En el debat cíclic sobre el futur del català, revifat darrerament amb certa contumàcia per un nou corrent d'opinió catastrofista, un dels factors que ha estat esmentat com a perill per a la llengua són els nous immigrants que progressivament es van instal·lant a Catalunya i a la resta de l'àmbit lingüístic català. En realitat, si el perill el posem en una perspectiva històrica (una cosa de la qual aquest nou corrent d'opinió sembla incapaç), és possible girar l'argument com un mitjó i entrellucar que els "novíssims catalans", lluny d'encarnar la propera mort de la llengua, són la garantia de la seva pervivència i vitalitat futures. El mateix perill ja es va denunciar fa unes quantes dècades a propòsit dels immigrants espanyols, i tanmateix la realitat no ha confirmat aquells pronòstics. Una visió històrica, doncs, pot ser aquí de gran interès per a il·luminar la qüestió.

Si avui Catalunya (i l'àmbit lingüístic català) ateny una "massa crítica" de catalanoparlants, que li permet per exemple postular-se com a llengua oficial a la Unió Europea, és en gran mesura gràcies als immigrants espanyols del segle XX i als seus descendents. El nostre àmbit lingüístic ha rebut periòdicament al llarg de la seva història persones de poblacions més o menys pròximes o llunyanes a la recerca de millors condicions de vida, que amb el seu treball i les seves famílies han fet progressar, en tots els sentits, la seva terra d'adopció. Així, durant l'Edat Moderna són coneguts els casos dels aragonesos al Regne de València i dels occitans al Principat de Catalunya. També, a finals del segle XIX, en particular a Catalunya, comença un corrent d'immigració interior, potenciat durant la dècada de 1920 i que es reprèn amb una força desconeguda entre les dècades de 1950 i 1970.

Estudis recents de la professora Anna Cabré sobre la demografia històrica de Catalunya a partir de 1900 fan notar que si durant el segle XX no s'hagués produït l'esmentat fenomen migratori, la població catalana no hauria sobrepassat l'any 1996 els 2,4 milions d'habitants. Ara bé, el cens de 1996 ens informava que Catalunya tenia 6 milions d'habitants, dels quals 4,5 milions sabien parlar en català. D'altra banda, diferents estudis sociolingüístics permeten afirmar que a finals del segle XX almenys la meitat dels catalans considerava que el català era la seva llengua i la feien servir habitualment. En qualsevol dels sentits del terme, doncs, podem dir que a Catalunya hi ha més de 2,4 milions de "catalanoparlants", que són els que li tocarien com a màxim en absència de la immigració espanyola del segle XX. Altrament dit: si actualment el català té el potencial demolingüístic que té és, en molt bona part, precisament, gràcies a aquells immigrants espanyols que l'havien de matar, i sobretot als seus fills. Només cal fer una ullada al nostre entorn familiar, amical, veïnal o laboral i de seguida descobrirem persones amb progenitors de fora del nostre àmbit lingüístic que no només saben parlar el català perfectament sinó que el senten com a propi i l'han adoptat com a llengua habitual. L'associació Veu Pròpia, constituïda recentment, pretén justament aplegar aquests nous catalanoparlants i donar-los la possibilitat d'expressar-se directament en els debats públics sobre la llengua sense la intermediació interessada de ningú.

Algú podria dir que les circumstàncies de la nova immigració no són les mateixes que les de la immigració espanyola del segle XX i que la integració lingüística intergeneracional no es produirà. Certament, les circumstàncies són diferents: avui no solament tenim l'experiència històrica de la immigració del segle XX, sinó que tenim recursos que abans no teníem per a acollir les persones que arriben i els seus descendents: entre altres coses, una xarxa escolar que utilitza el català com a llengua vehicular, uns mitjans de comunicació en català relativament potents i molt amatents a la població infantil, i una xarxa de recursos encara insuficient però clarament en expansió dedicada als immigrants adults. En aquestes condicions més favorables, per què no s'hauria de repetir la història?