L'entrada en vigor de la Llei de Política Lingüística en tots els àmbits un cop passat el termini transitori de cinc anys que establia suggereix una reflexió sobre el seu contingut i significat i un balanç sobre el resultat de la seva aplicació.

Com totes les lleis lingüístiques del món la catalana estableix uns principis i objectius generals i unes línies bàsiques d'actuació en forma de mandats al govern i a les institucions públiques perquè orientin la seva actuació en un sentit determinat.

Els objectius de la Llei del 1998 són que tothom a Catalunya conegui les dues llengües oficials i que el català tingui la presència social que li correspon com a llengua pròpia del país. Aquests objectius, vàlids per a una gran majoria social, es fonamenten en un tractament equilibrat del principi de llengua pròpia, que garanteix el dret col·lectiu de Catalunya a conservar la seva llengua, i el principi de doble oficialitat, que garanteix el dret dels ciutadans a expressar-se en la llengua oficial que prefereixin. Amb aquest plantejament la Llei ha donat més seguretat jurídica a la llengua catalana en el marc de l'Estatut d'Autonomia actual i, a diferència del que va passar amb la Llei del 1983, impugnada cinc vegades davant del Tribunal Constitucional (dues a instància del govern del PSOE) ningú no ha aconseguit portar-hi aquesta.

A banda de principis i d'objectius, la Llei de 7 de gener del 1998 dissenya una política de suport al català coherent i democràtica, que el govern ha aplicat amb constància i de manera progressiva i en compliment de la qual ha aprovat una vintena de decrets. En primer lloc, la Llei va consolidar normativament la tasca realitzada per la Generalitat en els quinze anys de vigència de la Llei del 1983 en el camp de l'ensenyament i el de l'Administració pública i amb un model d'una escola catalana que no discrimina l'alumnat per raó de llengua i d'una administració pública que fa del català la seva llengua de treball tot garantint el dret d'elecció de llengua de la ciutadania. En segon lloc, la Llei del 1998 promou l'ús del català més enllà de l'escola, de l'administració o de la creació cultural. En concret, estableix mecanismes per impulsar el seu ús al món del dret i de la justícia, als mitjans de comunicació privats i les indústries culturals i al món econòmic.

En aquests camps el català ha progressat de manera indiscutible en els darrers cinc anys. Al món del dret i la justícia, els registres de la propietat i mercantils fan inscripcions en català per primer cop a la història, s'ha passat d'uns 25.000 documents notarials redactats en català el 1997 a més de 110.000 el 2001, i el 2002 hi ha hagut més de 185.000 resolucions judicials en català quan cinc anys enrere no s'arribava a 25.000. Tampoc no es pot silenciar el canvi radical que ha representat, també des de l'òptica lingüística, el desplegament dels Mossos d'Esquadra en aquests darrers anys d'acord amb la normativa lingüística. Als mitjans de comunicació privats, les emissores privades de ràdio que emeten més del 50% del temps en català han passat de 38 el 1997 a 67 el 2001 de manera que l'audiència acumulada de ràdio en català, sumant les cadenes de la CCRTV i la resta d'emissores públiques i privades, supera el 40% de l'audiència total. Els diaris nacionals i comarcals editats a Catalunya i venuts en català han passat del 13% el 1996 al 30% el 2001 i en aquests anys el català s'ha introduït de manera majoritària a les televisions locals i ha assolit una presència significativa a la premsa digital i a les agències de notícies. Pel que fa al cinema s'ha passat de 14 pel·lícules i 375.000 espectadors el 1998 a 34 pel·lícules i més de 850.000 espectadors el 2002, després d'haver aconseguit que les cinc principals distribuïdores del món acceptin d'incorpoel català al grup de dues dotzenes de llengües de tot el món a què les doblen. En aquest àmbit, el català ha anat més lluny que moltes amb Estat. També ha crescut el nombre de títols de discs i de llibres editats en català, que han passat de 119 el 1997 a 194 el 2001 els discs i de 6.000 a 7.000 els llibres.

Pel que fa al món econòmic, l'àmbit on el català es juga la seva plena normalització social, s'ha pogut constatar que entre el 62% i el 83% dels rètols d'establiments oberts al públic s'ajusten a la Llei, que les grans companyies de subministrament d'aigua, gas, llum i telèfon emeten les seves factures en català llevat que l'usuari demani el castellà, que les caixes i bancs catalans i els grans bancs espanyols (SCH, BBVA, CajaMadrid) s'han adaptat a la normativa així com la majoria dels grans magatzems i superfícies comercials.

És evident que queda molt de camp per córrer i que el català encara és lluny de tenir la posició que li correspon i a la qual la nostra societat aspira. És evident que hi ha aspectes fonamentals per a una llengua sobre els quals la llei no incideix, com són les televisions, públiques i privades, d'àmbit estatal pel simple fet que queden fora de les competències de la Generalitat, i que calen canvis estructurals en el repartiment del poder a Catalunya per poder actuar més directament en l'Administració de justícia, els registres civils, els aeroports o les estacions de ferrocarril. És evident que el català necessita més reconeixement jurídic a Europa i a l'Estat, entre d'altres coses per acabar de trencar prejudicis atàvics d'alguns sectors empresarials. Però és del tot cert que la Llei del 1998 ha fet que el català superi el tractament de llengua minoritària al qual estava relegat i ha permès al Govern introduir-lo en sectors d'on fins ara estava exclòs i realitzar una política lingüística ambiciosa, coherent i democràtica.