En les pàgines d'aquest diari ha pres cos recentment un interessant debat sobre la salut de la llengua catalana. És molt cert, com s'ha dit, que el català té en contra seu un grapat de factors, un dels quals és un Estat que, en comptes de protegir-lo, com ordena la seva Constitució, li posa bastons a les rodes. També és indubtable que la tendència general al món és adversa a idiomes com el nostre. Tot i això, sóc dels que pensen que, al final, el català serà allò que els catalans vulguem que sigui. Tinc la impressió que som un poble capaç de resistir de forma consistent i fins i tot heroica quan un atac explícit ens hi obliga. Per això el català va sobreviure al franquisme. Tanmateix, si la situació és d'aparent normalitat, si no hi ha una alarma precisa, tendim a fer la viu-viu, a adaptar-nos a les circumstàncies, encara que sapiguem que aquestes no són gaire favorables. Ens tranquil·litzem aleshores pensant que la defensa de la llengua i la cultura ens afecta a tots, que és una manera d'espolsar-nos el compromís concret i personal. La qüestió de fons, la realment important, és, com deia a dalt, si hi ha o hi haurà a mig termini una massa crítica de catalans compromesos en un o altre grau amb la qüestió, encara que sigui només tenint-la en compte a l'hora de votar un partit o un altre.