Els catalans no necessitem gaire pretextos per parlar de l'estat de la llengua. Ens hem convertit en un poble d'aficionats a la sociolingüística de taxista, on l'experiència personal i l'anècdota particular es converteixen en prova irrefutable de la nostra teoria particular. Una teoria, sigui dit de passada, que sol justificar com l'anell al dit les nostres rutines lingüístiques. Així, solem estar en situació de debat permanent només alterat per períodes d'una notable excitació a causa d'advertències molt ben documentades sobre la proximitat de la fi dels temps. No és estrany que, en aquestes circumstàncies, els professionals optin per mantenir una assenyada discreció i que evitin caure en els debats populars que se solen moure, més que no pas en la reflexió racional i crítica, entre l'anunci apocalíptic tipus Testimonis de Jehovà i l'entusiasme visionari d'algunes Esglésies evangèliques.

Ara bé, si l'estat natural d'un català és plorar per la llengua -i, simultàniament, trair-la- quan ens posen una nova enquesta a la mà, llavors l'enervació és total. Això és el que ha passat amb la publicació dels resultats de l'Informe general de l'Enquesta de la Regió de Barcelona i, particularment, amb el capítol VIII, relatiu a Els trets lingüístics, signat per la doctora Marina Subirats. I com que aquest ha estat un dels detonants de l'últim gran debat, abans no el donem per enterrat, hi voldria fer el meu propi comentari. De taxista, és clar.

Més enllà de l'interès indiscutible i el rigor propi d'aquest tipus d'estudis, el primer que cal dir és que es tracta d'un capítol de tan sols vuit pàgines, cosa que no li treu cap mèrit però que el situa en allò que és: una anàlisi de les respostes obtingudes fa tres anys a cinc preguntes simples, en una part important però incompleta del territori. A més, es tracta de respostes de caràcter subjectiu: quina llengua declara l'entrevistat que té com a pròpia, quina llengua diu que parla a l'àmbit domèstic i quin creu que és el grau de coneixement que té de la llengua. I, com que l'informe d'això no en diu res, deixaré de banda una qüestió metodològica rellevant com és en quina llengua es van fer les enquestes i si es controlava la influència d'aquest fet en els entrevistats.

Però vet aquí els dubtes. D'una banda, trobo exagerat que de les respostes a quina és la llengua declarada pròpia -un terme que va ser utilitzat a l'Estatut d'Autonomia precisament perquè les seves connotacions ambigües i jurídicament irrellevants permetien diferenciar les dues llengües oficials sense caure en la inconstitucionalitat- es pugui passar automàticament a parlar d'"identitat lingüística". Vull dir que, a l'Estatut, el sentit de llengua pròpia es refereix a la pròpia del país, no dels individus. A més, la situació lingüística és massa complexa per reduir un tema com el de la identitat a la qüestió nominalista de considerar, i encara a proposta de l'entrevistador, si una llengua és pròpia, en el sentit d'apropiació personal. I més si en les respostes possibles és dóna l'ocasió de considerar que se'n poden tenir dues, de llengües pròpies, amb el perill d'acabar atrapats en aquelles barbaritats de les identitats duals o en una variant d'aquella pregunta odiosa que es fa als nens petits: qui estimes més, el pare o la mare?

En segon lloc, encara que potser sembli una objecció menor, en l'anàlisi hi ha expressions que no deriven pas de les dades sinó que suggereixen més del que diuen. En poso uns exemples d'entre molts: un, que quan en una llar de pares castellanoparlants, els fills es declaren de parla catalana, el fet sigui qualificat de mutació, cosa que suggereix alguna mena d'error en la transmissió. Dos, que es faci una afirmació tan connotada com que siguem un país "que malda per mantenir una llengua les bases poblacionals de la qual han estat fortament minades (sic) per les onades migratòries". Llavors ens queixem de les declaracions del president Pujol! En tot cas, les "bases poblacionals del català" no han estat pas "minades" per la immigració, sinó que és la llengua la que ha estat minada per la pressió genocida de l'Estat, amb la complicitat de poderosos agents propis i forasters que actuen en el nostre mercat econòmic i cultural com a adversaris lingüístics. Tres: s'insisteix en la idea que el català és la llengua de la classe mitjana. Que no parla també castellà, la classe mitjana? Que encara som en allò del català llengua de la burgesia? I quatre: sociolingüísticament parlant, crec que són discutibles termes com "població bilingüe", "bilingüisme pur" o "mestissatge lingüístic", especialment si mai no acabes de saber si es parla d'individus o de la població en general. Tercerament, tot i la correcció estricta de l'informe, un lector inexpert fàcilment en pot treure una impressió inexacta. Em refereixo al fet que en la mesura que es parla de proporcions, els guanys i les pèrdues en la "identitat", els usos o els coneixements lingüístics no es refereixen a xifres absolutes. Així, que el català "retrocedeixi" en termes relatius en alguns aspectes, no vol dir que ho faci en termes absoluts. Caldria estudiar-ho en funció de les variacions totals de població, grups d'edat i moviments a l'interior del territori. I encara més: si comparem xifres en quinquennis diferents, de fet parlem d'estocs de població diferents. Vull dir que, per exemple, alguns suposats "retrocessos" relatius podrien ser simplement el resultat d'haver entrat a la mostra noves generacions de perfils diferents de les anteriors i que un mer càlcul demogràfic ja podria haver previst el canvi quinze anys abans i amb independència de l'èxit o fracàs de les polítiques lingüístiques.

Per acabar: llegit amb atenció, més enllà d'un to alarmista legítim però discutible, l'informe suggereix algunes molt bones notícies per als que ens agrada posar-nos cada matí el termòmetre de la salut nacional. Una, que, com ja se sabia, mai a la història no hi havia hagut tantíssima gent que conegués el català en termes absoluts, fet més rellevant encara perquè, entre els joves, nou de cada deu el saben llegir i escriure. Un triomf poc imaginable fa només vint-i-cinc anys i que no solem considerar prou pel que té d'oportunitat de futur. Segon, com també s'ha vist en altres estudis, i sigui una "situació mutant" o no, els únics canvis de pares a fills d'una llengua a una altra es produeixen a favor del català. I tercer, que en la que anomenen "regió metropolitana" de Barcelona, donada la història migratòria del país al segle vint, hi hagi un 38,4 per cent de pares que parlin català als fills i només un 55,3 que ho facin en castellà i un 6,2 en ambdues llengües, vistes les polítiques que s'han fet, no es pot qualificar d'altra manera que de nou miracle que, en tot cas, hauríem de saber aprofitar amb la màxima intel·ligència.

I una darrera consideració general. Tot i que sóc de memòria curta, em sembla recordar que els experts, fa trenta anys, deien que l'ús del català en els àmbits privats no en garantien el futur. No sé què de la diglòssia. Ara ja tenim en català premsa, televisió i ràdio de primera qualitat, la major part de l'administració pública, gairebé tot l'ensenyament, disposem de manuals i textos clàssics per a l'educació universitària, s'editen més llibres dels que podem llegir, tenim en català la darrera versió del sistema operatiu més utilitzat al món, el Windows XP... I sí: és cert, al carrer i als patis escolars, per raons demogràfiques, es parla molt castellà. Fins i tot, cal reconèixer francament els desafiaments veritablement adversos que ha d'encarar el futur del català. Però el meu consell és que abans de tornar a parlar de l'ús del català, com als sucs de fruita, per fer-ne el tast adequat i no fixar-nos només en el pòsit espès o en la superfície esclarida, si us plau, remenem-ne tot el contingut.