La decadència de la llengua catalana és a la palestra i cadascú hi diu la seva. Tant els optimistes com els pessimistes en cerquen les causes, i desemboquen en una mena de batibull en el qual, al meu parer, no s'hi troba la raó essencial. Tot seguit exposo la meva opinió, i que estudiosos i lectors facin les consideracions oportunes.

De causes i d'efectes n'hi ha a dojo, però sovint es barregen i sovint només atenyen la superfície. Que l'augment de la immigració fa que l'idioma dèbil quedi relegat davant del fort tant pot ser una causa com un efecte. I el mateix es pot dir del fet que els catalanoparlants es passin a l'espanyol de forma habitual, tot impedint que l'interlocutor practiqui el català si ho vol. Que tant la Generalitat com les administracions locals han d'esmerçar més esforços en l'assumpte resulta discutible, en funció de l'eficàcia que hom concedeixi a les polítiques lingüístiques en si mateixes.

Entre tot això, sembla haver-hi una circumstància indiscutible, que és que estem parlant d'un idioma sense Estat, o amb un Estat tan petit com Andorra. No és pas anecdòtic esmentar Andorra, atès que allí el català tampoc no pot considerar-se una llengua reeixida, ja que es veu engolida tant pel francès com per l'espanyol. Llavors, ¿comptar amb un Estat és autènticament decisiu? ¿No deu ser que el que importa és el poder econòmic? Mentre que el PIB del país pirinenc resulta insignificant al costat del dels seus veïns, tampoc no podem amagar que la potència econòmica de Catalunya està decreixent. L'aspiració que Catalunya posseeixi un Estat propi pot semblar impracticable de moment, però el que és lluny de ser una entelèquia és que es converteixi en un país econòmicament fort. ¿Algú suposa que l'anglès s'està imposant arreu del món perquè els Estats Units fan una política lingüística adient? No hi ha dubte que l'anglès ha assolit la categoria d'idioma franc a causa que és l'idioma propi del país més poderós del planeta. El català no vol arribar tan lluny, és clar, però per convertir-se en necessari al seu propi país i per gaudir de prestigi requereix que Catalunya recuperi el pes productiu i comercial que havia tingut anys enrere, tant a l'Estat espanyol com a la resta del món.

Si l'aeroport de Barcelona fos internacional, amb vols diaris a les capitals més importants del món, i vols directes a altres urbs, el català es faria sentir i es faria llegir. I si també es fomentessin els aeroports d'altres ciutats catalanes, l'efecte s'ampliaria. Si el TGV permetés viatjar de Catalunya a tot Europa i tot l'Estat espanyol, perifèries incloses, la llengua del centre hauria de compartir espai. Si les empreses transnacionals triessin Catalunya per instal·lar-hi les seves agències, s'assabentarien que aquí el català és l'idioma de molts treballadors. Si Gas Natural hagués tingut èxit amb l'opa sobre Iberdrola, l'idioma de molts dels directius, els administratius i els conserges hauria estat el català.

O Catalunya s'espavila pel camí que s'havia espavilat fins fa poc, o la resta seran cataplasmes absolutament inútils, excuses per dissimular la ineficàcia.