Logo Contrastant.net
Digues la teva
Home Correu
 
 



© Magma3
 
13 d'agost de 2003
Novetats  
   
Llatinització del català        
Rafael Ribó        
  4 de març de 2003        
 

En sortir de la Dictadura franquista una gran majoria de les forces socials i polítiques van convenir que calia emprendre una política de normalització lingüística per tal d'assolir l'objectiu establert a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979, quan diu que la Generalitat promourà les mesures necessàries perquè català i castellà arribin a una plena igualtat pel que fa a drets i deures dels ciutadans de Catalunya. Aquella política de normalització havia de comportar, forçosament, que la llengua en estat social i legal prim, la catalana, s'engreixés, i que la llengua més consolidada, la castellana, s'aprimés. Calia emprendre polítiques en tots els sectors, institucionals, econòmics, socials, comunicatius, i educatius, per tal d'assolir aquell objectiu.

En el camp educatiu, pel qual havien de passar totes les generacions que anaven pujant, va haver-hi qui tímidament va proposar la doble xarxa (recordi's com anava en aquesta línia el primer decret del govern de la Generalitat després de les eleccions autonòmiques de 1980). Fou la llei de normalització del 1983, consensuada per tots, la que, per iniciativa del PSC, ERC i PSUC, va afermar el principi d'unitat d'escola, que després es va desenvolupar, mitjançant decrets, com la política d'immersió.Sóc partidari de la política d'immersió lingüística com qui més. Crec que hauria estat un desastre per a la convivència civil a casa nostra haver instaurat una doble xarxa escolar separant la canalla segons la llengua que parlessin. Però ara molt em temo que això no és de bon tros suficient per tal d'evitar el que s'ha anomenat la llatinització del català. A les escoles, majoritàriament, s'ensenya en català, però al pati es juga en castellà. I que consti que als nivells socials més alts s'incompleixen, de vegades, les normes de normalització en detriment del català, i fins i tot rebent diners públics.

Als mitjans de comunicació audiovisuals, televisions i ràdios autonòmiques públiques emeten en català, però, per exemple, en el cas de la televisió, no s'arriba més enllà del 20 o 25 per cent d'audiència. Això és significatiu si tenim present que la gran majoria de l'audiència de la TV catalana fa zàping cap als altres canals en castellà, mentre que a l'inrevés això succeeix molt escadusserament o pràcticament mai (sols passa quan s'emet algun partit de futbol entre grans o una gran pel·lícula).

La situació empitjora en el cas de les privades. Les d'àmbit espanyol incompleixen els requisits legals a partir de l'ordenament que s'estableix que es respectarà el pluralisme lingüístic. Les d'àmbit català, ara em refereixo a les ràdios, estan immerses en un tripijoc de cara a les concessions sovint arbitràries o amb afanys partidistes.

Als més alts nivells de la societat no s'hi veu un compromís, fins i tot per fer valer les possibilitats d'instaurar pautes de comportament, ans al contrari. Fa pocs dies que el mateix president de la Generalitat s'expressava exclusivament en castellà en un debat a ESADE, com ha fet d'altres vegades quan s'ha adreçat a jornades d'economia. Un altre exemple esclatant fou l'homenatge a Ernest Lluch celebrat al Saló del Tinell amb la presència de la pràctica totalitat dels sectors dirigents polítics i empresarials d'aquest país, quan la llengua quasi exclusiva de tot l'acte fou la castellana.Semblaria com si tinguéssim garantida la supervivència del català, en àmbits cultes i acadèmics, com un llatí (d'això n'estic segur), amb l'excepció del món civil, com es pot veure en els exemples citats, mentre que va desapareixent a poc a poc de l'àmbit social a qualsevol nivell. I això no és quelcom natural, asèptic o neutral. No estem solament davant d'una tendència lliurement assumida per la població. Aquí hem de tornar a plantejar el tema de les mesures per tal d'assolir la igualtat de condicions i cal afegir les manipulacions o abusos sobre la ciutadania.

Prengueu, d'entre molts, l'exemple d'un programa de màxima audiència que s'emet per la primera cadena pública, pagada per tots, i que fomenta la cançó junt amb la il·lusió de l'èxit, cantant-se casualment sols en castellà o anglès. I, per acabar-ho d'adobar, recordem que és un programa produït per una empresa de catalans.

Crec que hem fallat confonent pedagogia amb comoditat, ajornant decisions i compromisos per falses raons de cofoisme. En part hem perdut un temps important. I aquesta situació mereixeria d'antuvi, si més no, un debat a fons de país. I, en primer lloc, ara que guanyi qui guanyi les properes eleccions autonòmiques hi haurà un canvi a la presidència de la Generalitat, caldria valentia per part de tots els qui estem en l'escenari polític per tal d'abordar-ho serenament i frontalment.