|
El Quim Monzó ho ha anunciat
a la universitat, i ha fet bona la profecia (que sempre
m'havia estat burxant el cuc de l'orella): al català
val més que li lloguem una habitació en
un hospital d'aquests que tenen a Suïssa on practiquen
l'eutanàsia sense dolor. El professor Joan Solà,
no diu ben be el mateix, però s'hi acosta...
i jo hi estic d'acord. Hi estic d'acord, perquè
si els usuaris del català volem seguir utilitzant
l'idioma més enllà del menjador de casa,
hem d'adonar-nos que sense poder polític no hi
ha solució per a la llengua catalana (ni per
altres exercicis nacionals, és clar). I ara per
ara, de poder polític real... el més calent
és a l'aigüera. Allò que va néixer
a finals del XIX amb el romanticisme, va estroncar-se
i va tornar a renéixer els anys de la República
i va conservar-se com un projecte durant l'antifranquisme...
allò, francament ho han enterrat els polítics
que van elaborar la Constitució de l'any... (no
debades els nacionalistes espanyols, d'un cantó
i de l'altre, la defensen amb tant deler aquesta constitució).
Ara ens n'adonem, il·lusos, que
els ciutadans espanyols, aquells que es diuen els nostres
germans de pàtria, actuen més com a cosins
que no pas altra cosa. I certament els cosins, els primos,
com ells en diuen, l'hem estat fent durant força
temps, perquè ni ells, ni molts dels d'aquí,
que utilitzen el nosaltres amb tot desvergonyiment,
no s'ho han cregut mai, que la pretensió del
catalanisme culte i popular impliqués la recuperació
total del poder polític català; sense
el qual, entrat el segle XXI, no hi ha possibilitats
per al desenvolupament d'una cultura competitiva. Ells
(amb els nosaltres davant, enlairant cadascú
la seva solució bandera) imaginaven (fins i tot
estaven disposats a tolerar) una cultura regional, supeditada.
A l'adonar-se que la pretensió no anava per aquí
i significava tractar de tu a tu, s'han escandalitzat.
Els pocs mentors que es deien comprendre, s'han fet
enrere amb un "Però què s'han cregut,
aquests!" Espanya està disposada a tolerar
una cultura subordinada, com si diguéssim una
secció de la cultura espanyola, la gran, la castellana,
que ens ha d'incloure a tots... però el tu a
tu, la competència directa... "Però
què s'han cregut!"
La veritat és que la cultura
castellana oficial (llevat de casos gairebé anecdòtics)
mai no ha mogut un dit per exercir de vehicle universal
de la llengua catalana, que ho hauria pogut fer, però
no ha estat així; mai la cultura catalana ha
estat acollida per expressar-se a través de l'espanyol.
Com sí que ho ha fet l'alemany, per exemple,
amb les llengües txeca, o hongaresa (tan suposadament
minoritàries com el català). Però
no. Tot han estat cants de sirena que anaven dedicats
a enllepolir i enrolar els ingenus o perversos (o les
dues coses alhora) odisseus catalans a integrar-se en
el poder polític espanyol, de cultura castellana.
Potser si realment des de Espanya s'haguessin fet passes
en aquella direcció: exercir de portaveu, de
vehicle... Però no, perquè així
encara s'hauria pogut salvar la llengua catalana, i
l'Estat espanyol mai no ha estat, i continua no estant-ho,
disposat a tolerar aquesta competència. I qui
no s'ho cregui només cal que repassi la premsa
diària. Ara, passat ja tot aquest temps (més
d'un segle), aquesta proposta tampoc ja no serveix;
ara només queden dues solucions: el poder polític
o l'eutanàsia. Tota altra formula de participació
que se'ns proposi, i més si neix d'entre els
nosaltres, serà marejar la perdiu. Dit
en plata, i ja em disculparan la vulgaritat: que ningú
es faci il·lusions, avui Espanya no està
per hòsties! Per a ells també ha passat
un segle, i la invertebració se'ls ha fet tan
pesada com a nosaltres.
|
|
|
|
|