|
Darrerament s'ha produït una ofensiva
dels falsos profetes jeremíacs que ja ha sentenciat
la nostra llengua a morir. A finals del segle XVIII
Antoni de Capmany en un famós llibre ja deia
que l'escrivia en castellà perquè el català
era "lengua muerta para la república
de las letras". La defunció de la nostra
llengua la van proclamar també Primo de Rivera
i Franco i van fer tot el possible perquè desaparegués.
Malgrat tot el català ha avançat i, segons
una estadística recent, el 40% dels oients del
país escolten ràdios en català.
Tenim dos diaris d'abast nacional en la llengua pròpia
i uns quants de comarcals, que fan forat, també
en català. Però volem denunciar alguns
d'aquests profetes de calamitats pels títols
escandalosos de llurs escrits, que poden ajudar a la
desorientació de la gent senzilla: La submissió
lingüística i nacional de Catalunya
de Víctor Aleixandre, publicat en una bona revista
com Llengua Nacional, o bé La normalització
lingüística, una ficció que ens
volem creure d'Albert Pla, publicat a l'AVUI. Abans
n'havia sortit un d'Eugeni Casanova, al mateix diari,
i s'hi va afegir, sense arguments sòlids, com
fan tants d'altres que pontifiquen sobre aquest tema,
Francesc Puigpelat amb La ficció del català.
Hi ha catalanistes o savis lingüistes i també
algun sociòleg prestigiós, algun professor
universitari o un polític radical que després
del franquisme es van creure que tindríem una
Catalunya ideal i monolingüe on es podria exigir
fins als particulars que parlessin sempre en català.
Aquests idealistes tenen la malaltia de la llengua i
vaig sentir dir una vegada que caldria que els Mossos
d'Esquadra patrullessin i fessin parlar la llengua als
passejants. El nostre idioma s'ha d'exigir a les grans
empreses, però de cara als ciutadans de Catalunya
tenim el risc de fer-la antipàtica i problemàtica
i hi haurà gent que se'n cansarà. La Catalunya
del segle XXI serà multilingüe. Podem aspirar
que tothom entengui el català i que la majoria
de la població el sàpiga parlar i així
sigui llengua comuna i de cohesió. En un moment
en què impera el liberalisme a ultrança,
la ingerència en l'ús social és
contraproduent. Cal fer pedagogia i no paternalisme
i pensar en uns guanys evidents: 1) A la majoria
de les escoles el català és la llengua
d'ensenyament aclaparadorament predominant. 2)
Durant la República a la majoria dels pobles
i ciutats els rètols del carrers eren en castellà.
Ara quasi tots són en català. 3)
És evident que TV3 amb totes les seves mancances
ha contribuït al prestigi de la llengua i no sabem
fins a on ha de potenciar-ne l'ús. 4)
El lerrouxisme ha tret el nas de tant en tant a través
d'alguns polítics de tercera o del Foro Babel,
que ara ja ha vist que no té audiència
més que en algunes elits castellanitzades. 5)
Hi ha molt poca gent que s'atreveixi a insultar-nos,
almenys a casa nostra, amb allò del dialecto
catalán. 6) Els rètols de moltes
botigues ja són en català. 7) Almenys
tres persones que han estat consellers de la Generalitat,
són d'origen castellanoparlant: Basáñez,
Cuenca i Hernández, i el president del Consell
Consultiu fou un andalús, castís i catalanòfil:
el professor Fernández de Villavicencio. 8)
S'han creat els grups Catalonia Acord i Veu Pròpia,
formats per castellanoparlants compromesos amb la nostra
llengua. 9) La Llei de Política Lingüística,
encara que alguns d'aquests pessimistes a ultrança
la menyspreïn o la tractin de raquítica,
ha tingut uns efectes multiplicadors, que no són
visibles sempre. 10) L'Església catalana
des d'abans del 1975 ha catalanitzat els bulletins oficials,
que abans de la guerra eren en castellà, ha tingut
una presència en la cultura i en el culte ha
emprat majoritàriament la nostra llengua, tot
i que en llocs on la població castellanoparlant
arriba al 80% s'ha inventat la fórmula de les
misses bilingües per introduir-hi la llengua. 11)
Els sindicats han fet un bon esforç de normalització
del català entre els militants i publiquen alguna
revista només en català. 12) S'han
consolidat noves entitats de joves que treballen amb
èxit per la catalanització del país.
Aquests profetes menors hi ha moments
que demostren que no tenen gaire respecte pel que ells
diuen que és el 50% "dels catalans que senten
el castellà com la seva llengua més íntima
i personal". Molta d'aquesta bona gent, ciutadans
de Catalunya, estan satisfets que llurs fills aprenguin
el català a l'escola i no hi posen cap problema
si també l'usen. Evidentment que no som un Estat
com Holanda ni Dinamarca. Potser hi arribarem, malgrat
els qui proclamen l'agonia de la llengua i que potser
aviat proclamaran l'agonia de la política catalanista.
Però cal recordar-los que, per bé que
no els agrada gaire que la política lingüística
avanci a poc a poc per no trencar la convivència,
els Estats Units són un Estat plurilingüe
de facto. A les grans ciutats hi ha autèntics
guetos de xinesos, japonesos o porto-riquenys. I els
que han emigrat a EUA clandestinament, els anomenats
espaldas mojadas o hispans, són molts
milions i comencen a predominar en alguna gran ciutat.
Si el país més poderós de la terra
té aquests illots lingüístics, encara
que tothom sàpiga l'anglès, no hi ha dubte
que a casa parlen castellà, japonès, italià,
etc. Hem de ser conscients que nosaltres durant moltes
dècades tindrem illots castellanoparlants i potser
d'altres llengües i per això no hem de considerar
que el país s'ensorra sinó que hi hem
de conviure procurant que el català els arribi
com una cosa normal i pròpia del país
que han triat. Un d'aquests escriptors calamitosos creu
que no s'ha de continuar la normalització lingüística
perquè és insuficient i tots aquests que
només veuen negrors practiquen el victimisme
del qual des de Madrid acusen alguns polítics
catalans. I encara un pessimista, que se sent derrotat,
diu que tot plegat condueix "la víctima
no tan sols a un estat de frustració sinó
a un atzucac, l'única sortida aparent del qual
és l'autoodi". Recordem als pessimistes
que si un dia som sobirans, continuarem tenint ràdios
i diaris en castellà, com ha passat per exemple
al Marroc, Algèria o Tunísia, que són
en francès. Repeteixo que tots aquests articles
poden conduir a la desmobilització, a l'amargor
i a la creença que ja ens poden cantar les absoltes.
Des del puritanisme encara es pot anar més lluny
i insinuar que la culpa de tot no és d'una forta
immigració de fa quaranta anys, que s'assimila
a poc a poc, i de la poca valentia dels catalanoparlants,
que no usen sempre la pròpia llengua, sinó
que els qui ensorren el català són el
govern de la Generalitat, els grans i petits ajuntaments
que han treballat i treballen per la normalització
i l'Estatut que amb bastants aspectes és molt
millor que el del 1932, el qual no ens donava pràcticament
competències en ensenyament. Es veu que costa
molt de superar l'empremta de l'intent de genocidi lingüístic
del règim del general Franco i per això
alguns d'aquests malalts de llengua poden enyorar inconscientment
aquella frase: "Contra Franco estábamos
mejor".
|
|
|
|
|