Potser no hi ha en la història del nostre entorn cap altra cultura que, com la catalana, hagi aguantat tanta retòrica fúnebre sobre si mateixa. Quants plants inspirats en la llengua catalana agonitzant! Quantes absoltes cantades davant del seu cadàver anticipat! Quants epitafis gravats a la llosa del seu sepulcre obert!

Avui que la retòrica fatalista s'expressa en termes mèdics potser no es trobaria al nostre entorn cap altra cultura que, com la catalana, hagi d'aguantar tants diagnòstics i pronòstics sobre la pròpia mala salut. Avui ja no es diu Madame se meurt, com van dir uns elegants decadents. Ja no som tan subtils. Ara s'imposa la fraseologia dels facultatius. La nostra cultura es troba en fase terminal, es manté en respiració assistida, subsiteix entubada, ha entrat en coma irreversible i, per tant, cal pensar en l'eutanàsia, el testament vital i la successió. No és admirable que generem tants auguris fatals? I no és més admirable que puguem fer-ho sense sucumbir-hi?

Confesso que si la retòrica terminalista del passat la trobo a vegades graciosa i a vegades kitsch, la mèdica del present em sembla confusionària i desmobilitzadora. Sobretot la trobo macabra, si recordo que la defunció de la cultura catalana l'han certificada més d'una vegada els qui la voldrien morta, com quan el franquisme la donà per liquidada, perquè sabia que una manera d'accelerar-ne la desaparició era decretar que havia deixat d'existir. Com també em sembla un recurs inepte, si els predictors es pensen despertar les consciències anunciant "la magnitud de la tragèdia".
En rigor cap llengua no viu ni mor. Només viuen i moren els qui la fan servir o l'abandonen. Una llengua no és cap organisme ni animal ni vegetal. Per això, parlar-ne en termes de vida i mort hauria de ser una llicència reservada als poetes. Els prosistes, siguem de prosa científica, periodística o política, hauríem de ser més rigorosos en l'ús de les metàfores. Elucubrar sobre el futur del català en termes mèdics és una lleugeresa. Per contra, a hores d'ara, no és cap broma preocupar-se mèdicament per la salut mental de molts usuaris del català i de molts professionals que s'hi guanyen la vida, escriptors, professors, periodistes, actors, sotmesos com estem tots plegats a aquestes contínues dosis d'alarmisme sobre el nostre futur que ens fan tornar o mesells autodestructius o angoixats esquizofrènics, dues malalties no gens metafòriques.

Avui mateix un amic alemany em deia per telèfon: "Esteu bojos aquí baix". "Per què?", li he preguntat jo. I ell ha fet: "Per aquestes collonades sobre la salut del català, tan poc saludables per al vostre equilibri emocional". En efecte, vista de fora estant, la nostra obstinada dedicació al dubte sistemàtic sobre la pròpia supervivència sembla més aviat una manera infantil de plorar perquè tenim por, quan fóra més sa i més productiu acceptar adultament que el món és darwinista i que la cultura catalana hi té un lloc, si és capaç de defensar-lo. El pessimisme en filosofia sempre m'ha merescut un gran respecte. Pensar que el món no és susceptible de millorar gaire, que el sentit de l'existència humana és poc evident o que els poders no són mai el que semblen porta a actituds molt positives de comprensió i de tolerància. De fet el pessimisme filosòfic, pròxim a l'escepticisme, ha estat en moments com els presents una de les millors escoles per a aprendre a dubtar de tota veritat que se'ns presenti com a inconcussa i a relativitzar tot poder que es pretengui absolut. Quin benestar no et dóna una dosi d'aquest pessimisme creatiu, quan et sembla que la cultura catalana torna a ser impunement agredida i que la prepotència secular d'una altra (in)cultura la vol fer desaparèixer! Llavors el pessimisme et descobreix que en aquest món darwinista també hi ha molt fatxenda i que els pinxos no haurien de fer por a ningú, perquè en el fons tenen por de si mateixos.

Pel que fa als pessimistes que no refrenen la propensió de veure les coses pel cantó menys favorable, sempre m'han semblat ploramiques embafadors. Són hipocondríacs que em desperten commiseració, barrejada amb una certa admiració, perquè, segons diuen els entesos, la hipocondria, o la preocupació malaltissa per la pròpia salut, acompanyada de malenconia, és a vegades una font d'incontenible creativitat artística i filosòfica. Grans melancòlics de la història de l'art i del pensament ho certifiquen.

Hi ha, però, una variant de pessimista que detesto. És el que ho fa veure, el que se'n serveix. No li pesa ni el mal ni el malalt. Vol diners i notorietat i per això se serveix d'un dels recursos més antics de la retòrica, la mala notícia inventada, el condol simulat. És tan mesquí el seu pessimisme que no creu en res més que en la pròpia capacitat de rebentar. Aquest és el derrotista d'estar per casa, que a vegades pot arribar a ser nociu. És el que sol derivar en nihilisme de taula de cafè, copa i puro, el que no creu ni en ell mateix de tan poc positiu que es troba. El que, abans d'etzibar-te el més negre auguri o el veredicte més displicent sobre la cultura catalana, et confessa que ell no és ni pessimista ni optimista, sinó tot el contrari. Ai uix!

Total. En comptes d'auscultar tant la cultura catalana malalta, fóra més sa i més productiu que la donéssim d'alta d'una vegada. Llavors, un cop donada d'alta, la recepta millor fóra que abandonéssim la terminologia mèdica i assumíssim amb goig la condició de subjectes d'aquesta cultura, sortosament condemnats a lluitar per l'existència i sortosament condemnats a comptar amb tots els pessimismes estructurals. Mentrestant, el darrer comunicat mèdic diria que la senyora no es vol pas morir.