Durant mesos, he recorregut tots els racons dels Països Catalans, de Perellós a Oriola i de Benasc a l'Alguer, per copsar l'estat de la llengua. He anat a tota mena de llocs i m'he entrevistat amb tota mena de gent, en especial amb un centenar de lingüistes, sociolingüistes, sociòlegs i persones de cultura, i puc assegurar que el pessimisme sobre l'estat del català presenta dimensions bíbliques. La pregunta que plana sota aquest cel tempestuós no és ja cap a on anem, sinó quant de temps resistirem. Per això, sobta que el director general de Política Lingüística surti en aquesta mateixa secció dient -segons la reiterada sonsònia oficial- que tot va vent en popa. Assegura que "el català ha superat en cinc anys el tractament de llengua minoritària" (què vol dir tractament?) i aporta un bon caramull de dades, totes elles excel·lents per a la salut dels vells mots. Per què no parla d'ús de la llengua?

La situació que jo he trobat a tots els territoris és d'un estat de substitució avançat, d'una pèrdua de prestigi greu i una dimissió unànime entre els més joves. Les empreses es neguen en una gran proporció a usar el català i moltes que ho havien fet l'abandonen (han vist que no cal), les editorials es passen al bilingüisme com a últim recurs, moltes llibreries ja no en demanen ni llibres, la llengua d'ús al carrer cada cop és més una de sola... Però el fonamental, el punt d'inflexió, és que hem perdut la capacitat d'integrar: la llengua de l'ambient és ja el castellà. L'únic baluard on hi ha una certa hegemonia (al Principat) és l'educació, però, segons una frase ja cèlebre, hem guanyat l'escola i hem perdut el pati.

Les coses actualment van molt ràpides i les xifres demostren que el català perd com a mínim un punt percentual anual, i en alguns territoris, més. A Eivissa s'ha passat de més del 95 per cent de parlants a principis dels seixanta al 46 per cent el 2002. A la Ciutat de Mallorca ja només el 28 per cent de la població parla català a casa. A l'àrea metropolitana de Barcelona (que representa la majoria de població del país) sols tenen el català com a primera llengua un 33 per cent dels habitants, que a més l'usen poc, i a la capital el percentatge ha davallat del 43 al 38 per cent en cinc anys. Al Principat en general, el nombre de persones que es consideren catalanoparlants ha disminuït un nou per cent en aquest mateix període. A l'Alguer el cas és més radical: del 99 per cent de parlants el 1960 es va passar al 0 per cent el 1980 (entre els infants, ben entès, els altres ja s'aniran morint...). Al País Valencià no es donen ni dades per a contribuir al bon traspàs de la peculiaritat.

Però com que "Catalunya va bé", com que cal que tot continuï inalterat, hi ha una entente en matèria de llengua entre tot l'establishment. Va bé per als polítics regionals, perquè els hem de seguir votant, i per als nacionals (de la nació bona, l'única que realment opera) perquè per a ells el català sols existeix quan avança, per a posar-hi fre. A altres la llengua ni els va ni els ve..., no se l'ha d'atacar, fins i tot se la pot defensar, però si desapareix tampoc no vindrà d'aquí. Ja ho va vaticinar Charles Darwin, tanmateix... Hi ha un esbiaixament molt premeditat, com expliquen tècnics del departament de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, que s'han d'amagar -com correspon als temps de forta censura que estem vivint- per a exposar les seues opinions. Més que opinions, dades objectives, que diuen que el català mai havia reculat tant com en els darrers vint anys i que avancem a passos gegantins cap al no-res. Però com que no hi ha problema, no cal actuar. Aquest és el missatge (i el miratge), i molts catalans se sorprenen quan se'ls explica que d'aquí a poc constituiran ells mateixos un reducte localista i indigenitzat (de fet ja és així). "Com, però no ens defensava el gran manitú?", exclamen atònits. Hem arribat a un punt de difícil retorn: la proporció de parlants i l'ús no paren de baixar; però també la morfologia, la sintaxi, el vocabulari... fan figa. S'estan perdent pronúncies genuïnes, fonemes bàsics, expressions tradicionals... La unitat de la llengua es nega amb una impunitat que esgarrifa: ja no necessiten ni ser versemblants, ni lògics; el que diguin els científics és ben bé igual, només cal actuar amb l'organització i la contundència adequades per atènyer l'una, grande y libre que alguns somien. De fet, ja sols els cal mantenir el rumb. La batalla és sobretot política, i els nostres polítics, si existeixen, estan de vacances o hi col·laboren a cor què vols.

Algú que hagués planejat anorrear el català al Principat hauria actuat més o menys com s'ha fet fins ara. N'hauria publicitat a so de bombo i platerets la promoció i hauria abandonat als elements la seua defensa real, i paral·lelament hauria desballestat les organitzacions socials que el fomenten. Mestresses de casa de Reus i de Cornellà, capellans de Santa Coloma, pagesos de Menorca, exalcaldes de l'Alguer, llibreters mallorquins, filòlegs valencians... clamen al cel perquè la defensa del català s'omet al bastió imprescindible, al nucli dur de la resistència, al lloc on aquesta n'és la política oficial..., mentre els que en són responsables, grans experts de la societat orwellinana, van dient que d'aquí a quinze anys -tres o quatre mandats més...- estarem normalitzats. I ja és la segona vegada que ens entabanen amb la mateixa juguesca. Això ja ho van dir el 1980! Però sembla que no ens cal patir, perquè ja hem superat el tractament de llengua minoritària...