A l'article Entre el cofoisme i el derrotisme (AVUI, 2 de maig) el senyor Jordi Solé i Camardons fa observacions encertades i crítiques dures al meu article Contra els qui proclamen l'agonia del català (AVUI, 15 d'abril). Segons ell, esmentar dotze elements d'avenç del català és fer cofoisme. Solé, com a bon catastrofista, més moderat in modo que el seu mestre Víctor Aleixandre i Joan Solà, extreu supòsits d'allò que només són constatacions. Quan jo dic: "En un moment en què impera el liberalisme a ultrança, la ingerència en l'ús social és contraproduent", constato, però no abono aquesta mena de liberalisme, partícip del capitalisme salvatge. I aleshores amb mala fe em pregunta: "¿Hem d'entendre que defensa el liberalisme de Vidal-Quadras o del Foro Babel i que renuncia a la política lingüística?". El 1997 vaig publicar almenys tres articles a La Vanguardia denunciant les calúmnies contra el català i el pijisme del grup Babel que aplaudia Vidal-Quadras, que ara no piula. Em van replicar despietadament i Terenci Moix m'insultà en un article de jutjat de guàrdia. Alguns lectors desconeguts em van fer costat amb cartes al diari, però no recordo cap defensa meva dels Solé i Camardons, Víctor Aleixandre, Joan Solà, Quim Monzó o altres del mateix patró, inclosos bons sociòlegs i polítics radicals.

El meu article es limitva al Principat. La qüestió dels Països Catalans és molt complexa i mereixeria un article propi. Curiosament el senyor Solé quan, dins un xàfec de pessimisme, elogia alguna cosa ho fa només de quatre entitats del País Valencià i Mallorca. ¿Cap del Principat mereix ésser destacada? Aixo sí que és sectarisme reduccionista.

El senyor Solé venera el seu mestre Aleixandre i esmenta dotze punts d'aquest per redreçar el país, però afegeix: "Tot plegat sols serà possible si els catalans ens dotem de les estructures pròpies d'un Estat". I mentrestant què hem de fer?, pregunto. Pel que sembla derrotisme i jeremisme. Jo espero poder anar a aplaudir a la plaça de Catalunya el dia que hi arribin els tancs dels senyors Solé i Camardons, Aleixandre, Joan Solà i altres agonistes i proclamin la independència. Curiosament sobre un polític, tan dur nacionalment com Carod-Rovira, un titular de La Vanguardia (23 d'abril) deia: "Carod surt en defensa dels catalans que se senten espanyols i resta prioritat a la llengua". Pobre Carod! Els grupuscles que admira el Sr. Solé el consideraran com a mínim un regionalista.

Precisament és pintoresca i confusa la classificació que fa el Sr. Solé d'aquests grupuscles per als quals demana unitat d'acció; però són, en general, nuclis dèbils i quasi tots tenen vocació de gueto.

Quan en el meu article deia que Catalunya seria multilingüe no volia dir pas bilingüe, com malèvolament m'atribueix el Sr. Solé. La globalització comporta un intercanvi constant de llengües diverses i esperem que el català sigui la llengua comuna d'interrelació (ho subratllava al meu article), com l'anglès ho és a Londres. Aquest és el repte que ens hem de marcar els catalanistes constructius. Aquells que, com el mateix Sr. Solé, tot el dia es planyen, caldrà que els regalem mocadors, no pas dels corrents, sinó d'aquells tan grossos de fer farcells.

Deixeble també del professor Solà, el Sr. Solé no diu res de com es trobava el català el 1970: sense escola catalana (amb alguna excepció), sense televisió pròpia, ni diaris en la llengua del país, etc. Que és allò que regalaria el Dr. Solà a canvi de més ús social. Bon sofista! Les generacions del franquisme no van tenir tots aquests instruments de catalanització massiva i per això el procés de recuperació és tan lent. Sense aquests instruments mediàtics com ens trobaríem ara? Però també traspua el ressentiment del Sr. Solé contra qualsevol política lingüística que no sigui la il·lusòria que els seus han pensat. La política lingüística no es pot ficar en usos personals i privats, cosa que sembla que no comparteixen persones com Joan Solà o Solé Camardons.

Tots aquests grupuscles i personatges apocalíptics en relació amb el català haurien de tenir una publicació pròpia per esbravar-se i no posar l'AVUI en el risc d'haver-los d'acollir massa en les seves planes. Amb gent així, amb tanta amargor i pessimisme, no hi ha diàleg, és un diàleg de sords. Es decandiran sols, mentre el país amb lentitud activarà el redreçament, fent, per exemple enguany, 500 actes recordant Verdaguer, encara que això també deu ésser cofoisme. I els profetes de calamitats, sempre menors, restaran dins el gueto del que alguns anomenen catalanisme arnat.