Segons les últimes enquestes, a Catalunya ha davallat per sota del cinquanta per cent l'ús de la llengua catalana. La zona més conflictiva és Barcelona. A la ciutat de Barcelona, el cinquanta-sis per cent de la població es declaren castellanoparlants. Al primer cinturó ho fan el setanta per cent. La situació torna a fer-se preocupant. De tant en tant, sona el senyal d'alarma. És el toc d'atenció perquè recordem que no podem abaixar la guàrdia. Quan un idioma deixa de ser usat al carrer, comença a morir-se. És així de dur i així d'inevitable. La utilització del català en tots els àmbits de la comunicació, des dels més formals als col·loquials, és l'única clau que pot garantir-ne la supervivència, l'únic camí que ens n'assegura el futur.

Una llengua ha de ser necessària perquè pugui sobreviure. Ha de convertir-se en una eina de comunicació necessària i normal, que sigui reconeguda com a pròpia pels seus parlants, que mantengui un prestigi social que n'asseguri l'ús. Darrerament, la llengua catalana ha cobert llacunes imprescindibles. A les escoles, als mitjans de comunicació, al món de la burocràcia i de l'administració ha recuperat posicions perdudes. En canvi, ha anat retrocedint la seva presència al carrer. Quan surten de l'escola, els infants parlen en castellà. El mateix fan molts adolescents als bars de moda.

Josep Maria Llompart ja parlava dels perills de la "llatinització del català". El poeta mallorquí es referia a la possibilitat que es convertís en una llengua de cultura, apresa a l'escola, però deixada de banda al carrer. Un idioma és viu quan la gent el parla, quan l'empra per expressar la quotidianitat. Durant dècades, el català va ser marginat a la condició de llengua d'estar per casa, poc apta per a la comunicació en àmbits formals. Ara s'ha capgirat la situació. Quan es guanya terreny en l'ús formal de la llengua, es perd en la seva utilització al carrer. Hauríem de preguntar-nos d'on prové el desequilibri.