Quina és la situació de la llengua catalana avui? ¿És millor o és pitjor que fa vint anys? ¿És més lluny o més a la vora de la fita de normalitat que el país es va plantejar, amb realisme i amb limitacions, a l'Estatut del 1979?

Donar resposta a aquestes qüestions vol serenitat, coratge i objectivitat. Per fer-ho cal posar damunt la taula, com a mínim, mitja dotzena de qüestions més enllà de percepcions subjectives o estats d'ànim personals.

Primera: la situació del català és complexa i anormal. Prou que ho sabem i prou que en coneixem les causes: dos segles llargs de marginació, més de quaranta anys de persecució i una pressió migratòria sense precedents; un Estat espanyol sempre favorable al castellà i gasiu amb el català; un poder polític limitat i un territori fragmentat i discutit; la indiferència empresarial i les conseqüències de la globalització, com els nous fluxos migratoris, les noves tecnologies, el lliure comerç i la industrialització de la cultura. Però també sabem que la nostra societat és dinàmica i emprenedora i que la nostra llengua, la setena de la Unió Europea en nombre de persones que la coneixen, té una dimensió demogràfica i una creativitat cultural superiors a moltes altres del nostre context cultural.

Segona: el català està en un procés clar de redreçament. A partir del 1983, la davallada de l'evolució de la nostra llengua es va aturar i se'n va canviar la tendència. En tots els àmbits de la vida pública el català no ha fet altra cosa que créixer, com també ho fa el coneixement en totes les franges d'edat i en totes les comarques. Ningú no pot discutir aquest fet, objectivament constatable i viscut per la població catalana i no només per un grup reduït de sociolingüistes: si el 1975 sabia parlar el català el 54% de la població i el sabia llegir el 14%, el 2001 el sap parlar el 76%% i el llegeix més del 50%. És evident que mentre una llengua guanya parlants no retrocedeix.

Tercera: el tòpic de l'aula i el pati. És evident que a les aules de l'àrea metropolitana de Barcelona es parla bàsicament el català gràcies a les lleis del 1983 i del 1998. També és cert que als patis la mainada parla, crida i juga sovint, massa sovint, en castellà. Però, quina és la llengua familiar? Si no fos per la legislació vigent, si no fos per la política continuada de la Generalitat, si no fos per l'esforç quotidià dels ensenyants, si no fos per la implicació o per l'assentiment dels pares, a l'àrea metropolitana el castellà seria, a més de la llengua del pati, la de l'aula. A més, per què se silencien sistemàticament els patis d'Osona o del Gironès, del Baix Ebre o del Bages, de l'Empordà o del Penedès? Per què costa tant sortir del tòpic fàcil i parar orella a les converses i als jocs d'infants magribins o sud-americans cridant en català pels carrers de tants llocs de Catalunya on el català és socialment majoritari? En qualsevol cas, mentre una llengua és a les aules, curs rere curs i només a Catalunya, per a més d'un milió d'infants no retrocedeix.

Quarta: la transmissió intergeneracional del català es conserva pràcticament intacta a Catalunya. El 92% de la població que parla o parlava català amb els pares el parla amb els fills i només el 2% els parla en castellà. Mentre la llengua es transmet a casa sense desercions no retrocedeix. D'altra banda, el català conserva una capacitat d'atracció prou bona: a Catalunya, l'any 2001, el 43% de la població parlava català amb els pares, i el 51% ho feia amb els fills. Això vol dir que el català ha esdevingut la llengua de relació habitual amb els fills de més de mig milió de persones que no el parlaven amb els seus pares. Entre el 1975 i el 2001 el català ha guanyat, només a Catalunya, 1.600.000 persones que el saben parlar i gairebé 270.000 parlants habituals.

Cinquena: el català ha superat el tractament legal de llengua minoritària perquè la seva situació social i el seu tractament jurídic no tenen res a veure amb el gal·lès, el friülà, el sard o l'occità. Cap llengua sense Estat té un tractament legal com la nostra ni és emprada en quatre Parlaments i per quatre governs. Cap llengua minoritària té, en el conjunt del domini lingüístic, quasi dos milions d'infants i joves aprenent-la ni és d'ús obligat a determinades comunicacions empresarials. La nostra realitat és difícil, però no és la de les llengües minoritàries.

Sisena: la presència social del català, i és útil de distingir entre presència i ús, no para de créixer en molts àmbits, fins i tot en els d'aparició recent, com són Internet, les televisions per satèl·lit i les locals o les noves tecnologies. Només en els darrers cinc anys els exemplars de premsa nacional venuts en català han passat del 8,4% el 1996 al 25% el 2001; els de premsa comarcal, del 45% al 55%; l'audiència de televisió en català supera de manera continuada el 28% acumulat; la de ràdio ha superat per primer cop el 40%. Fins i tot en una àrea monopolitzada per només cinc multinacionals, la del cinema, ha passat de 375.000 espectadors el 1998 a 860.000 el 2002, i en el món del dret, tan refractari al català, els documents notarials han passat del 3% estimat el 1996 al 10% comprovat el 2001, i els judicials, del 3% el 1996 al 12% el 2002. I això no és retrocedir.

I, per acabar: l'ús habitual del català entre la població de menys de 30 anys és feble i inferior al de fa quaranta anys i la població de parla no catalana creix. Prou que ho sabem! Però, ¿és perquè els catalans l'abandonen o és perquè la població de Catalunya creix amb aportacions foranes? I, si és així, que és com és, ¿és possible donar per indiscutida i per generalitzada la percepció d'un centenar de lingüistes ignorant la percepció de la resta de la població, com feia el filòsof Eugeni Casanova a l'AVUI del 25 de febrer? ¿És lícit tractar de farsa la política lingüística del govern de la Generalitat amb dades referides a Formentera, a Perpinyà i a l'Alguer? Més aviat no.

El pessimisme còsmic de lingüistes catalans que fan de la situació del català a Alacant, a Oriola, a Benasc o a l'Alguer la matèria del seu estudi no reflecteix la realitat del país. És una part de la veritat. No tota la veritat, que és més rica, més complexa, més polièdrica del que sembla. El pessimisme còsmic porta al discurs de la derrota més imaginada que pressentida. Al discurs dels vençuts en retirada quan hi ha cada dia una victòria, per petita que sembli, i moltes cartes per jugar. És el discurs del desànim. El discurs sense futur. El discurs còmode de la marginalitat sense propostes. El respecto, és clar. Però no el comparteixo.

Jo opto per la suma i no per la resta. Per la feina i no per la queixa. Pel futur i sense límits i no per la desil·lusió. Per fer un pas darrere l'altre i no per seure al pedrís cansat abans d'hora. Opto per la confiança en el país i no pel desànim còsmic. Opto per continuar el camí sabent que n'hem fet molt i en la direcció adequada. I estic segur que el català acabarà el segle XXI en una situació millor que la que tenia en començar-lo.