A les 7 del matí em telefona la bibliotecària degana de la meva ciutat: prepara els actes per a Sant Jordi -com ada any des d'en fa ben bé deu!- en una biblioteca que viu sota un patró que m'enamora: Salvat-Papasseit. De sobte, enceta la conversa: "Estic preocupada perquè l'ús social del català viu en estat de recessió. Mai fins ara no m'havia trobat amb pares que em diuen que els seus fills tenen dret a llegir en castellà, que troben que hi ha un excés de català". La bibliotecària amiga, que treballa en terra que els sociolingüistes qualificarien com de "risc" o d'especial dificultat, es mostra preocupada perquè creu que minva l'ús social del català, encara que siguin més les persones joves que l'han après com a llengua de cultura. Per desgràcia, li he de donar la raó. I és que, quan fa cinc anys llargs treballàvem en la ponència per fer una nova llei d'usos lingüístics a Catalunya, posàvem l'accent en el suport actiu, amb més mitjans, al procés de normalització del català. Ningú no discutia la importància normalitzadora, per exemple, de TV3 i del Canal 33 i les desconnexions de TVE-2 en català, així com de les televisions locals, però sabíem que les audiències de TVE-1 i de la majoria de les privades tornaria a marcar la situació d'inferioritat, a Catalunya, de la "llengua pròpia de Catalunya". No es tracta d'un SOS qualsevol: les persones preocupades pel futur del català són sovint pessimistes. Creuen, de veritat, que en aquest punt no anem bé. I que seria hora de multiplicar les agulles i de posar-hi fil, per refer -en català- el nostre teixit social.