Josep M. Colomer, en el llibre intitulat La utilitat del bilingüisme, publicat a Barcelona el 1996 per Edicions 62, fa una anàlisi dels intercanvis lingüístics, amb la finalitat de mesurar l’eficàcia i l’equitat de les diverses normes i polítiques lingüístiques. Colomer proposa mesurar l’eficiència lingüística d’una comunitat qualsevol com la suma de les satisfaccions lingüístiques dels individus que la componen, les quals estan associades a l’ús de la llengua preferida. La seva conclusió és que les normes plurilingüistes produeixen resultats més equitatius i eficients que les normes unilingüistes i, per això, en el cas de Catalunya, propugna l’opció d’avançar cap a un bilingüisme simètric.

Colomer arriba a aquesta conclusió després d'aplicar amb rigor els mètodes de l'economia a l’estudi de l'ús de les llengües i, per tant, no hi tenim res a objectar, perquè els resultats són coherents amb les premisses i el mètode emprat. Les nostres objeccions, però, hi són, i tenen a veure, sobretot, amb un dels conceptes que utilitza com una de les eines bàsiques del seu mètode. En efecte, per tal de caracteritzar els diferents models de comportament lingüístic que poden seguir els individus, Colomer distingeix dos tipus de persones bilingües, les adaptatives i les no adaptatives, és a dir, les que s’adapten a la llengua de l’interlocutor i les que prefereixen usar sempre la seva primera llengua, encara que el resultat sigui una conversa bilingüe. Les nostres objeccions són que Colomer no es planteja en cap moment per què hi ha individus adaptatius i d’altres que no ho són, que no té en compte que hi ha individus que són adaptatius en un context polític i lingüístic determinat i no adaptatius en una altre. Per exemple, els emigrants espanyols dels anys 60 són adaptatius a Alemanya, però no adaptatius a Catalunya. I sobretot, Colomer en cap moment no es planteja a quin grup lingüístic pertanyen les persones adaptatives i a quin les no adaptatives. És casual que el 99% dels catalanoparlants siguin adaptatius i que un percentatge altíssim de castellanoparlants sigui no adaptatiu? Des del nostre punt de vista, Colomer incorre, com tants altres, en l’error de considerar l’ús de la llengua des d’una perspectiva individual. L’ús de les llengües sempre depèn de factors socials i polítics, i mai no es pot explicar, com fa Colomer, com la suma dels comportaments individuals.