El doctor Badia i Margarit, en el seu parlament com a nou premi d'Honor de les Lletres Catalanes, va dir una cosa molt assenyada i important. Va reclamar a les administracions públiques unes polítiques més eficaces en favor del català, i va demanar de la societat una actitud més militant pel que fa als usos lingüístics.

Darrerament assistim a un intens debat sobre la salut del català. Hi ha mitjans de comunicació, fins i tot, que assumeixen com a veritat inqüestionable l'opinió d'aquells que li donen quatre dies de vida. A partir d'aquí, doncs, és molt difícil crear un necessari ambient positiu cap al català. La força centrífuga genera energia arreu. En canvi, l'espiral del desànim crea discursos amb una acidesa extraordinària que impedeixen apreciar triomfs com ara que l'escolarització es fa en català, que més del 92 per cent de les proves de la selectivitat es fan en la nostra llengua o que TV3 i Catalunya Ràdio són líders. No hi donem importància. Ja ni ens hi fixem.

Poca gent discuteix sobre l'elevadíssim grau de coneixement de la llengua. Aquí, cal felicitar l'ensenyament, especialment l'escola i el Consorci per la Normalització Lingüística. El punt feble és l'ús social. En determinats ambients i zones és difícil de sentir-hi català. Els impressionants fluxos migratoris dels últims dos o tres anys s'han deixat sentir amb molta força als establiments d'atenció al públic: botigues, grans superfícies, bars i restaurants. En cafeteries molt cèntriques de les nostres ciutats demanes un tallat i potser ni t'entenen. Això no pot ser.

Empresaris, sindicats i Generalitat ens hem posat d'acord per capgirar aquesta situació. La llengua és un element irrenunciable, i cal que traslladem a les persones que vénen de fora i a tota la societat en general que el català és necessari. El català no pot ser vist per ningú com un problema o un peatge. Hem de saber explicar que el català és un factor de benefici. Als propietaris dels establiments les coses els aniran millor si poden atendre els clients correctament amb la seva llengua. Els treballadors acabats d'arribar s'han d'esforçar per aprendre el català: han d'entendre que és bàsic per a la seva promoció laboral, econòmica i social. I els ciutadans han d'ajudar-los a expressar-se en català, tot fent respectar els seus drets lingüístics. Amb el català tots hi sortirem guanyant.

Les patronals i els sindicats majoritaris del sector de l'atenció al públic s'han compromès a potenciar la llengua als llocs de treball, molt especialment als d'atenció al públic. I la Generalitat posa al seu abast tots els recursos necessaris per ensenyar la llengua. Això és molt important. La recent campanya Tu ets mestre ens informa que més de 65.000 estrangers estudien cada any català. No parlar català amb ells és una falta de respecte. Quan els agents socials es posen d'acord sempre és una bona notícia. Fer-ho per la llengua adquireix, doncs, una significació molt especial.

Aquest és un primer acord que haurà d'obrir les portes a d'altres sectors perquè prenguin consciència del moment transcendent que vivim. La justícia, la indústria cultural, l'administració de l'Estat, els mitjans de comunicació i la indústria encara presenten importants dèficits pel que fa a la normalització lingüística. En aquestes qüestions, les lleis no ho són tot malauradament. Països que recentment han adquirit la independència com les bàltiques Estònia, Letònia i Lituània, tenen greus problemes, tot i haver-se dotat de lleis molt agressives. Els ciutadans no segueixen el ritme marcat per l'Estat. El model català és conegut i apreciat precisament pels principis de cohesió social i concertació. Tota política lingüística a Catalunya haurà de tenir molt present aquest marc: ningú no en pot quedar al marge.

Som davant d'un nou cicle polític. I aquí la llengua s'hi juga molt. La llei de política lingüística actual, aprovada el 1998, és filla dels límits marcats pels mateixos catalans: es va avançar fins on el Parlament va voler que avancés. La democràcia és això: la suma de voluntats. Plantejar un nou text només té sentit en el marc d'un nou Estatut que marqui unes altres relacions entre Catalunya i Espanya, i que estigui avalat per una majoria nacional sòlida al Parlament. En aquest marc, caldrà establir dos principis bàsics: el deure de tots els catalans a conèixer les dues llengües oficials i fixar l'oficialitat del català a la Unió Europea. No és res més que el que fixa la Constitució i el tractat de la Unió Europea per al castellà. Això és el que necessita el català. Sense aquest canvi transcendental en l'estatus de la nostra llengua no podrem avançar amb noves polítiques més efectives que les actuals. Però recordem-ho: només una majoria nacional forta a Catalunya garantirà que el Parlament assumeixi aquest compromís. I solament una posició forta de negociació amb el govern de l'Estat permetrà al català avançar en aquesta direcció.

I aquest procés s'haurà de fer tenint en compte els principis fixats anteriorment de cohesió social i concertació. Només traslladant a la societat que el català és un factor de benefici avançarem en el seu ús social real.

Avui cal felicitar els empresaris i els sindicats per aquest compromís en favor del català a l'atenció al públic. Avui calen més adhesions que mai. I el món de la nova immigració ha vist clar que és millor apuntar-se al català. No els decebem. En català, tots hi guanyem.