Josep Cuní va preguntar diumenge si cal parlar català per sentir-se català. La periodista catalanoargentina Patricia Gabancho va respondre que no cal parlar català per sentir-se català, però cal parlar-lo perquè el català sobrevisqui. Em permeto afegir-hi una altra obvietat: al marge de si ens sentim poc o molt catalans (ningú impedeix que jo em senti russa o mexicana, si em ve de gust), és evident que cal parlar català per sentir-lo. I avui el català no se sent gairebé enlloc, per més que alguns convidats a Coses que passen denunciessin que se'ls vol imposar la llengua catalana. Com constata Enric Larreula en el llibre Dolor de llengua, només es considera imposat l'aprenentatge d'aquelles llengües que socialment no són necessàries. El català no n'és gens, de necessari, i així ens va: tenim una llengua en estat terminal que es parla dins l'aula, però que ha perdut la batalla del pati i del carrer.

Ho vam llegir ahir a les pàgines de cultura: Josep Piera diu que el valencià està millor que mai però condemnat a mort. A Catalunya, en canvi, la llengua ha viscut temps millors. La gent jove sap parlar i escriure català, però no l'utilitza ni per parlar ni per escriure. Com afirma Joan Solà, la llengua se salva de dues maneres: transmetent-la d'una generació a l'altra i usant-la a tot arreu i a tots els nivells. Els adolescents sense consciència lingüística ni nacional que parlen català dins la classe però castellà al pati i a les botigues i al gimnàs, demà tampoc tindran cap interès per transmetre el català als fills.

Fa tretze anys, tres professors de la universitat de Girona van llançar un clam d'alerta sobre el futur del català. Deien que el procés d'extinció de la llengua podia quedar sentenciat en cinquanta anys. Llavors se'ls va acusar de pessimistes i desmobilitzadors. Avui, només un optimista dur d'orella gosaria pronosticar sense por d'equivocar-se que al català li queden encara trenta-set anys de vida.