La setmana passada el president Jordi Pujol va fer unes declaracions sobre l'impacte que la nova immigració té sobre l'ús social del català al nostre país.

Com no podia ser d'altra manera, diverses veus es van aixecar indignades amb acusacions de racisme i xenofòbia vers les esmentades declaracions. Des d'aquesta mateixa secció tres setmanes enrere mencionàvem també la immigració, entre d'altres, com una de les amenaces principals per al futur de la nostra llengua. Malgrat totes les indignacions que pugui aixecar, la veritat és molt tossuda i no per negar-la insistentment desapareix. Que la immigració, especialment la que prové de l'Amèrica Llatina, és un element més en contra de la normalització del català és un fet i no ha de representar cap mena d'atac cap aquesta bona gent que ve a buscar entre nosaltres una nova esperança de futur. Ells no en són culpables en absolut. La falta de mitjans de protecció pel fet de no ser un Estat i la desídia i el desinterès de l'Estat espanyol a defensar el que també hauria de ser considerat part del seu patrimoni són en el nucli del problema. La responsabilitat dels nostres governants no passa per dir allò que volem sentir o amagar el que sona desagradable. Tot el contrari. Em sembla un exercici d'honestedat assenyalar quins són els problemes i quines poden ser les solucions sense culpar les persones que patiran també les conseqüències d'una deficient integració en el país que els acull. Ningú pensa que a Finlàndia es pugui anar a viure i treballar sense adaptar-se a la seva llengua pròpia. Perquè Finlàndia és un Estat que paradoxalment i per raons històriques té els carrers retolats en suec i en finès, però defensa, com és lògic, la seva llengua amb les eines d'un Estat sobirà. Cal assenyalar que el finès és menys parlat en el món que el català. La integració d'un immigrant colombià o mexicà, per exemple, a Finlàndia representa, evidentment, una dificultat afegida, però també un enriquiment personal i una avantatge de futur per a ell i els seus descendents. A Catalunya només hem de pretendre això. Fer arribar el missatge que ajudar-nos a conservar la nostra llengua i la nostra cultura és ajudar-se també a si mateixos i als seus fills. Perquè els seus fills seran catalans i ells acabaran sent d'on siguin els seus fills.