El Quim Monzó ho ha anunciat a la universitat, i ha fet bona la profecia (que sempre m'havia estat burxant el cuc de l'orella): al català val més que li lloguem una habitació en un hospital d'aquests que tenen a Suïssa on practiquen l'eutanàsia sense dolor. El professor Joan Solà, no diu ben be el mateix, però s'hi acosta... i jo hi estic d'acord. Hi estic d'acord, perquè si els usuaris del català volem seguir utilitzant l'idioma més enllà del menjador de casa, hem d'adonar-nos que sense poder polític no hi ha solució per a la llengua catalana (ni per altres exercicis nacionals, és clar). I ara per ara, de poder polític real... el més calent és a l'aigüera. Allò que va néixer a finals del XIX amb el romanticisme, va estroncar-se i va tornar a renéixer els anys de la República i va conservar-se com un projecte durant l'antifranquisme... allò, francament ho han enterrat els polítics que van elaborar la Constitució de l'any... (no debades els nacionalistes espanyols, d'un cantó i de l'altre, la defensen amb tant deler aquesta constitució).

Ara ens n'adonem, il·lusos, que els ciutadans espanyols, aquells que es diuen els nostres germans de pàtria, actuen més com a cosins que no pas altra cosa. I certament els cosins, els primos, com ells en diuen, l'hem estat fent durant força temps, perquè ni ells, ni molts dels d'aquí, que utilitzen el nosaltres amb tot desvergonyiment, no s'ho han cregut mai, que la pretensió del catalanisme culte i popular impliqués la recuperació total del poder polític català; sense el qual, entrat el segle XXI, no hi ha possibilitats per al desenvolupament d'una cultura competitiva. Ells (amb els nosaltres davant, enlairant cadascú la seva solució bandera) imaginaven (fins i tot estaven disposats a tolerar) una cultura regional, supeditada. A l'adonar-se que la pretensió no anava per aquí i significava tractar de tu a tu, s'han escandalitzat. Els pocs mentors que es deien comprendre, s'han fet enrere amb un "Però què s'han cregut, aquests!" Espanya està disposada a tolerar una cultura subordinada, com si diguéssim una secció de la cultura espanyola, la gran, la castellana, que ens ha d'incloure a tots... però el tu a tu, la competència directa... "Però què s'han cregut!"

La veritat és que la cultura castellana oficial (llevat de casos gairebé anecdòtics) mai no ha mogut un dit per exercir de vehicle universal de la llengua catalana, que ho hauria pogut fer, però no ha estat així; mai la cultura catalana ha estat acollida per expressar-se a través de l'espanyol. Com sí que ho ha fet l'alemany, per exemple, amb les llengües txeca, o hongaresa (tan suposadament minoritàries com el català). Però no. Tot han estat cants de sirena que anaven dedicats a enllepolir i enrolar els ingenus o perversos (o les dues coses alhora) odisseus catalans a integrar-se en el poder polític espanyol, de cultura castellana. Potser si realment des de Espanya s'haguessin fet passes en aquella direcció: exercir de portaveu, de vehicle... Però no, perquè així encara s'hauria pogut salvar la llengua catalana, i l'Estat espanyol mai no ha estat, i continua no estant-ho, disposat a tolerar aquesta competència. I qui no s'ho cregui només cal que repassi la premsa diària. Ara, passat ja tot aquest temps (més d'un segle), aquesta proposta tampoc ja no serveix; ara només queden dues solucions: el poder polític o l'eutanàsia. Tota altra formula de participació que se'ns proposi, i més si neix d'entre els nosaltres, serà marejar la perdiu. Dit en plata, i ja em disculparan la vulgaritat: que ningú es faci il·lusions, avui Espanya no està per hòsties! Per a ells també ha passat un segle, i la invertebració se'ls ha fet tan pesada com a nosaltres.