Cada vegada que una institució política valenciana o espanyola adopta alguna mesura orientada a segregar el valencià del català, al Principat de Catalunya es produeixen reaccions de rebuig que provenen d'institucions de tota mena com sindicats, associacions culturals i partits polítics. En aquest article ens proposem identificar i analitzar els arguments sobre els quals es construeixen aquestes reaccions. Volem demostrar la feblesa dels arguments utilitzats i denunciar el fet que els únics arguments vàlids no són utilitzats perquè fer-ho suposaria acceptar la necessitat de prendre determinades mesures polítiques que, a hores d'ara, queden fora de l'ideari polític compartit per les institucions catalanes.

Sense pretendre ser exhaustius, hem localitzat tres arguments recurrents. D'aquests tres arguments, dos els podríem qualificar d'arguments d'autoritat. El més utilitzat, amb molta diferència, és el que podríem anomenar l'"argument científic". Es tracta d'un argument d'autoritat segons el qual el català i el valencià són la mateixa llengua perquè això és el que diuen arreu els lingüistes i els filòlegs, és a dir, la ciència i la institució que la impulsa i la regula, la universitat.

El segon argument més utilitzat comparteix amb el primer el seu caràcter d'autoritat, però en aquest cas l'autoritat no és la ciència en abstracte sinó una institució concreta, la Reial Acadèmia Espanyola. Es tracta d'un argument ben pintoresc que resulta altament significatiu de la situació de subordinació i de dependència de la societat catalana. Diem que és pintoresc perquè concedeix autoritat sobre la llengua catalana no a la institució que la té reconeguda, l'Institut d'Estudis Catalans, sinó a la institució que la té sobre la llengua espanyola, la RAE. En efecte, mentre que tot sovint se'ns recorda que la RAE reconeix la filiació catalana del valencià, mai no s'ha sentit ningú dir que el valencià és català perquè així ho diu l'Institut d'Estudis Catalans

El tercer argument que volem comentar és el de la intercomprensió: el valencià és català perquè s'entén.

Tornem, però, al primer argument, l'argument científic. El caracteritza Gabriel Bibiloni:

Una visió ingènua -i molt estesa- dels fets lingüístics consisteix a creure que les llengües del món són les que són i que estan constituïdes per uns determinats dialectes geogràfics en funció de la seva realitat "lingüística"... D'aquesta manera, el fet que una varietat geogràfica pertanyi a una llengua determinada o a la llengua veïna -o el fet que formi llengua independent- vindria donat per factors d'ordre exclusivament lingüístic.
Fins i tot persones del món de les ciències del llenguatge s'han afanyat a trobar una justificació lingüística de la configuració de llengües i dialectes que es dóna normalment per establerta.

Dins d'aquest marc conceptual, quan els polítics valencians i espanyols afirmen de fet o de paraula que el valencià és una llengua diferent del català s'equivoquen, és a dir, van contra la veritat científicament establerta. La veritat en qüestions lingüístiques la determina la filologia i tots els filòlegs solvents diuen que el valencià és una variant de la llengua catalana. Aquest argument és d'una debilitat extrema i es pot criticar des de diversos punts de vista.

D'entrada, no és cert que la definició de llengua s'hagi de fer exclusivament amb criteris lingüístics o estructurals. És evident que a ningú se li acudirà pretendre convertir en una mateixa llengua variants lingüístiques pertanyents a grups lingüístics diferents, però dins d'una mateixa família lingüística les fronteres entre les llengües depenen més de factors de tipus històric i polític que no pas lingüístics. Sentim-ho, de bell nou, en paraules de G. Bibiloni:

Una llengua és abans que res una noció cultural producte de la història; el resultat d'una història que ha anat d'una manera i bé hauria pogut anar d'una altra, tot partint d'una mateixa realitat lingüística inicial.

Per tant, de la mateixa manera que la història explica la presència del català al territori que avui coneixem com a País Valencià, la història també pot dur a la formació d'una llengua valenciana diferent de la llengua catalana.

El tercer argument, molt estès a nivell popular, és el que manté que el català i el valencià són la mateixa llengua perquè si un català i un valencià parlen les seves variants respectives no tenen cap problema per entendre's. És un argument, aquest també, fàcilment rebatible. D'una banda, hi ha variants intercomprensibles que es consideren llengües diferents, com, per exemple, les llengües escandinaves, en l'àmbit germànic, o el català i l'occità en el de les romàniques. D'altra banda, hi ha variants lingüístiques que s'agrupen dins d'una mateixa llengua que no són intercomprensibles, com per exemple diverses variants de l'alemany o alguns dialectes italians. Això demostra que del fet que un valencià i un mallorquí es puguin entendre sense parlar un estàndard comú no es desprèn que parlin la mateixa llengua.

Vol dir això que no hi ha arguments per defensar la unitat de la llengua catalana? En absolut, però els arguments han de ser d'una altra índole.

Les llengües estan fetes per uns processos d'integració que tenen com a element bàsic la construcció de varietats model, les llengües estàndard, a les quals se subordinen les varietats no estàndards o dialectes. L'ús dels estàndards en un espai geogràfic, polític i administratiu determinat, fa la funció d'unificar i cohesionar grups de variants lingüístiques i diferenciar-les d'altres grups de llengües. Són els estàndards, doncs, el que defineixen les llengües i les comunitats lingüístiques. La llengua estàndard és una varietat que s'utilitza en àmbits formals -des de la universitat fins als mitjans de comunicació- si bé és cert que en els temps actuals, i gràcies a l'escola i els mitjans de comunicació de masses, la varietat estàndard tendeix fins i tot a influir sobre els usos no formals de la llengua. Es tracta d'una varietat lingüística amb un grau elevat de convencionalitat i per tant implica que perquè tingui èxit ha de comptar amb la voluntat de la societat d'impulsar-lo des d'àmbits com l'escola i els mitjans de comunicació. Si els valencians no utilitzen l'estàndard català, la seva llengua deixa de ser català.

La defensa de la unitat de la llengua catalana va íntimament lligada a la defensa de l'existència de l'estàndard català. I això és el que no assumeixen els sindicats, els partits polítics i les entitats culturals del Principat, perquè pensen que això seria considerat per determinats sectors de la societat valenciana com una ingerència inacceptable. A partir d'aquí recorren a una autoritat externa, la ciència, que els eximeix de responsabilitats i de l'acusació d'ingerència.

Al País Valencià, i a la resta dels Països Catalans, els ciutadans tenen a la seva disposició dos estàndards, un de perfectament definit, l'espanyol, i un altre de defectuós, el català. Quan els ciutadans valencians han de passar d'un àmbit no formal a un de formal, hi ha una sèrie de factors que els porta a utilitzar l'estàndard espanyol:

1. Saben que en aquests àmbits han d'utilitzar una varietat lingüística més prestigiosa que la llengua col·loquial i això exclou l'ús del valencià.
2. La llengua espanyola té molt més prestigi que la catalana. De fet, al País Valencià, el català tan sols té prestigi a la universitat.
3. La llengua espanyola ha ocupat aquests àmbits des de fa segles i, en conseqüència, és la llengua que hi apareix per defecte, és a dir, quan no es fa un ús intencional de la llengua.
4. L'estàndard català no és vist com a propi. Per tant, canviar l'espanyol pel català estàndard és canviar una forma que era forana però que ja no ho és per una que sí que ho és.
5. L'estàndard espanyol està més ben definit, per la qual cosa proporciona més seguretat al parlant.
6. L'estàndard espanyol és més conegut, perquè és més present a tot arreu.

Si volem que les parles no espanyoles dels Països Catalans pervisquin, hem d'aconseguir crear uns mecanismes de lleialtat lingüística i de consciència lingüística que passen inevitablement per la promoció d'una varietat estàndard que substitueixi l'espanyola. Aquest no és l'objectiu dels secessionistes valencians. Sense excepció tots els defensors de la segregació del valencià mantenen posicions bilingüistes, que, com és sabut a bastament, són posicions que no pretenen impugnar la situació hegemònica de l'espanyol. Els secessionistes valencians no volen que l'estàndard català substitueixi les varietats valencianes en els àmbits no formals i l'espanyol en els formals. Els secessionistes valencians veuen l'estàndard referencial català com una amenaça per a la posició hegemònica de l'espanyol al País Valencià i per això no l'accepten. El seu model sociolingüístic passa per l'ús majoritari de l'estàndard espanyol en l'àmbit formal i per l'ús de les varietats valencianes i espanyoles en l'àmbit no formal. Això no vol dir que no sigui possible crear un estàndard valencià diferent del català, però en el moment actual el conflicte lingüístic no va per aquí, sinó que està establert en termes d'oposició català-espanyol. És a dir, els que pretenen impugnar l'hegemonia de l'espanyol al País Valencià són partidaris de defensar la substitució de l'estàndard espanyol per l'estàndard català. Podrien postular la creació d'un estàndard valencià independent del català, però no ho fan. Per contra, l'estratègia dels secessionistes valencians consisteix a ocultar el veritable conflicte lingüístic entre el català i l'espanyol i substituir-lo pel conflicte entre el català i el valencià. Per tant, a hores d'ara, la defensa de la unitat de la llengua catalana és la defensa del valencià. És una tria dels valencians, no dels altres catalans, i, per tant, defensar la catalanitat del valencià no és una forma d'ingerència, sinó de respecte a la voluntat dels valencians que volen la pervivència de les seves varietats lingüístiques.