Davant d'un antropònim o d'un topònim pertanyent a una comunitat lingüística diferent de la pròpia hi ha tres possibilitats: que el parlant el pronunciï d'acord amb la fonètica estàndard de la llengua d'on procedeix el nom, que el pronunciï adaptant-lo a la fonètica de la seva llengua, i, per últim, que el pronunciï adaptant-lo a la fonètica d'una tercera llengua.

La primera possibilitat, pronunciar els antropònims i els topònims d'una altra llengua ajustant-se a la pronunciació estàndard de la llengua a la qual pertany el nom en qüestió, tan sols es dóna quan hi ha un grau de familiaritat molt gran amb aquella llengua. És el cas de l'espanyol per a la majoria de catalans actuals, o de l'anglès per als holandesos o els escandinaus, d'uns anys ençà. Es tracta, per tant, d'un comportament lingüístic col·lectiu, que ha esdevingut, pràcticament, prescriptiu. En efecte, per a un català actual ja resulta ridícul sentir un topònim o un antropònim espanyol pronunciat amb fonètica catalana. És cert que també pot ser un comportament individual quan es tracta d'una persona que per circumstàncies biogràfiques coneix molt bé una llengua que no coneixen la majoria dels seus conciutadans. Per exemple, si un català ha viscut a Alemanya probablement pronunciarà els noms alemanys amb la fonètica que ha après allà.

La segona possibilitat és pronunciar els antropònims i els topònims estrangers amb la fonètica de la llengua del parlant. Això es produeix amb totes les llengües excepte amb aquelles amb què hi ha un grau de familiaritat col·lectiva molt gran. Això és el que fan, per exemple, els hispanoparlants quan pronuncien noms propis d'altres llengües romàniques, poc conegudes per ells, com l'italià o el portuguès.

Entre aquestes dues possibilitats n'hi ha una d'intermèdia que consisteix a pronunciar els noms propis amb una mena de subestàndard regional que es troba a mig camí des del punt de vista fonètic entre la llengua d'on procedeix el nom i la llengua receptora. Aquest seria el cas de l'anglès, que és prou familiar perquè ja no resulti possible pronunciar-lo amb la fonètica de les altres llengües, però alhora a molts indrets del món no és prou conegut perquè qualsevol parlant d'una altra llengua pugui pronunciar els noms propis anglesos amb la fonètica de l'anglès oral estàndard.

La tercera possibilitat consisteix a pronunciar els noms propis d'una llengua diferent de la del parlant adaptant-los a la fonètica d'una tercera llengua. Es tracta d'un fenomen d'interposició lingüística i, per tant, es produeix principalment entre els parlants de llengües minoritzades. Aquest és el comportament habitual dels catalanoparlants, que pronuncien els noms propis d'altres llengües amb la fonètica de l'espanyol. En vam tenir una mostra el dia 19 de juliol de 2004. La nit del 18 van actuar a Barcelona les cantants de llengua portuguesa Mariza i Cesaria Evora. Doncs bé, tots els periodistes de Televisió de Catalunya que van informar del concert van pronunciar aquests dos noms portuguesos amb fonètica espanyola, és a dir, amb essa sorda, amb les vocals àtones "e" i "o" sense neutralitzar, etc. Tractant-se del portuguès, la interposició és especialment rellevant perquè la fonètica del portuguès és força similar a la del català i, per tant, si pronunciéssim aquests antropònims amb fonètica catalana ens acostaríem força a la pronunciació estàndard portuguesa. En aquestes situacions la pronunciació que fa un catalanoparlant és la mateixa que fa un hispanoparlant, però el comportament d'un i altre és del tot diferent: l'hispanoparlant adapta una paraula estrangera a la fonètica del seu idioma, el catalanoparlant interposa l'espanyol en la pronunciació del portuguès, es comporta, doncs, com un hispanoparlant davant d'una llengua que no és el català ni l'espanyol. Aquest és el capteniment que tenen molts catalans quan estudien llengües: utilitzen el sistema fonètic de l'espanyol i, per tant, deixen d'utilitzar fonemes que el català comparteix amb la llengua estudiada però que no comparteix amb l'espanyol.

El fenomen de la interposició generalment es produeix en situacions de conflicte lingüístic i no totes les llengües estan en condicions d'exercir-lo: són les llengües hegemòniques les úniques que poden fer-ho. Ara bé, una llengua pot interposar-se a una altra i alhora patir la interposició d'una tercera. Així, l'espanyol s'interposa al català, però pateix la interposició de l'anglès. En efecte, quan es tracta de pronunciar noms propis o qualsevol altre mot d'una llengua no romànica, la majoria dels hispanoparlants -i per tant dels catalanoparlants: recordem que els catalanoparlants a l'hora de relacionar-se amb altres llengües esdevenen hispanoparlants- utilitzen la fonètica de l'anglès hispanitzat a què ens referíem abans.

En el cas del català, la interposició de l'espanyol és tan profunda que, pel que fa a la pronunciació dels topònims i dels antropònims, el fenomen no tan sols es produeix amb els noms que procedeixen d'altres llengües sinó fins i tot amb els noms de la mateixa llengua catalana. El dia 3 d'agost de 2004, per exemple, una periodista de Catalunya Ràdio va pronunciar el seu cognom sense neutralitzar les dues primeres vocals àtones. Un altre exemple: Durant molt de temps el servei de megafonia de RENFE de l'estació de Passeig de Gràcia anunciava trens amb destinació a Granollers sense neutralitzar la "o" i mantenint la "r". El president de l'Espanyol de Barcelona és, per a alguns periodistes de ràdio i televisió, Sánchez Llibre amb "e" final tancada, no Sánchez Llibre amb vocal neutra final.

Com a conclusió podem dir que la manera com els parlants d'una llengua pronuncien els noms propis de les altres llengües és un indicador del grau de normalitat de la llengua en qüestió.