Logo Contrastant.net
Digues la teva
Home Correu
 
 



© Magma3
 
13 d'agost de 2003
Novetats  
   
Contra els qui proclamen l'agonia del català        
Albert Manent        
  15 d'abril de 2003        
 

Darrerament s'ha produït una ofensiva dels falsos profetes jeremíacs que ja ha sentenciat la nostra llengua a morir. A finals del segle XVIII Antoni de Capmany en un famós llibre ja deia que l'escrivia en castellà perquè el català era "lengua muerta para la república de las letras". La defunció de la nostra llengua la van proclamar també Primo de Rivera i Franco i van fer tot el possible perquè desaparegués. Malgrat tot el català ha avançat i, segons una estadística recent, el 40% dels oients del país escolten ràdios en català. Tenim dos diaris d'abast nacional en la llengua pròpia i uns quants de comarcals, que fan forat, també en català. Però volem denunciar alguns d'aquests profetes de calamitats pels títols escandalosos de llurs escrits, que poden ajudar a la desorientació de la gent senzilla: La submissió lingüística i nacional de Catalunya de Víctor Aleixandre, publicat en una bona revista com Llengua Nacional, o bé La normalització lingüística, una ficció que ens volem creure d'Albert Pla, publicat a l'AVUI. Abans n'havia sortit un d'Eugeni Casanova, al mateix diari, i s'hi va afegir, sense arguments sòlids, com fan tants d'altres que pontifiquen sobre aquest tema, Francesc Puigpelat amb La ficció del català. Hi ha catalanistes o savis lingüistes i també algun sociòleg prestigiós, algun professor universitari o un polític radical que després del franquisme es van creure que tindríem una Catalunya ideal i monolingüe on es podria exigir fins als particulars que parlessin sempre en català. Aquests idealistes tenen la malaltia de la llengua i vaig sentir dir una vegada que caldria que els Mossos d'Esquadra patrullessin i fessin parlar la llengua als passejants. El nostre idioma s'ha d'exigir a les grans empreses, però de cara als ciutadans de Catalunya tenim el risc de fer-la antipàtica i problemàtica i hi haurà gent que se'n cansarà. La Catalunya del segle XXI serà multilingüe. Podem aspirar que tothom entengui el català i que la majoria de la població el sàpiga parlar i així sigui llengua comuna i de cohesió. En un moment en què impera el liberalisme a ultrança, la ingerència en l'ús social és contraproduent. Cal fer pedagogia i no paternalisme i pensar en uns guanys evidents: 1) A la majoria de les escoles el català és la llengua d'ensenyament aclaparadorament predominant. 2) Durant la República a la majoria dels pobles i ciutats els rètols del carrers eren en castellà. Ara quasi tots són en català. 3) És evident que TV3 amb totes les seves mancances ha contribuït al prestigi de la llengua i no sabem fins a on ha de potenciar-ne l'ús. 4) El lerrouxisme ha tret el nas de tant en tant a través d'alguns polítics de tercera o del Foro Babel, que ara ja ha vist que no té audiència més que en algunes elits castellanitzades. 5) Hi ha molt poca gent que s'atreveixi a insultar-nos, almenys a casa nostra, amb allò del dialecto catalán. 6) Els rètols de moltes botigues ja són en català. 7) Almenys tres persones que han estat consellers de la Generalitat, són d'origen castellanoparlant: Basáñez, Cuenca i Hernández, i el president del Consell Consultiu fou un andalús, castís i catalanòfil: el professor Fernández de Villavicencio. 8) S'han creat els grups Catalonia Acord i Veu Pròpia, formats per castellanoparlants compromesos amb la nostra llengua. 9) La Llei de Política Lingüística, encara que alguns d'aquests pessimistes a ultrança la menyspreïn o la tractin de raquítica, ha tingut uns efectes multiplicadors, que no són visibles sempre. 10) L'Església catalana des d'abans del 1975 ha catalanitzat els bulletins oficials, que abans de la guerra eren en castellà, ha tingut una presència en la cultura i en el culte ha emprat majoritàriament la nostra llengua, tot i que en llocs on la població castellanoparlant arriba al 80% s'ha inventat la fórmula de les misses bilingües per introduir-hi la llengua. 11) Els sindicats han fet un bon esforç de normalització del català entre els militants i publiquen alguna revista només en català. 12) S'han consolidat noves entitats de joves que treballen amb èxit per la catalanització del país.

Aquests profetes menors hi ha moments que demostren que no tenen gaire respecte pel que ells diuen que és el 50% "dels catalans que senten el castellà com la seva llengua més íntima i personal". Molta d'aquesta bona gent, ciutadans de Catalunya, estan satisfets que llurs fills aprenguin el català a l'escola i no hi posen cap problema si també l'usen. Evidentment que no som un Estat com Holanda ni Dinamarca. Potser hi arribarem, malgrat els qui proclamen l'agonia de la llengua i que potser aviat proclamaran l'agonia de la política catalanista. Però cal recordar-los que, per bé que no els agrada gaire que la política lingüística avanci a poc a poc per no trencar la convivència, els Estats Units són un Estat plurilingüe de facto. A les grans ciutats hi ha autèntics guetos de xinesos, japonesos o porto-riquenys. I els que han emigrat a EUA clandestinament, els anomenats espaldas mojadas o hispans, són molts milions i comencen a predominar en alguna gran ciutat. Si el país més poderós de la terra té aquests illots lingüístics, encara que tothom sàpiga l'anglès, no hi ha dubte que a casa parlen castellà, japonès, italià, etc. Hem de ser conscients que nosaltres durant moltes dècades tindrem illots castellanoparlants i potser d'altres llengües i per això no hem de considerar que el país s'ensorra sinó que hi hem de conviure procurant que el català els arribi com una cosa normal i pròpia del país que han triat. Un d'aquests escriptors calamitosos creu que no s'ha de continuar la normalització lingüística perquè és insuficient i tots aquests que només veuen negrors practiquen el victimisme del qual des de Madrid acusen alguns polítics catalans. I encara un pessimista, que se sent derrotat, diu que tot plegat condueix "la víctima no tan sols a un estat de frustració sinó a un atzucac, l'única sortida aparent del qual és l'autoodi". Recordem als pessimistes que si un dia som sobirans, continuarem tenint ràdios i diaris en castellà, com ha passat per exemple al Marroc, Algèria o Tunísia, que són en francès. Repeteixo que tots aquests articles poden conduir a la desmobilització, a l'amargor i a la creença que ja ens poden cantar les absoltes. Des del puritanisme encara es pot anar més lluny i insinuar que la culpa de tot no és d'una forta immigració de fa quaranta anys, que s'assimila a poc a poc, i de la poca valentia dels catalanoparlants, que no usen sempre la pròpia llengua, sinó que els qui ensorren el català són el govern de la Generalitat, els grans i petits ajuntaments que han treballat i treballen per la normalització i l'Estatut que amb bastants aspectes és molt millor que el del 1932, el qual no ens donava pràcticament competències en ensenyament. Es veu que costa molt de superar l'empremta de l'intent de genocidi lingüístic del règim del general Franco i per això alguns d'aquests malalts de llengua poden enyorar inconscientment aquella frase: "Contra Franco estábamos mejor".