
i la mare de totes les impotències polítiques.
La coacció, en l'ordre cultural i ideològic,
només funciona quan es produeix en el pla simbòlic:
és a dir, com explica bé Pierre Bourdieu,
quan l'individu considera voluntari allò que,
de fet, és imposat pel bon funcionament de la
comunitat, i en darrer terme, per qui en garanteix la
supervivència, és a dir, l'Estat. És
el mateix mecanisme, encara que més profund i
durador, que el de la moda: la seguim perquè
volem, tot i que és una voluntat forçada
per uns interessos, en aquest cas, mercantils. La gent
pensem que comprem allò que volem, sense cap
sentiment de coacció exterior, però de
fet algú ha aconseguit imposar el seu criteri.
El cas de la llengua és potser el més
paradigmàtic d'aquest principi general: és
cert que la llengua que parlem podem considerar subjectivament
que la parlem perquè volem, però
de fet és la que ens han imposat els pares, la
que hem après per necessitat i, sobretot, la
que ens serveix per entendre'ns i participar activament
en la comunitat. Dir, per tant, que es parla la llengua
que es vol sol ser una afirmació retòrica
i una forma d'autoengany: es parla el que se sap, i
condicionat, a més, pel que entenen els interlocutors.
Tot això significa que només
quan s'associen els atributs de poder, de prestigi,
d'afecte i d'utilitat a l'ús d'una llengua, aquesta
és efectivament utilitzada, perquè són
aquests atributs els que fan invisible la coacció
d'aquest ús i, així, fan que es visqui
com el resultat d'una decisió voluntària.
És clar: la qüestió és com
anem d'aquests atributs. Particularment, no em veig
amb cor de fer ara una diagnosi completa i alhora ràpida
i superficial de l'estat dels atributs associats a l'ús
del català, i més quan els estudis sobre
usos lingüístics no solen atendre aquests
aspectes. Però sí que m'atreveixo a dir
dues coses. Una, que l'existència d'una llei
de política lingüística forma part
dels atributs de poder del català. I que si en
aquest terreny el nostre govern es mostra feble, si
per actuar coactivament necessita pràcticament
ensopegar amb una provocació anticatalana -com
suggeria aquests dies el director general de Política
Lingüística-, tampoc no aconseguirà
avançar de manera significativa en l'adhesió
voluntària al seu ús. Tenir una
llengua de poder i amb poder és una bona manera
d'aconseguir adhesions voluntàries. No aplicar
la llei i ni tan sols les sancions derivades de l'obligació
de respectar els drets dels consumidors afebleix de
manera greu el català i la seva consideració
social. I dues, que de tots els atributs necessaris,
tanmateix, el més precari i el que necessita
més atenció és el de l'afecte.
I permetre les desconsideracions i els abusos en contra
dels nostres drets lingüístics és
una amenaça a la pròpia autoestima. No
ens enganyem: les actituds porugues mereixen compassió,
però no es fan estimar.
|
|
|
|
|