El dia 15 d'abril vaig publicar a l'AVUI l'article Contra els qui proclamen l'agonia del català. No posava noms als profetes de calamitats, però després del col·loqui de Joan Solà i Quim Monzó a la Universitat crec que cal desemmascarar aquests que repeteixen la cançó de l'enfadós que el català es troba moribund. El Dr. Solà, vell amic meu, és una autoritat pels seus llibres sobre sintaxi, gramàtica i bibliografia de la nostra llengua. Però és el capdavanter dels qui enterren el català. I no s'entén que acabi de publicar una gramàtica catalana de més de tres mil planes d'una llengua agònica. Els compradors es poden sentir estafats. Potser que l'AVUI ja es fes en castellà. En vendríem el doble?

Monzó és un escriptor de gran talent, però un provocador, un sarcàstic autocomplaent, i un fals sociolingüista. Segons diuen els diaris, va proposar l'eutanàsia del català i va dir, mentint descaradament, que les institucions "no fan res ni faran res pel català". Com a bon nihilista es pensa que té butlla per a tot.

Solà i Monzó són dos ploramiques, plañideras. Si ho fan com a estratègia, s'equivoquen de mig a mig perquè, si convidant-nos als funerals del català es pensen que la gent reaccionarà, l'erren. Les seves declaracions apocalíptiques desorienten, desmobilitzen i fan el joc a l'enemic, al vidalquadrisme i a altres personatges carpetovetònics. Al meu article donava dotze raons de progrés de la llengua. Solà i Monzó les ignoren. Volen furgar a la ferida i fer-la més grossa. En el fons busquen protagonisme. Però hi ha coses amb les quals no es pot jugar frívolament.

Reconstruir un país, després de 40 anys de dictadura genocida, és un procés lent i la llengua té fluctuacions, sobretot en l'ús social, perquè la gent té el mal hàbit de no mantenir-la davant un castellanoparlant. Cal més formació, més consciència nacional, més autoestima i treballar en grup o tenir actituds individuals fermes, sense fer, des d'un altre sector, escarafalls de cridòries reivindicatives, ni flamarades que passen.