En un article anterior explicàvem que el discurs legitimador de la unitat del català és poc consistent. En aquell article demostràvem la debilitat de tres dels arguments centrals d'aquest discurs legitimador:

• 1. L'argument científic: Les disciplines científiques que tenen com a objecte d'estudi la llengua i les seves produccions, és a dir, la lingüística i la filologia, consideren que el valencià és el nom que reben històricament les variants lingüístiques del sud del domini lingüístic català.
• 2. L'argument de la RAE: Els diccionaris de la Real Academia Española defineixen el valencià com una variant dialectal del català.
• 3. L'argument de la intercomprensió: No hi ha problemes de comprensió entre un valencià i un català del Principat. Les diferències entre aquestes variants lingüístiques són petites.

En l'article que ara encetem volem presentar un altre argument integrant del discurs legitimador de la unitat del català i demostrar-ne, una vegada més, la inconsistència:

• 4. L'argument de la dialectologia: El dialecte nordoccidental té més semblances amb el valencià que no pas amb les variants orientals de la llengua, conegudes amb el nom genèric de català oriental. Per tant, si el nordoccidental és català, el valencià també ho ha de ser.

Es pot mantenir avui que la llengua que parlen a Lleida és més pròxima al valencià que no pas a la que es parla a Barcelona? Nosaltres pensem que no i, per tant, considerem que no es pot utilitzar aquesta proximitat teòrica com a argument per defensar la unitat de la la llengua catalana. Amb aquesta afirmació no pretenem qüestionar o ignorar la dialectologia, que sempre i unàmimement ha agrupat les diverses variants del sud del domini lingüístic català, les que constitueixen el dialecte valencià, amb les variants anomenades nordoccidentals, com a resultat de l'aplicació d'uns criteris d'anàlisi i de classificació de les llengües d'indiscutida validesa científica. Ara bé, en els darrers anys les circumstàncies politiques i socials han determinat una evolució divergent dels dos dialectes en qüestió, el nordoccidental i el valencià.

El dialecte nordoccidental es parla en territori del Principat de Catalunya, així com també a la Franja de Ponent, sota administració aragonesa, i a Andorra. El valencià, per la seva banda, es parla exclusivament a les comarques orientals del País Valencià. A Catalunya i a Andorra en els darrers anys el dialecte nordoccidental ha cedit terreny davant del dialecte estàndard, fins i tot en els àmbits orals no formals. L'escola, en l'àmbit escrit, i els mitjans de comunicació de masses, la ràdio i la televisió, en l'oral, han estat els vehicles de la difusió de l'estàndard a la Catalunya occidental i a Andorra. Per tant, avui la llengua escrita en aquests territoris és idèntica a l'escrita en els territoris on es parlen els dialectes orientals peninsulars (central, rossellonès, septentrional de transició), i, pel que fa a la llengua parlada, cada vegada hi ha menys diferència entre un grup i altre de dialectes, tant en els àmbits formals com en els no formals. Per entendre'ns, avui dia hi ha més distància entre la llengua que parlen un avi de Lleida i un de Girona que no pas la que parlen els seus néts.

Aquesta aproximació s'ha produït perquè existeix un estàndard, perquè aquest estàndard és acceptat per uns i altres, els parlants de les variants nordoccidental i els parlants de les variants orientals, i perquè hi ha uns mitjans eficients per difondre'l. En efecte, un ciutadà de Lleida, un d'Andorra la Vella i un de Manresa poden veure els mateixos canals de televisió i poden sentir les mateixes emissores de ràdio, i fins i tot en els canals i emissores que no són comuns, els locals, hi senten un model de llengua pràcticament idèntic.

Al País Valencià la llengua ha seguit una evolució ben diferent. L'estàndard ha penetrat poc en l'ambit oral, que ha continuat ocupat per l'espanyol i per les variants dialectals i col·loquials. Per això la llengua oral no s'ha aproximat a l'estàndard. Això ha estat així en primer lloc perquè el català, a les comarques valencianes, ha penetrat molt poc en els àmbits d'us formal, tant orals com escrits, que són els àmbits que primer ocupa l'estàndard i des d'on es difon. En segon lloc, una part important de la població, per raons que ara no analitzarem, no es reconeix en l'estàndard i, per tant, per salvar aquesta distància ha calgut acostar l'estàndard a les variants dialectals, és a dir, a les variants col·loquials. Com a conseqüència del que acabem d'explicar, en moltes situacions comunicatives de caire formal, la llengua utilitzada és l'espanyol, i en aquelles en què s'utilitza el català, és una llengua poc allunyada de la llengua emprada en situacions comunicatives de tipus no formal, de tal manera que ens trobem amb una llengua plena de dialectalismes, de barbarismes d'origen espanyol i de vulgarismes, és a dir, de tot allò que singularitza una variant lingüística determinada i la diferencia de les altres. Tot allò que s'elimina per tal d'acostar-se a la llengua comuna, a l'estàndard, és allò que, precisament, aquí es prioritza, per tal d'allunyar-se'n. En conseqüència, en el cas del valencià, la distància respecte l'estàndard es manté, mentre que la distància respecte les variants nordoccidentals s'eixampla, ja que aquestes últimes variants s'estan diluint progressivament en l'estàndard. Es produeix, doncs, el fenomen contrari al que es produeix al nord: al País Valencià l'estàndard es dialectalitza, mentre que al Principat i a Andorra els dialectes s'acosten a l'estàndard. Per tot això, considerem que dir que el valencià és català perquè s'assembla al català nordoccidental és mirar cap enrere i és no voler veure el que passa en el moment actual. És no adonar-se una vegada més d'una cosa crucial: que el valencià hagi estat català fins ara no vol dir que ho hagi de ser en el futur, que això dependrà del que els parlants del valencià vulguin fer amb la seva llengua i del que els espanyols els deixin fer.

Com a conclusió volem insistir en una qüestió: No és que no hi hagi arguments per defensar la catalanitat del valencià, és que els arguments que s'utilitzen són poc consistents. Fixeu-vos que parlem d'arguments poc consistents, no d'arguments erronis o inadequats. Dit d'una altra manera: dels arguments del discurs de legitimació de la unitat del català exposats no es desprèn necessàriament aquesta unitat. Són arguments vàlids però no definitius. En opinió nostra els arguments que s'haurien d'utilitzar són els dos que exposem a continuació:

• 1. Tots els que pretenen impugnar l'hegemonia de l'espanyol al País Valencià i treballen per aconseguir la normalització del valencià són partidaris d'adscriure el valencià al domini lingüístic català i de substituir l'estàndard espanyol per l'estàndard català. Podrien postular la creació d'un estàndard valencià independent del català, però no ho fan. Per tant, a hores d'ara, la defensa de la unitat de la llengua catalana és la defensa del valencià. És una tria dels valencians, i, en conseqüència, defensar la catalanitat del valencià no és una forma d'ingerència sinó, ben al contrari, una forma de respecte a la voluntat dels valencians que volen la pervivència i la normalització del valencià.
• 2. Quan un parlant del valencià és interpel·lat per un catalanoparlant del Principat o de les Illes en català estàndard o en qualsevol variant no valenciana del català, la seva resposta es produeix en valencià. Això demostra que, més enllà de les idees contràries a la catalanitat del valencià que pugui tenir, aquest parlant del valencià reconeix com a pròpia la llengua que parla l'interlocutor. Si no fos així, faria el que fa davant dels parlants de les altres llengües peninsulars, és a dir, emprar l'espanyol. Aquest fet no és anecdòtic. En una situació de minorització lingüística, la llengua minoritzada pateix la interposició de la llengua dominant o hegemònica, de tal manera que la llengua minoritzada tan sols és utilitzada amb aquells que són reconeguts com a membres del mateix grup. Aquesta norma d'ús s'imposa a d'altres criteris que poden resultar decisius en un context de normalitat lingüística, com el territori on es desenvolupa la comunicació o la posició social dels implicats. Per tant, és altament significatiu que un parlant del valencià, que es passa a l'espanyol davant de qualsevol persona que no parli valencià, no ho faci quan aquesta altra persona parla en català.