|
No és gens fàcil d'encertar
si el senyor Jaume Matas, expresident del govern de
les Illes, exministre de Medi Ambient del govern Aznar
i candidat reincident a la presidència del govern
Balear, festeja el vot dels propietaris alemanys amb
dificultats d'idiomes o si pensa obtenir aquest rèdit
directament de l'escissió cultural i social dels
ciutadans de l'arxipèlag. El cas és que
ara s'ha posat a propugnar, per al territori de les
seves aspiracions, la política lingüística
que el Partit Popular aplica, amb un èxit prou
conegut, al País Valencià. Amb aquesta
finalitat, ha començat per acusar el govern del
Pacte de Progrés, que presideix el senyor Francesc
Antich, de "plantejament talibà" en
matèria d'ensenyament i ús oficial del
català. Tot ens assenyala, doncs, que la dreta
espanyola no té necessitat de grans iniciatives
per al futur i limita cada vegada més el seu
esforç a inspirar-se en recursos del passat i
en imitacions d'ella meteixa. Jaume Matas no n'és
gens, de talibà, o almenys no sap que ho sigui.
Per això no vol permetre que el català
sigui un fred requisit per accedir a la funció
pública de les institucions de les Illes, ni
que ostenti cap obligatorietat com a llengua vehicular
de l'ensenyament. En Matas filòleg és,
en canvi, del tot partidari que aquesta mateixa llibertat
de culte es manifesti en la potenciació de l'ensenyament
del mallorquí, el menorquí, l'eivissenc,
el formenterenc i el cabrerenc a qui tingui la curiositat
de voler esmerçar alguna hora del seu lleure
a l'aprenentatge de la llengua vernacla. Recordem que,
quan el senyor Matas presidia el Govern Balear, havia
estat un interlocutor més aviat dúctil
del president Pujol i de les institucions que, arreu
de les terres de parla catalana, treballaven per la
unitat de la llengua i per les estratègies adequades
per a la seva revitalització i consolidació.
Acabo d'escriure "més aviat dúctil"
i convé que quedi clar que és just això
el que vull dir, no pas que en fos un partidari del
tot confiable. Tanmateix, aquesta circumstància
podria fer creure a algú que les idees actuals
de divisió, desassistència i dialectalització
orgànica i cafarnaümitzant que el senyor
Matas programa per a l'ús del català a
les Balears i Pitiüses és només una
tàctica eventual per a guanyar vots entre la
diversitat de no-catalanoparlans de la comunitat política
que vol tornar a presidir; que, després de les
eleccions, el senyor Matas tornarà a ser un interlocutor
dúctil i raonable, i que fins i tot és
capaç d'observar una tendència poc o molt
regionalista, dintre del que els interessos del seu
partit poden arribar a consentir al fet identitari.
Segur que l'escenificació de
la campanya electoral contribueix a recruar algunes
preses de posició dels polítics que hi
participen i, és clar, també dels ciutadans
que els hem de manifestar les nostres preferències.
Segur que els confereix un relleu circumstancial, però
de cap manera no és aquesta escenificació
la que determina la base i la realitat d'aquestes preses
de posició. Les idees, els interessos privats
i col·lectius, les preferències i les
idiosincràsies han estat determinades ja per
endavant, i no pas per un mer propòsit electoral
i prou. Fins i tot és massa comprovat que, en
ocasions determinades, hi ha força candidats
electorals que no parlen segons allò que realment
són i representen ni mostren allò que
realment els interessa d'aconseguir. De manera que podem
arribar perfectament a la conclusió que les manifestacions
dels líders en campanya i dels partits que representen
no els poden (no els haurien) d'acreditar per damunt
del que en realitat són i pretenen (tampoc per
sota), però més que res no els poden exculpar
de les inconveniències i els pecats que el paper
que representen els obligui a recitar.
No, el senyor Matas sempre ha professat
la defensa dels interessos del gran lucre i no pas la
de la salut de la llengua autòctona. Així
com s'ha oposat sempre, aferrissadament, a la simbòlica
ecotaxa amb què la bona gent de les Illes s'esforça
a voler corregir les agressions de l'especulació
contra el seu entorn natural, de la mateixa manera li
interessa diluir la "llengua que no es deixa tòrcer".
El pragmàtic Matas sempre ha estat prou conscient
de la força de la qual procedeix i que l'ha fet
créixer. Sap a qui ha de donar el seu agraïment
i com. La seva pàtria és el pont aeri
cap a Madrid, hereu del conservadorisme dinàmic
espanyol del senyor Antonio Maura i del senyor Juan
March. En el Madrid de les eternes oligarquies mutants
hi té el seu caliu, les seves amistats i els
seus patrons. És amb aquest Madrid amb qui parla
i amb qui li interessa de parlar, i allà la llengua
catalana és una curiositat incòmoda, escarransida
i llunyana, que no serveix per a res. Així s'entén
que, en el projecte de governador civil del senyor Matas,
el català sigui una despesa inútil i una
nosa a evitar com més aviat millor.
El seu paper, l'eficàcia del
seu paper, pot requerir una certa llibertat de maniobra,
que el pot presentar dúctil o ranci, segons convingui
a la tàctica més productiva. Però
ell és ell. Sap quins interessos representa i
amb qui ha de compartir tall i xeixa, i res d'això
no s'aconsegueix parlant en català; en alemany,
pot ser, però l'alemany és massa difícil,
i els alemanys dels quals ell i els seus s'han de veure
goig ja fan els possibles per entendre-s'hi en espanyol,
que és la llengua de les escriptures notarials,
a Mallorca com a Socuéllamos. I, si per excepció
no ho fos en algun cas rar, cal obligar que ho sigui
per facilitar les coses al client.
És per tot això que el senyor Matas ha
elaborat tota la seva teoria lingüística
sobre l'ús oficial del català a les Illes,
teoria que no és seva sinó dels seus camarades
del País Valencià (Reino de Valencia).
Però com que entre ells parlen la llengua de
veritat, l'espanyol, no hi ha hagut errors de traducció
ni d'interpretació. Si l'objectiu és el
mateix, per què cal inventar?
|
|
|
|
|