|
La mentida més difícil
de desemmascarar és la que necessitem creure'ns.
Des de la Transició els catalans -més
ben dit, l'escàs 50% de la gent del país
que voldríem poder-hi viure un dia amb normalitat
en català- hem volgut creure que estàvem
normalitzant la llengua sense posar en perill la convivència.
Dir ara que un dels preus que paguem per preservar la
convivència és abandonar la llengua a
una lenta agonia no és només políticament
incorrecte sinó que irrita molts polítics
que no voldrien per res del món destapar aquesta
caixa dels trons.
El nucli de la mentida és l'aberració
sociolingüística que suposa afirmar que
dues llengües poden aspirar a la normalitat compartint
un territori, una població i unes mateixes funcions.
Mai en tota la història de la humanitat cap poble
ha viscut en aquest fantàstic bilingüisme
i qualsevol sociolingüista sap que darrere ideals
tan engrescadors com l'enriquiment mutu hi ha un conflicte
que s'està resolent de manera subtil però
inexorable a favor de la llengua més forta. El
més elemental sentit comú ens diu que
mantenir dues llengües comunes per a una mateixa
població, territori i funcions és d'una
disfuncionalitat insostenible. De fet, l'única
llengua comuna dels catalans és el castellà
i una política lingüística que no
aspira a canviar aquesta situació no aspira a
la normalitat del català. I, tanmateix, aquesta
aberració anomenada bilingüisme és
consagrada per l'Estatut i és, ara com ara, l'únic
horitzó de la política lingüística
del nacionalisme parlamentari.
A molts petits Estats d'Europa, com
ara Holanda i Dinamarca, la població, a més
de parlar la llengua del país, és capaç
majoritàriament d'una comunicació més
o menys fluida en anglès. Però entre el
seu bilingüisme i el nostre hi ha una diferència
transcendental que permet a aquestes llengües una
normalitat en el seu territori que el català
no té ni pot aspirar a tenir. No parlen anglès
el 100% dels holandesos i, més important encara,
el domini que té un holandès de l'anglès
és clarament inferior al que té de la
seva llengua, de manera que, en el millor dels casos,
li serveix per fer-se entendre però no per expressar
el seu món interior amb els matisos necessaris
per sentir-s'hi còmode, per sentir-s'hi ell mateix.
En altres paraules, l'anglès és només
una eina útil per a certs usos formals i està
al marge de la vida quotidiana, de la comunicació
més íntima i profunda. I això és
així per a la gran majoria de la població.
A Catalunya -val més no parlar
dels Països Catalans per no deprimir-nos- a l'entorn
d'un 50% dels catalans senten el castellà com
la seva llengua més íntima i personal,
a la qual se senten units per un fortíssim vincle
d'identificació. Però és que, a
més, l'escàs 50% que encara sentim el
català com la nostra llengua dominem tan bé
el castellà que sovint ens resulta més
còmode cedir la llengua davant un potencial conflicte.
Des de la recuperació de la democràcia,
la nativització del castellà -el nombre
de catalans que el perceben com la seva llengua- no
ha parat de créixer. La majoria dels nens que
han passat per la tan alabada immersió lingüística
han esdevingut adults que poden comunicar-se en català
-un català molt castellanitzat, això sí-
però que utilitzen, sempre que poden, el castellà,
la llengua amb què s'identifiquen i se senten
còmodes. Molts d'aquests catalans associen la
llengua del país a uns àmbits formals
i simbòlics. És, en el millor dels casos,
la llengua de l'aula, d'algunes persones grans, de certs
programes de tele, mai la llengua del pati, del col·leguisme,
de l'espontaneïtat. Una llengua innecessària,
perquè tothom entén i parla perfectament
el castellà; una llengua, per tant, que fàcilment
poden sentir com a imposada arbitràriament per
gent que té la mania d'expressar-s'hi.
El lector d'aquest diari coneix, esclar,
molts ambients en què això no és
així, en què el català és
encara la llengua normal de la vida diària i
el castellà una llengua forastera que de vegades
estàs obligat a utilitzar. Qui viu en aquests
ambients es pot resistir a acceptar que, de fet, són
només illes en una àrea metropolitana
que a poc a poc les va devorant alhora que devora tot
el país. Pot viure en la seva illa alimentant
la il·lusió que el seu petit món
serà etern, que res l'amenaça, escoltant
TV3 i Catalunya Ràdio i veient serials en què
la normalització lingüística guanya
per golejada fins i tot en un barri tan popular com
Sant Andreu. Però si surt al carrer i para l'orella
s'adonarà que aquesta normalització és
tan fictícia com el serial. És una ficció
que els catalans ens administrem per portar millor l'agonia
de la nostra llengua.
Arribats a aquest punt, algú
pot preguntar: ¿què caldria fer, doncs,
si realment volguéssim normalitzar la llengua?
La teoria és molt senzilla: caldria convertir
el català en la llengua comuna d'aquest poble
i d'aquest territori, en la llengua necessària
-necessària perquè, si només parles
castellà, hi ha gent que no t'entén (no
pas que no et vol entendre)-. Perquè, ¿en
quina llengua, sinó la necessària i comuna,
s'integraran l'allau d'immigrants, molts d'ells hispanoamericans,
que necessitem per compensar la nostra anèmica
taxa de natalitat? I fer-la necessària i comuna
demana que no tothom parli i entengui perfectament la
llengua que l'amenaça, ja per si mateixa molt
més forta i poderosa. Demana que el castellà
sigui, en el millor dels casos, com l'anglès
a Holanda i Dinamarca. Demana -i aquest és el
gran tabú- fer retrocedir el castellà
i acceptar un principi evident: perquè una llengua
avanci en un territori cal que una altra retrocedeixi.
El mateix procés, però en sentit contrari,
que tapem amb la fal·làcia del bilingüisme,
que és, de fet, l'estratègia més
intel·ligent i efectiva per aconseguir la dissolució
de la llengua feble sense traumatitzar ningú.
Si vostès fan alguna vegada aquest
plantejament, veuran com moltes persones els titllaran
d'extremistes. I ho faran sense donar-los temps a prendre
partit, sense haver-los deixat dir si estan realment
a favor d'aquesta normalització. Semblaria que
una temptativa d'anàlisi de la realitat pot ser
encertada o equivocada, però mai extremista.
Però és tanta la necessitat d'autoengany,
la necessitat de creure's que estem normalitzant la
llengua, és tanta l'autocensura per no veure
el que hi ha, que es qualifica d'extremista una hipòtesi
per no haver-se-la ni de plantejar.
Perquè si la donem per bona,
¿continua sent raonable posar-se com a objectiu
polític la normalització lingüística?
Segurament no. Una política que pretengui fer
retrocedir el castellà a Catalunya no solament
posaria en perill la convivència i rebria una
resposta violenta del nacionalisme espanyol sinó
que seria anticonstitucional i antidemocràtica,
perquè no tindria el suport de la majoria dels
catalans. Per fer-se una idea d'aquest suport, només
cal veure el pànic que provoca en el nostre govern
haver de fer complir la raquítica llei de política
lingüística que tenim, una llei que recorda
aquells gossos petaners que s'espanten dels seus propis
lladrucs quan pretenen intimidar.
De fet, una autèntica normalització
lingüística demanaria moltes de les coses
que els vidalquadristes i els babelistes denuncien quan
encara ningú no ha gosat ni plantejar-les. Que
no s'amoïnin, el benestant i benpensant poble català
sempre posarà per davant de tot la convivència.
És una posició respectable, potser la
més assenyada, probablement l'única viable.
Ara: resulta intel·lectualment humiliant que
se'ns vulgui fer creure que fent el català més
enrotllat i simpàtic i apel·lant al voluntarisme
heroic d'una minoria cada dia més cremada ho
salvarem tot, que podem fer truites sense trencar ous.
Fa massa temps que somiem truites. Potser ja som prou
grans per afrontar la realitat i deixar les ficcions
per als serials.
|
|
|
|
|