"La meva estimada Ada Castells escrivia diumenge una columna sobre el programa de llibres de BTV, Saló de lectura, que presenta Emilio Manzano. Una delícia de programa i de presentador, sostenia, i té tota la raó. Però el que de veritat volia explicar l'Ada és que el programa fa votar l'escriptor que els espectadors voldrien veure entrevistat l'endemà de Sant Jordi, i que els que de moment obtenen més vots són tots escriptors en llengua castellana. A continuació proposava uns quants noms d'autors en llengua catalana que al seu parer podrien ser dignes de votació: Flàvia Company, Núria Perpinyà, Empar Moliner i Eva Piquer. La llista és preocupant: per ser de dones, només, i perquè barreja Núria Perpinyà, que és una autora en certa manera interessant, i Empar Moliner, que fa uns articles la mar de divertits, amb dues nul·litats que conviden ja no a votar autors castellans sinó escandinaus, o esquimals. Suport als llibres en català de qualitat, sí. Suport genèric pel fet d'usar una llengua, perillosíssim. En llibertat, una llengua no pot ser discriminada, i ha de rebre ajudes si està en inferioritat de condicions: amb el sistema de premis que tenim organitzat a Catalunya, és molt més fàcil arribar a vendre deu mil exemplars si escrius en català que si ho fas en castellà. I em sembla molt bé i em sembla que aquesta dinàmica cultural no només no es contradiu amb la llibertat sinó que en forma part i la garanteix. Però en llibertat no pot passar que haguem de pagar impostos revolucionaris. Els lectors no són imbècils, ni ja captius de res, i naturalment trien en benefici propi, del propi plaer i del propi entreteniment. En llibertat, la línia divisòria ha de ser la qualitat, i la resta pura anècdota: ha arribat l'hora del talent, Ada."

En l'article que acabem de reproduir, publicat al diari Avui el dia 9 d'abril del 2002, Salvador Sostres s'apunta a una de les idees més difoses en el moment actual i que, sens dubte, cal vincular al corrent ideològic neoliberal; es tracta de la idea que les tendències d'opinió no són el resultat d'una determinada conjuntura política, social, econòmica o cultural sinó que són expressions de la voluntat individual. És la idea que justifica les actuacions dels polítics, les programacions dels canals de televisió i les cartelleres cinematogràfiques; en definitiva, la idea que legitima la realitat per la seva pròpia existència i deslegitima qualsevol intent de canviar-la.

Segons Sostres, quan els espectadors del programa de BTV Saló de lectura voten escriptors en llengua espanyola en demanar-los quin escriptor voldrien que fos al programa l'endemà de Sant Jordi, "trien en benefici propi, del propi plaer i del propi entreteniment"; en canvi, quan l'Ada Castells expressa les seves preferències per escriptores en llengua catalana, Sostres considera que el criteri que ha utilitzat no és la qualitat de les obres i i el talent de les autores sinó un criteri de tipus lingüístic i un altre de tipus sexista: el fet que utilitzin la llengua catalana i que siguin dones.

Però Sostres no s'adona que quan els espectadors voten escriptors en llengua espanyola no ho fan pas perquè les seves obres siguin superiors des del punt de vista literari a les dels escriptors en català, sinó perquè són en espanyol. Si Sostres se situés en posicions contràries a la normalització del català, diria que els espectadors voten escriptors en espanyol perquè trien lliurement i voluntàriament la llengua espanyola i rebutgen la catalana. Nosaltres pensem que l'anècdota televisiva que explica Sostres a l'article és una prova més de la situació de subordinació que viu el català vers l'espanyol. Pensem que el consum de lletra escrita fonamentalment en espanyol és una de les normes d'ús per a una part important de la població catalana, norma que no té res a veure ni amb la qualitat de les obres ni amb cap preferència individual per una llengua o altra.