La setmana passada, ERC va proposar al Parlament la reprovació del govern català per l'incompliment de la llei de política lingüística. ERC es va quedar sola. CiU s'hi va oposar. I el PP, és clar. Però el més divertit va ser l'abstenció del PSC-PSOE: tot un símptoma de la dimissió de Maragall en el tema de la llengua. Si la reprovació a Pujol hagués estat per qualsevol estupidesa, Maragall l'hauria recolzat a ulls clucs. Ara: com que és tracta d'un tema important, de país, els socialistes van preferir mirar cap a una altra banda. Com sempre.

Tenim un govern que aprova una llei del català a la baixa, per pànic als progres (?) babèlics, i que després és incapaç de fer-la complir. La doctrina de CiU és que cal actuar a poc a poc, evitar els problemes i donar prioritat a la convivència. Entesos. Però no ens enganyem: si l'únic que ens amoïna és la convivència, acabarem com a Provença: hi ha una convivència magnífica, un clima fantàstic i una cuina colossal, però l'occità està quasi extingit. És així com volem estar d'aquí a dues generacions? Perquè, si d'això es tracta, que ens ho diguin i ens mentalitzarem. Però si del que es tracta és de garantir la supervivència de la llengua catalana, anem malament.

La caiguda en l'ús social del català és evident, especialment entre el jovent. Jo puc contar un cas: a la universitat on dono classes, la llengua vehicular de comunicació entre professors i administratius (40-50 anys d'edat) és el català, i la llengua que utilitzen els alumnes (18-20 anys) és el castellà. Davant d'això, ¿algú dubta del futur que ens espera? Sort que, de tant en tant, surt un Enric Larreula i publica el Dolor de llengua. O Albert Pla, que dijous passat treia a l'AVUI La normalització lingüística, una ficció que ens volem creure, un article modèlic en claredat i en cruesa. Fa falta més gent que parli sense embuts i desemmascari el fals optimisme oficial.

Intueixo que ni els mateixos portaveus del cofoisme català no s'acaben de creure el que diuen els seus informes. Sembla que la doctrina de CiU és: no diguem que el català s'enfonsa, perquè aleshores els parlants es desmoralitzarien i les coses anirien encara pitjor.

Però crec que aquesta teoria no funciona, perquè no fa sinó adormir les consciències. L'única manera de salvar el català és la conciensciació i la mobilització. I qui es mobilitzarà, si el missatge de la Generalitat és que tot va sobre rodes?