A continuació, analitzarem les manifestacions de Barcelona i de Madrid, per a les quals les fonts oficials van proporcionar, tot simplement, xifres impossibles. No es tracta, doncs, de discutir si hi havia 100.000 manifestants més o menys, que cal recordar que equivalen a un Nou Camp ple de gom a gom, sinó d’afirmar que és impossible de reunir aquesta quantitat de gent per diverses raons que ja hem explicat altres vegades (demogràfiques, sanitàries, laborals i de mobilitat, entre d’altres).

1. La manifestació de Barcelona

La Guàrdia Urbana de Barcelona va calcular un milió i mig de manifestants divendres al vespre. Hem dit repetidament que un passeig de Gràcia no pot encabir un milió de persones. Segons el nostre càlcul, en pot encabir prop de 220.000 persones. Això voldria divendres hi havia 6’5 passejos de Gràcia plens de gom a gom. Algú pot dir que la nostra xifra tendeix a la baixa. Calculem-ne, doncs, 300.000. Llavors encara caldrien cinc passejos de Gràcia plens de gom a gom.

És clar, doncs, que la Guàrdia Urbana menteix quan afirma que a la manifestació hi van asistir un milió i mig de persones.

Fa uns dies, arran de la manifestació per rebutjar la treva d’ETA, la Guàrdia Urbana va calcular que hi van assistir 5.000 persones. Més enllà de l’exactitud de la xifra, que si no era certa era prou aproximada, vam escriure que:

Esperem que l’aplicació del criteri matemàtic en el recompte de manifestacions no sigui conjuntural, sinó que esdevingui estructural, és a dir, que la Guàrdia Urbana deixi de banda el criteri polític i hi apliqui el matemàtic. Aleshores, els ciutadans i les ciutadanes disposaríem d’una informació fiable i no pas com fins ara.

Lamentablement, la Guàrdia Urbana de Barcelona ha tornat ràpidament als seus comptes impossibles.

2. La manifestació de Madrid

Les fonts oficials van calcular que 2.300.000 persones van assistir a la manifestació que va convocar el govern espanyol.

En primer lloc, cal tenir present que a Madrid hi plovia. Per tant, i com mostren les fotografies publicades pels diaris, la gran majoria dels assistents hi van anar amb paraigües.

En segon lloc, la utilització de paraigües per guarir-se de la pluja implica que la densitat mitjana de l’acte no superés la d’una persona per metre quadrat (1’1 persones per metre quadrat si hi apliquem la fórmula de propagació d’errors)

En tercer lloc, l’àrea útil per tal d’encabir 2.300.000 persones, la majoria amb paraigües, és enorme. Si n’arrodonim el càlcul, l’àrea útil és propera o supera lleugerament els dos milions de metres quadrats. És a dir, una superfície que equival a un rectangle de dos quiilòmetres per un. Dit d’una altra manera: si els carrers fan 100 metres d’ample (que no els fan), aleshores caldria una longitud de 20.000 metres (vint quilòmetres).

En conclusió, la magnitud de les dades permeten de deduir, sense cap mena de dubte, que el nombre de manifestants fou molt inferior al de 2.300.000.

3. La responsabilitat dels i les periodistes

Quan va néixer CONTRASTANT a la tardor de 2000 vam posar de manifest que el nombre d’assistents a les manifetacions antiETA era sensiblement inferior a la que deien les fonts oficials i que reproduïen acríticament els mèdia. En concret, la diferència era d’entre 8 i més de 9 manifestants oficials per cadascun de real.

Aleshores, diversos i diverses periodistes ens van escriure per dir-nos que no eren conscients de l’engany o per dir-nos que, tot i que dubtaven de les xifres oficials, no podien deixar-les de reproduir perquè no sabien fer un càlcul alternatiu.

A hores d’ara, cap periodista mínimament informat no pot al·legar desconeixement en aquest assumpte: la professió periodística sap perfectament que hi ha manifestacions en què s’infla escandolosament la xifra d’assistents per determinats interessos ideològics i/o polítics.

Tanmateix, tres anys i mig després els i les periodistes continuen funcionant igual. I, en aquest sentit, igual vol dir pitjor. Ara saben perfectament que en lloc d’informar estan contribuint a la difusió i la propagació d’una mentida. Sembla, però, que no els afecti gens tot plegat.

Quan dins del món del periodisme han sorgit veus demanant que el govern espanyol expliqui la veritat sobre els atemptats de Madrid, la professió periodística actua rutinàriament: participen en la desinformació sense cap pudor.

Dissabte a la nit, el conseller en cap va exigir que els periodistes siguin valents i diguin el que saben en una entrevista en el Telenotícies Nit Cap de Setmana. Resulta paradoxal que un polític hagi d’exigir que els periodistes diguin la veritat. En teoria cobren per dir-la.