En els propers dies, organitzacions empresarials i sindicals del comerç i la restauració signarem un protocol per impulsar l'ús social del català en el sector. Remarquem d'entrada el renovat compromís de CCOO per portar aquest programa a les empreses. Serà la continuïtat d'un treball que hem fet de manera modesta, però sostinguda, des de fa anys i així ens ha estat reconegut. Una feina que darrerament comporta noves complexitats, les d'incorporar els immigrants extracomunitaris. I que en el cas de CCOO s'ha concretat en l'organització de seminaris, cursos de català, formació lingüística dels assessors per a persones immigrades i una estreta col·laboració amb les associacions de persones immigrades. Sense anar més lluny, el passat 23 d'abril, 15 entitats i CCOO vam signar una declaració en què ens comprometem a treballar per ajudar les persones immigrades a parlar en català.

Però l'ús social del català no afecta només els nous immigrants. És un repte del conjunt de la societat que sempre s'ha de plantejar en positiu. L'ús de la llengua és un dret que tenen totes les persones i és un factor clau per incorporar-se plenament a la societat.

Signarem aquest protocol i ens comprometrem en el seu desenvolupament, però ho farem amb un sentiment crític, que vol cridar l'atenció sobre la manera com s'estan desenvolupant les polítiques per incrementar l'ús social del català. Perquè, tot i que a Política Lingüística un grup de professionals convençuts de la seva feina hi estan deixant la pell, amb això no n'hi ha prou. És imprescindible que tothom sigui conscient que l'ús social del català no sols depèn de les polítiques lingüístiques, culturals i educatives. El problema de fons té un fort component social, que mai no s'ha encarat. Només així es pot entendre que, després de vint anys d'immersió lingüística en el sistema educatiu, les actuals generacions surtin de les escoles i els instituts coneixent prou bé el català, però continuïn sense sentir-s'hi prou vinculats emocionalment, i per tant sense utilitzar-lo. Més enllà de les raons personals, d'incomprensió, de resistència, hi ha un problema de fons: no es vol entendre que llengua i realitat social van juntes. I que si les polítiques laborals creen guetos socials, i les polítiques d'habitatge, guetos urbanístics, a continuació es consoliden els guetos lingüístics. A més, quina credibilitat com a societat podem tenir quan es demana als estrangers pobres -els immigrants- que facin l'esforç de parlar en català, mentre s'assumeix perfectament que els estrangers rics -tècnics empresarials i esportistes professionals d'èxit- continuïn sense parlar català després de dècades d'estada a Catalunya? Això sí, de tant en tant es fan una foto amb els poders de la plaça de Sant Jaume i criden uns quants "Visca Catalunya i visca el Barça". Però no és aquesta l'única esquizofrènia que pateix la societat catalana. ¿Algú s'ha parat a pensar quina contradicció més gran és el fet que sigui a un dels col·lectius que pateix més la precarietat laboral -el comerç i l'hostaleria- a qui s'encarrega una feina tan important com és la defensa de l'ús social del català?

Tot això posa de manifest que molt sovint són les motivacions econòmiques les que dificulten l'ús de la nostra llengua, perquè, ja se sap, la pela és la pela. Ho hem vist en la negativa al doblatge de films i en la marginació dels doblats al català a sales poc concorregudes, i també en l'etiquetatge dels productes i la retolació de les superfícies comercials. I ara ho tornem a comprovar amb els treballadors del comerç i la restauració. Perquè per als poders econòmics el que importa és que els costos laborals siguin baixos, i si això implica que no s'utilitzi la nostra llengua en la feina, doncs mala sort. Una vegada més es demostra que precarietat social i precarietat nacional són dues cares de la mateixa moneda, i mai millor dit.