La preocupació per l'estat de salut de la llengua catalana, manifestada darrerament, en molts cercles, pot abocar a l'adopció de solucions de redreçament i millora de l'idioma que, finalment, resultin contraproduents, de manera que sigui pitjor el remei que la malaltia, per més que les coses es facin amb la millor intenció possible. Potser hi sortirem guanyant, doncs, si deixem tranquil·la la llengua i, sobretot, la despolititzem, si la desproveïm de la càrrega ideològica, salvífica, transcendent, que ara suporta i que tant la condiciona. Perquè un idioma amb aspiracions de ser nacional de debò, de tota la nació, no és només d'una part dels seus membres, sinó de la totalitat d'ells, perquè els representa a tots. El català, doncs, no pot ser només la llengua de la gent d'esquerres, ni de la de dretes, dels sobiranistes o dels centralistes, dels treballadors o dels empresaris, del món urbà o del món rural, sinó la llengua de tothom. Utilitzar el català ha de deixar de tenir una càrrega fonamentalment política, reivindicativa o simbòlica, per adquirir una sola funció primordial: un gest de naturalitat en una societat normal i cohesionada.

És imprescindible, doncs, que tornem a la llengua la dimensió d'instrument de cohesió social i, sobretot, que no la separem mai de la societat catalana del benestar que volem construir. A Catalunya, doncs, el català no és el benestar, però en forma part. No és imaginable un paisatge de benestar i de qualitat de vida, aquí, que deixi fora la llengua, que no la posi a disposició de tots els membres de la societat, com un patrimoni per compartir, com compartim una sanitat, una educació, un transport públic de qualitat, que no són només d'uns quants, sinó de tots i per a tots i totes. Per això cal superar el provincianisme, el classisme i l'etnicisme inconscient que pot significar reservar l'ús del català només als catalanoparlants originaris, impedint-hi l'accés normal als altres, no fos cas que aprenguessin l'idioma i un dia es decidissin a fer-lo servir, amb la qual cosa ja serien com nosaltres...

Hem d'alliberar-nos d'aquest estúpid i fals concepte de bona educació, cortesia o deferència que fa que, sovint, molts catalanoparlants s'adrecin en castellà a aquelles persones que encara no parlen la nostra llengua. Pensant, potser, que els fan un bé, en realitat els fan un grandíssim mal. Perquè, de fet, els discriminen, els marginen, els aparten del propi grup, del més immediat i proper, els allunyen del nosaltres, els condemnen a la categoria dels altres i els atrinxeren en el castell inexpugnable del monolingüisme castellanoparlant. Posen, lamentablement, una barrera insalvable entre els uns i els altres. Parlant en castellà, i no en català, a aquelles persones que no usen la nostra llengua, impedim que mai la puguin fer servir. Com volem que la sàpiguen si mai ningú no els la parla? Com pretenem que l'enraonin si no en tenen cap necessitat, si no els cal fer el pas del castellà -la llengua que tothom els parla- al català -l'idioma amb el qual no se'ls adreça ningú?

Quina llengua és aquesta que només serveix perquè la parlin els que l'han parlada sempre? En quin país del món es discrimina gent que hi resideix i s'insulta la seva intel·ligència no parlant-los en la llengua nacional, que entenen més que perfectament, després de sentir-la i conviure-hi durant anys o dècades? On es té la mala educació, la poca cortesia, el molt egoisme, de negar el més gran patrimoni cultural que representa un idioma i es continua tractant sempre, tota la vida, com a forasters, com a diferents, els que un dia van venir d'altres llocs? Quan els immigrants de fa 30 o 40 anys deixaran de ser tractats com a gent de fora, per esdevenir, finalment, com els altres, gent de dintre? Queda clar que els que hem de canviar d'actitud i d'hàbits som, per tant, i sobretot, els catalanoparlants.

No fem, doncs, del català una barrera que separi, un obstacle a superar, una propietat privada, sinó un bé comú per a ser compartit amb goig i naturalitat. El català ens pertany a tots els que vivim i treballem aquí, com l'aire que respirem, la terra que trepitgem i el paisatge que observem cada dia. Les famílies volen que la seva canalla sàpiga català i, en canvi, no s'ha sabut aprofitar tot aquest potencial d'actitud tan enormement positiu. En realitat no s'han creat les condicions perquè la llengua servís, efectivament, d'alguna cosa. No és que hagi fracassat, doncs, la immersió a les escoles. El que ha fallat és fora de l'escola, perquè més enllà de l'aula no acostuma a haver-hi motivacions, ni facilitats de cap mena, per continuar-hi emprant el català.

"On és el català?", ens pregunten de vegades alguns immigrants d'ara, extracomunitaris, en constatar quina és la llengua del carrer, del cinema, dels productes de consum, de gairebé tot. Són gent que han fet l'esforç econòmic i de temps per aprendre la llengua i, quan ja en saben una mica i gosen llançar-se, amb il·lusió, a emprar-la, es troben que no la poden fer servir pràcticament enlloc, perquè, en advertir el seu accent de fora, la gent els acostuma a respondre a l'instant en castellà. En ocasions, a més, hi ha qui es burla d'ells o els ridiculitza quan encara no es belluguen prou bé pels viaranys de l'idioma o bé són objecte de mesures d'ultracorrecció lingüística, en advertir un accent mal posat o una essa mal usada en textos o frases que, finalment, s'han atrevit a pronunciar o a escriure. La galleda d'aigua freda que aquesta actitud d'alguns catalanoparlants comporta, per desgràcia, es converteix en una barrera psicològica difícil de superar, en un factor de desànim que acaba convertint-se en un element de dissuasió.

Si parlar català ha de ser tan complicat mai no aconseguirem d'augmentar el nombre de parlants, sinó tot al contrari... De vegades, a més, les correccions o befes les protagonitzen certes persones que, probablement, no s'han sentit mai el seu propi accent xava, que no escriuen gens de català enlloc ni mal de morir o que, a tot estirar, es pensen que Pompeu Fabra és, només, el nom d'un carrer o d'una universitat... "No ens deixeu ser catalans!", afirmen aquests nous parlants potencials, amb la mateixa contundència, quan exposen el rosari de dificultats que troben per a ser tractats com a nous catalans i veuen com se'ls tanquen les portes de la quotidianitat per accedir a l'idioma.

Qualsevol immigrant llatinoamericà que s'instal·li a Madrid, parlant-hi en castellà, serà sempre considerat com a immigrant. Aquí, però, si fa el pas i parla català, serà català, serà d'aquí, serà vist com un dels nostres. Enlloc, doncs, es lliuren passaports tan barats per ser d'un país! Cal facilitar més encara l'accés a la catalanitat, no oblidant mai que la satisfacció de les necessitats bàsiques de la gent és prèvia a tota lleialtat lingüística i a qualsevol consciència nacional. Aquesta, en el nostre cas, no és, ni ha estat, ni pot ser mai ètnica, sinó cívica, perquè pertany a un model democràtic i integrador. El primer pas és voler ser d'un lloc, decidir pertànyer a un país, estimar-lo. Si és així, la llengua vindrà sola, amb naturalitat, caurà com a fruita madura. Ja és prou important que algú vulgui pertànyer a un mateix grup, de forma voluntària. I, avui, hi ha un sentiment de pertinença a Catalunya molt per sobre dels que asseguren que parlen català. I una majoria de nou sobre deu que entén la llengua d'aquest país. No carreguem, doncs, els neulers de les nostres incapacitats a la gent que arriba o va arribar de fora. Siguem ben educats, acollidors, no els marginem: parlem-los català! Si tenim una llengua, fem-la servir.