L'interès per l'estudi sociològic sobre l'àrea metropolitana de Barcelona dirigit per Salvador Giner s'ha acabat centrant, com era previsible, en la qüestió lingüística. Les dades sobre l'ús social de la llengua catalana són, des de qualsevol perspectiva, impactants. Només un 29,8 per cent dels 4,6 milions de persones que viuen a Barcelona i la seva cada cop més gran àrea d'influència s'expressen habitualment en català. La llengua majoritària d'aquesta part del territori, el més densament poblat del Principat, és l'espanyol, amb un 56,1 per cent de parlants. La paradoxa més cridanera que es desprèn de l'enquesta, però, rau en el següent fet: els joves d'entre 18 i 25 anys constitueixen el segment en què l'ús del català disminueix amb més força però, simultàniament, són el grup que per raons generacionals òbvies hauria de conèixer millor la llengua (si més no en un sentit acadèmic). Les xifres que acabem de resumir han causat sorpresa i preocupació fins i tot en persones que, en general, són poc o gens sensibles a aquestes qüestions. En tot cas, cal dir que al marge de les dades concretes estipulades en aquest important estudi -està basat en la interpretació de 6.830 enquestes-, la situació no es desvia gaire de la impressió general comuna. Ni que sigui intuïtivament, qualsevol persona que estigui en contacte amb les aules universitàries, o amb les de primària i secundària, pot fer-se una idea força aproximada de les dimensions reals del problema en la franja d'edat que acabem d'al·ludir. De fet, per adonar-se de certes coses, ni tan sols cal recórrer al cas concret de les aules: només cal parar atenció a les converses que escoltem en la nostra vida quotidiana, al bar, al metro, a l'autobús, al supermercat.

Si centro el tema en el segment dels joves d'entre 18 i 25 anys és perquè aquests -disculpin el lloc comú- representen el futur de la llengua, a més de constituir una nítida radiografia del seu estat actual. La resta, al meu modest entendre, és poc important; la llengua que es parla a les pistes de petanca, posem per cas, té un significat accessori. Fa aproximadament vint anys, les dades de l'estudi que comentem resultaven més aviat inconcebibles. La senyoreta Norma (se'n recorden?) ens explicava aleshores que el català era cosa de tots. Tret de comptadíssimes excepcions, la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya van entendre aquell missatge que, a més d'amable i integrador, resultava raonable, plausible. Uns ho van fer per consciència nacional i altres simplement per un mínim sentiment de solidaritat, o de mera complicitat, amb la societat d'acollida. Sigui com sigui, hi havia una sensació de consens. El temps ha mostrat, però, que entre el consens i la sensació de consens existeix sovint una distància considerable. Què ha passat en aquests vint anys? Crec que tot plegat es pot resumir en una imatge: independentment de la llengua que parlessin a casa, el joves catalans s'han après els rudiments dels pronoms febles mentre esperaven amb delit que es fes l'hora d'Operación Triunfo o Al salir de clase. La generació dels seus pares, en canvi, es va aprendre els rudiments de la formación del espíritu nacional mentre esperava amb delit el proper concert de Lluís Llach o el darrer poemari de Vicent Andrés Estellés. Aquella generació va situar la cultura catalana en el context de la transgressió; i no oblidem que, per a un adolescent, transgredir és quasi tan necessari com respirar. La generació següent, la dels seus fills, ha ubicat la cultura pròpia en el context de l'oficialitat. No sé si això ho explica tot, però sospito que ajuda a entendre una colla de coses que, d'una altra manera, són del tot inintel·ligibles.

Hi ha encara una segona variable que també s'acostuma a menystenir. Els nens que van arribar a Catalunya en les onades migratòries dels anys vint o dels anys quaranta jugaven amb una capsa de sabates i un cordill. Llavors no hi havia tele, ni jocs d'ordinador, ni consoles, ni res per l'estil, i resulta que els jocs d'ordinador, etc., són productes que, en general, només s'expressen en espanyol. Els més ingenus pensen que això és degut a factors comercials, i els més malfiats sospitem altres coses. Sigui com sigui, en aquell context la integració lingüística era un fenomen gairebé natural, espontani (fet ben curiós si tenim en compte les circumstàncies polítiques). El cas és que la immensa majoria dels descendents d'aquelles generacions que van arribar a Catalunya des de Múrcia o l'Aragó -inclosa la branca paterna del líder d'ERC i la branca materna de l'esposa del president de la Generalitat- som catalanoparlants. M'agradaria evocar, en aquest sentit, que la llengua materna del darrer gran savi de la cultura catalana, l'enyorat pare Batllori, era el castellà -i amb accent de Cuba! La gran onada migratoria dels anys seixanta i setanta, en canvi, continua essent majoritàriament castellanoparlant. En això no hi ha cap misteri. Les primeres generacions van ser educades en el si de la cultura popular de la societat d'acollida, i els altres, en canvi, en el si d'uns mitjans de comunicació de masses que no en volien saber pas res, del català. El més greu és que tot això no ha variat gaire: els joves catalanoparlants que surten a Operación Triunfo es veuen literalment obligats a ocultar la seva condició lingüística.

Reduir el problema de la llengua a l'impacte d'una cosa anomenada "la immigració" és, doncs, una completa fal·làcia. A Catalunya, d'onades immigratòries n'hi ha hagut des de sempre: des dels occitans dels segles XVI i XVII (proporcionalment, l'allau més nombrosa de la nostra història) fins als equatorians del segle XXI. No oblidem que, segons la demògrafa Anna Cabré, Catalunya hauria estat un país inviable sense aquestes successives onades. No som, doncs, davant d'una batalla perduda, sinó d'un nou repte. Un més. Que la fatiga no ens faci capitular.