Abderislam és berber. Té 17 anys, un somriure contagiós i treballa com a aprenent de cadiraire al Poblenou. Fa dos anys que viu a Barcelona amb un germà més gran que ha entrat a la Seat i parla un català més que acceptable. La raó és senzilla: els amics que ha fet al barri on viu parlen entre ells en català i la noia que li agrada també.

L'Arnau és arquitecte. Per raons de feina es va desplaçar uns dies a Madrid. En una conversa amb gent del seu entorn, o sigui d'una certa cultura, va sentir allò tan suat que a Barcelona qui parla en castellà té dificultats per poder-se comunicar. Se'n feia creus i va intentar d'explicar-los, amb tota mena de detalls, que si un idioma té problemes a Catalunya és el català. No està gaire convençut que se'l creguessin.

Dues històries, la primera en positiu i la segona en negatiu. ¿Històries que surten del corrent? Em sembla que no. Són històries com n'hi ha moltes, semblants i diferents, que vindrien a dir que no paga la pena entestar-se en una actitud o una altra, almenys d'una manera dramàtica, respecte a la situació del català, ni la de Joan Solà, el filòleg pessimista; ni la de Quim Monzó, el provocador nat que insinua eutanàsies; ni la d'Albert Manent, el voluntarista persistent.

L'ús del català al carrer ha baixat, però era lògic que passés, i no és una cosa de fa quatre dies. Les raons són essencialment tres: el castellà és un idioma més fort i estès; el govern de l'Estat és bel·ligerant, a vegades de forma solapada, d'altres sense embuts, contra el català com ho és contra el basc i el gallec; i, molt important, l'allau de la immigració dels anys 50 i 60 s'ha traduït en un ús del castellà més elevat al parlar-lo més gent: els que van venir i els seus fills, que saben català però que s'expressen a casa i amb els amics normalment en castellà.

Anem a pams, però. Intentar equilibrar l'idioma feble, el català, respecte al fort, el castellà, és una tasca que pertoca a la Generalitat i a les administracions locals. Tot país amb una població no gaire nombrosa -els escandinaus, per exemple- fa una protecció explícita de l'idioma propi. La diferència és que Catalunya no té Estat i sempre es troba amb limitacions, ja sigui per imposicions estatals -ara, per exemple, les hores d'ensenyament de cada llengua-, ja sigui per por de les reaccions de sectors que vetllen per la salut del castellà que, per cert, és excel·lent. Sempre hi ha hagut i hi haurà manifestos i fòrums babel i, si no, ja se'ls empescarà algú.

Segona qüestió: l'actitud del govern central no canviarà fàcilment, i encara menys mentre mani el Partit Popular, que no tindria cap mena de complex a ratificar aquella frase de José Calvo Sotelo: "Antes una España roja que una España rota". Ja hem sentit com Javier Arenas i alguns altres aixecaven el fantasma de la unitat espanyola només perquè es parlava de refer l'Estatut.

Tercera qüestió: la realitat d'una part de la ciutadania que utilitza amb més normalitat el castellà com a llengua de relació que no pas el català ha de preocupar relativament; l'important és l'actitud. Hi ha gent que li costa expressar-se més en català, i en canvi té una actitud totalment favorable a Catalunya i les seves reivindicacions, des de Francisco Candel a Manuel Vázquez Montalbán, per esmentar dues persones de llarga trajectòria. Una altra cosa és que els catalanoparlants canviem constantment de llengua -o sigui del català al castellà- per deferència, com fèiem abans, quan la gent només coneixia una llengua. Ara és evident, i TV3 ho demostra fins i tot en entrevistes amb castellanoparlants com ara Felipe González, que es pot mantenir una conversa en les dues llengües sense que ningú s'esquinci les vestidures.

Sempre hi haurà repatanis contra l'ús d'un idioma, però crec que són una minoria. Hi ha també el mirall que de nosaltres han fabricat el govern espanyol i alguns mitjans de comunicació, i per aquesta raó l'Arnau arquitecte es trobarà amb incomprensions i mentides que només es curen viatjant i veient que no són certes. També, però, hi ha l'Abderislam i d'altres nois immigrants de nova generació, una part dels quals farà seva la llengua del país que els ha acollit. Tot això és feina lenta, ho sé, però crec que ni les actituds catastrofistes ni les voluntaristes resoldran el problema.

No es tracta de deixar que les coses evolucionin soles, sinó de vetllar-les deprop i, per descomptat, d'ajudar amb fermesa l'idioma més feble.