El tancament del diari Egunkaria per part de l'Audiència Nacional amb el suport entusiasta o el de simple inducció del ministeri de l'Interior, a hores d'ara encara no ho sabem, és un pas més en l'estratègia del nacionalisme espanyol per tal d'imposar la llengua castellana o espanyola, és igual, com a única llengua de referència dins l'Estat. I dic imposar perquè malgrat la debilitat de l'euskera la voracitat de l'imperialisme lingüístic espanyol és insaciable i en la identificació entre euskera i violència es creu posseïdor d'un argument de pes per a l'anorreament definitiu. A Catalunya, a falta de violència política i la hilaritat que provoca allò que el català és la llengua de la malèfica burgesia autòctona -només cal anar al Círculo Ecuestre o a l'Institut de l'Empresa Familiar per comprovar-ho- s'ha buscat sempre i amb insistència una mena de nexe entre llengua catalana i racisme; no cal revisar gaires hemeroteques per trobar exemples de com un brot racista a Banyoles o Montblanc pot tenir un tractament molt més acurat i descarnat que a zones castellanoparlants. Alguns editorials i articles per encàrrec deixaven clar que els atacs racistes fets en llengua catalana són intrínsecament pitjors que els que es produeixen en ciutats espanyoles.

A hores d'ara els sectors més sofisticats d'aquests espanyolisme ja han entès perfectament que no calen croades d'aquests tipus per a l'eradicació de les llengües malanomenades perifèriques. Si durant el franquisme l'eslògan que es brandava era "la unidad de destino en lo universal", ara en plena entronització de l'espanyolisme i la modernitat el lema és "una unidad de mercado en lo universal". Amb l'excusa del mercat i la força demogràfica del mercat en llengua espanyola hi ha la possibilitat de solucionar allò que ni Primo de Rivera ni Franco van poder aconseguir. Per això a l'espanyolisme de rostre humà que circula per casa nostra els molesta l'enrenou que provoca el PP: segregacionisme lingüístic a la Biblioteca Nacional, discursos del rei negant la imposició del castellà, negació de la pluralitat lingüística en l'administració de l'Estat o en els seus mitjans de difusió o les columnes habituals de la premsa de Madrid satanitzant el dret a la diferència. I els obliga sovint a desmarcar-se'n amb la boca petita si es tracta d'Euskal Herria, pacte antiterrorista amb el PP hi obliga, o a bramar com en ple tardofranquisme si passa a Catalunya.

Per això podem gosar afirmar que estem assistint a una barreja de cinisme i entreguisme per part d'aquells que fent el joc al supremacisme espanyol -consideren que la llengua espanyola és quelcom superior a les altres llengües de l'Estat- impedeixen qualsevol avenç en l'ús social de la llengua catalana. I potser l'expressió més explícita del cinisme polític l'ha fet Joaquim Nadal quan s'ha atrevit a afirmar que la mostra més clara que només amb lleis no s'avança en l'ús social de la llengua catalana és la notable regressió d'aquesta a tot Catalunya i en especial a les grans ciutats segons els últims indicadors. Té raó el portaveu socialista quan afirma que només legislant no se solucionen els problemes i els dèficits crònics de l'ús de la llengua catalana, és evident que calen recursos per afrontar els nous reptes com la immigració o les noves tecnologies i sobretot polítiques transversals que van des de l'ensenyament fins als mitjans de comunicació passant per l'urbanisme. Però s'ha de tenir molta barra quan va ser el PSC el primer a disparar contra el projecte de llei de política lingüística de la Generalitat. Quan l'any 1996 CiU s'entrega al Partit Popular, la llei del pèndol porta el govern català a tirar endavant una llei de política lingüística que havia de significar un salt qualitatiu en la normalització de la llengua. Les primeres guitzes vénen del grup socialista al Parlament i de la seva infanteria mediàtica autoanomenada progressista, a més de la reacció de sempre com és el cas de la patronal propera al PP i l'extrema dreta. En aquell moment el mateix senyor Nadal protestava contra les hipotètiques sancions d'una llei. La norma no podia comportar cap mesura punitiva i s'havia de reduir a una mena de suggeriment simpàtic. I fou per això que des d'ERC vam votar en contra d'una llei que sota els auspicis de Joan Maria Pujals va néixer amb les millors intencions i es va anar descafeïnant fins que al final va quedar en no res, ja que, malgrat la disposició addicional cinquena, les garanties de compliment per part de les empreses i serveis públics que no s'han aplicat mai; i la principal novetat que oferien els primers esborranys, l'obligació de la disponibilitat lingüística i les quotes per al doblatge, entre d'altres, van acabar aigualint-se fins a la pura i simple evaporització. No es pot clamar contra la ineficàcia o poca incidència d'una llei quan prèviament se l'ha desarmada. Quin gran moment hauria tingut l'exalcalde de Girona per callar i deixar de fer aquesta oposició tan oportunista i sovint tan destructiva.

Mentrestant, assistim a un espectacle penós: escoles catalanes reclamant a la Generalitat i als ajuntaments mitjans, recursos i personal per poder ensenyar català als infants que arriben d'altres països, organitzacions de voluntariat per ensenyar a adults sense cap suport de cap administració; i allò més bèstia: criminalització pública d'aquells que tímidament gosen afirmar que la llengua de Catalunya és el català... Això, mentre els regionalistes que manen a banda i banda de la plaça de Sant Jaume estan ocupats en com es repartiran el botí del Fòrum de les Cultures.