Resulta impossible restar indiferent davant la revifada polèmica al voltant de l'estat de salut de la llengua catalana. És cert que l'exacerbació de la polèmica és criticable, sobretot quan es cau en un pessimisme eixorc de la mena "el català, en perill de mort", però la hipersensibilitat en el cas del català està prou justificada per raons històriques i per d'altres de ben actuals. Pertanyo a una generació que li fou expropiada la llengua en tots els àmbits on pogueren penetrar els expropiadors amb la seva violència, una generació que no va disposar de cap de les facilitats que tenen avui dia els fills de la democràcia: català a l'escola, a la universitat, a les llibreries, als mitjans de comunicació social, al carrer... Vaig rebre dels meus pares la llengua i d'ells vaig aprendre la lleialtat lingüística. La seva generació, la de la República, la Guerra Civil i la terrible (per als vençuts) postguerra franquista, tenia molt clar que per servar la identitat calia conservar la llengua. Ara aquesta convicció s'ha perdut o, si més no, s'ha diluït en una mar de confusions sobre la identitat. No s'ha de reduir la identitat a la sola llengua, però ¿què queda de la identitat sense la llengua o amb una llengua degradada, esdevinguda un patuès?

La majoria dels mals que pateix la llengua, dels entrebancs que se li posen, han estat novament evocats, afinats, fins i tot. Existeix una àmplia coincidència en el diagnòstic i l'anàlisi: es pot viure a Catalunya sense saber o emprar el català; s'està produint una llatinització del català, a l'escola, a les aules s'aprèn en català i al pati es juga majoritàriament en castellà; l'impacte de la immigració exterior podria arribar a afectar més la llengua que el de les successives onades d'immigració interior; els administradors de l'idioma oficial de l'Estat no cedeixen res de les seves prerrogatives i quan poden se n'atribueixen de noves... Assistim a la configuració d'una situació que es caracteritza per un grau elevat de normalització lingüística -el que falta per assolir no explicaria la part negativa de la situació- i, alhora, per una repetició de velles amenaces a la integritat de la llengua, algunes d'una intensitat i una agror inesperades en un context de llibertats. ¿Què ha passat? ¿Què està fallant? Necessitem respostes meditades i, en la mesura que sigui possible, urgents. Prestem atenció al que hi tinguin a dir els lingüistes, els sociòlegs i, naturalment, els polítics.

Seria injust no reconèixer que la Generalitat (Parlament, president de la Generalitat i govern) ha dut a terme una tasca important en la normalització lingüística, una tasca força reeixida en determinats aspectes. Potser no se li pot demanar gaire més, sinó que se li hauria de demanar una altra cosa: canvis en l'estratègia seguida en el procés de normalització lingüística. L'aposta (exclusiva) per l'extensió de l'ús social de la llengua -com més persones entenguin i parlin el català, millor-, amb l'oblit de fomentar la correcció en l'ús, ha afeblit la llengua. Les dificultats retrobades en l'extensió de l'ús social -les resistències aparegudes en aquest terreny han sorprès- és una part del problema, l'altra és la progressiva degradació de la llengua (realment) parlada. I recordem de passada la permanent impossibilitat que tenen la gran majoria dels catalanoparlants d'expressar-se per escrit en català sense un cabàs de faltes. Per comprovar la realitat dels dos vessants del problema n'hi ha prou de parar orelles al carrer -no solament als carrers de Barcelona, també als de viles i pobles de la Catalunya profunda- i, pitjor encara, escoltar la majoria dels dirigents de la societat catalana quan parlen en públic. Si un polític catalanoparlant pot dir a micròfon obert "desde luego el terremoto d'Argèlia ha sigut molt grave", sense que aparentment se n'avergonyeixi ni temi que la seva imatge en surti malmesa davant del públic oient, és que estem a un pas de la dialectalització del català respecte al castellà. La pèrdua de dignitat de la llengua anticipa la pèrdua del seu prestigi social. La reflexió del nou vingut és corrent : "¿Per què escarrassar-me a aprendre una llengua que sembla tenir tan poques diferències amb la important o amb la que ja parlo?".

La realitat social i estatutària de la llengua catalana és indissociable de la seva coexistència amb la llengua castellana. Ho reconeixen i estableixen així la Constitució espanyola i l'Estatut d'Autonomia i, a més, les dues llengües ensopeguen a cada moment de la vida quotidiana, en el si de moltes famílies, a la feina, al carrer... Si el bilingüisme és inevitable, evitem el conflicte. L'enfrontament no convé -el català sempre seria perdedor, car no té prou massa crítica i en situacions de bilingüisme conflictualitzat perd la llengua globalment minoritària- i la claudicació s'ha d'excloure -significaria cantar-li les absoltes a la llengua-, ¿quin marge de maniobra queda, doncs? Em permeto suggerir que el marge hi és en l'aposta per la qualitat i per l'acceptació constructiva de la realitat bilingüe. Els ciutadans de Catalunya, catalanòfons i castellanòfons, haurien de ser conscients de l'enriquiment espiritual que comporta i dels avantatges que aporta expressar-se bé i amb riquesa de lèxic tan en la llengua materna com en l'altra. L'estímul per recuperar l'orgull de la llengua ben parlada requeriria, indefugiblement, el compromís dels poders públics i la complicitat de les elits i del món cultural.

És indubtable que al llarg de la història de Catalunya l'ús social de la llengua ha estat en relació directa amb l'autogovern i amb les polítiques envers la població vinguda de fora del territori lingüístic català i envers la resta d'Espanya. El segle XVIII, els dos primers terços del XIX i les dècades de dictadura del XX són un exemple evident, en el sentit deplorable, d'aquella relació. La llengua necessita l'autogovern i aquest no pot desentendre's del destí de la llengua. I la Generalitat sorgida de l'Estatut del 1979 no se n'ha pas desentès. Nogensmenys, a desgrat de la dedicació desplegada, una part de la vella immigració i -més greu- dels seus descendents no tan sols no han arribat a considerar el català com a llengua pròpia, sinó que tampoc no l'han acceptat com a component d'un bilingüisme funcional. Pot deduir-se'n que l'ús de la llengua no és només una qüestió de normalització lingüística, sinó també, i potser fonamentalment, de normalització social i política. I és en aquest punt on no deuen haver-se fet prou bé les coses.