Durant una campanya electoral a vegades es diuen coses que sobten per la manera com es formulen. Per exemple, a mi em va sobtar que el candidat a repetir com a alcalde de Barcelona, Joan Clos, celebrés en un míting la condició de "bilingüe i mestissa" de la nostra capital. Com que és una qüestió que, com a sociolingüista, considero rellevant, vaig decidir que, un cop passés el fragor de les eleccions, li dedicaria un comentari.

Barcelona bilingüe? Certament, si això vol dir que la majoria de barcelonins coneixen i saben parlar català i castellà, l'atribució és correcta. De fet, però, què distingeix els barcelonins de la resta de catalans en aquest aspecte? En el fons, es tractaria d'una característica no distintiva i, per tant, sobrera.

Ara: si filem més prim, la cosa es complica. Al ple domini d'una llengua s'hi arriba adquirint quatre habilitats lingüístiques: la comprensió, la parla, la lectura i l'escriptura. Si examinem els barcelonins des d'aquesta òptica, tindrem que un 95% o més té les quatre habilitats en castellà; però, i en català? Val a dir que actualment el 80% dels barcelonins declara saber parlar català, però les quatre habilitats lingüístiques en català només són presents en poc més del 52%. En altres paraules: hi ha un 48% de barcelonins que no té un bon domini del català. Seguint aquest raonament, cal concloure que qualificar Barcelona de bilingüe és un error, o pitjor, un engany.

Admetem que aquesta meva interpretació és potser massa tècnica i que en proclamar "Barcelona bilingüe" de fet ens referim a situacions com la de Brussel·les, on estan en contacte dues llengües oficials. Tampoc aquesta situació no em sembla afortunada, perquè de fet tot Catalunya és sotmesa al mateix règim lingüístic i arreu del territori hi ha dues llengües oficials (llevat de la Vall d'Aran, on la situació és més complexa).

Per més voltes que hi dono, doncs, no acabo d'entendre del tot aquesta qualificació. Fixem-nos, de tota manera, en la situació real de Barcelona avui. No discutiré ara si a la ciutat se sent molt parlar català -els barcelonins sabem que això depèn dels barris, dels àmbits, de les activitats-, o bé si se sent molt més castellà que als anys 50 -les dades estadístiques ho expliquen clarament com una seqüela o conseqüència de les onades immigratòries dels 60 i 70-, però és innegable que, si passegem pel Raval, pel Pedró, per la Ribera i per altres barris populars, a més del català -bastant- i castellà -molt- s'hi senten moltes altres llengües. I no em refereixo a les llengües dels turistes -per sentir-los cal anar a la Rambla, a la Sagrada Família, a la Vila Olímpica-, que a vegades són omnipresents entre la multitud.

Barcelona és, doncs, multilingüe, i això sí que és una característica distintiva. Si volem una confirmació oficial, fixem-nos en els avisos dels transports públics que, des de fa algun temps, són en català, en castellà i en anglès. (Per cert, políticament molt correctes, perquè el català sempre figura en primer lloc o de forma destacada.) Això és el que ha canviat -com també a Brussel·les, i fins i tot a Nova York. Un altre indici d'aquest caràcter multilingüe està en el comportament de molts joves barcelonins, que, a més de saber català i castellà, cada vegada més coneixen altres llengües.

Si l'alcalde de Barcelona, en lloc de declarar-la "bilingüe", n'hagués celebrat el multilingüisme emergent hauria evitat totes les confusions -i per què no dir-ho, els recels- que genera aquella atribució i, en canvi, hauria fet més modern el seu discurs assenyalant una tendència que a tots els barcelonins -i els catalans- ens interessa de salvaguardar i que cal orientar, per cert, en una línia que confirmi el català com a llengua vertebradora de la nostra societat.

La qüestió del mestissatge requereix un altre article. Si mestissatge vol dir influències culturals és una qualitat tan òbvia que no cal apuntar-la. Però em temo que a vegades vol dir una altra cosa, i és per això que, de moment, no entro en aquesta discussió.