Des del dia 10 d’octubre de 2001 fins al 5 de gener de 2002 es pot visitar al Museu Nacional de Catalunya l’exposició "Periodisme i Periodistes. De les gasetes a la xarxa", que està organitzada per la societat estatal España Nuevo Milenio i pel Ministerio de Educación, Cultura y Deporte amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Museu d’Història de Catalunya. També hi figuren com a patrocinadors El Corte Inglés, Tele 5 i La Vaguandia.

Segons organitzadors "l’exposició vol apropar al públic l’evolució de la comunicació social en el conjunt de l’Estat espanyol [versió espanyola "en España"] i situar el seu paper i la influència en la societat contemporània" (1). D’entrada, cal considerar reduccionista el fet d’equiparar comunicació social a mitjans de comunicació. En segon lloc, cal dir que es tracta d’uns objectius força ambiciosos, que difícilment es poden assolir amb els breus i escassos textos que guien l’exposició. Finalment, difícilment es pot "situar el paper i la influència en la societat contemporània" dels mitjans de comunicació si ni es planteja, per exemple, quins d’aquests mitjans van servir per consolidar la dictadura franquista o hi van col·laborar. A tot estirar, després de fer-ne el recorregut, el/la visitant se’n va a casa amb el cap ple d’una tirallonga de capçaleres i locutors/locutores i una periodització bastant discutible.

Deixant de banda, però, aquestes crítiques de caràcter general, CONTRASTANT voldria parar l’atenció sobre alguns aspectes discursius que es desprenen de la lectura atenta dels textos que es poden llegir a les diferents sales de què consta l’exposició (2):

• En primer lloc, si bé "Periodisme i periodistes. De les gasetes a la xarxa" no serveix per assolir els objectius esmentats més amunt, en canvi, sí que és una eina útil per a la (re)producció de la identitat espanyola.

• En segon lloc, si es llegeix la versió espanyola dels textos (3), que hem de suposar que són els originals, s’observa amb claredat que aquesta identitat espanyola s’associa indestriablement a la negació de la pluralitat i la diversitat nacional i cultural al si de l’Estat. En aquest sentit resulta reveladora la traducció catalana dels textos en espanyol, els canvis de sentit de la qual són una prova irrefutable del que acabem de dir, alhora que un intent parcial i no reeixit de filtrar un discurs nacional espanyol que xocaria frontalment amb la ideologia de moltes i molts visitants del Museu d’Història de Catalunya. 

• En tercer lloc, els textos traspuen la ideologia política a partir del qual s’han elaborat. Des de fa uns quants anys, la dreta espanyola encapçala un revisionisme històric desacomplexat que, per exemple, intenta relativitzar i minimitzar els aspectes repressius de la dictadura franquista (recordem l’entrevista en què Julia Garcia Valdecasas es va referir amb el qualificatiu de "dictablanda" a la darrera fase de la Dictadura). Per qualsevol revisionisme, "la batalla per la designació" és fonamental, raó per la qual no ens ha d’estranyar la desaparició del terme "dictadura" (gairebé) sistemàtica a l’hora de designar aquell període històric.

LA (RE)PRODUCCIÓ DE LA IDENTITAT/NACIÓ ESPANYOLA

Un repàs dels textos que guien de l’exposició ens fan adonar de seguida tant de la profusió amb què apareixen els termes com "Espanya" i "espanyol/espanyola" com de la presència d’expressions com "la nostra premsa", "el nostre país", "la Guerra de la Independència", "l’interior del país", "el president", "tenir-nos ben informats", etc., que tenen un abast referencial clar: Espanya com a univers simbòlic autosuficient i diferenciat (4). Per tant, tots dos tipus d’expressions contribueixen a (re)produir i a reforçar la identitat/nació espanyola. En parlar dels mitjans de comunicació, Josep Gifreu n’ha assenyalat la importància al seu llibre El meu país. Narratives i combats per la identitat (Pagès Editors, 2001):

"La paraula "España" i els seus derivats implícits ("español", "españoles", "nosotros", "los nuestros", "nuestro país", "este pais", etc.) configuren el fil conductor més permanent entre gèneres, programes i graelles de tots els canals generalistes. De manera explícita, com els exemples mencionats del dia de juliol, o de forma explícita molt més sovint encara, les televisions espanyoles, públiques o privades, assumeixen i recreen la narrativa bàsica de l’espanyolitat" (pàg. 130)

Fins i tot, en més d’un cas es pot parlar d’abús d’aquesta mena d’expressions, com es pot comprovar a les dues cites següents:

"La radiodifusió sonora va ser des del principi, un element aglutinador de la societat espanyola. Fins a l’expansió de la televisió la ràdio va ser considerada a les llars espanyoles com l’únic element capaç de posar tothom en contacte amb el món exterior. Totes les manifestacions de la cultura, l’esport, l’amplíssim món de les notícies i la música, amb les manifestacions més diverses, ofertes des de la ràdio, situen aquest mitjà de comunicació com una de les palanques de la modernització de la societat espanyola."

"Nascuda sota el règim de Franco, la televisió d'Espanya va ser un instrument més al servei dels programes del govern, i se'n va utilitzar els continguts amb intenció adoctrinadora i conformadora d'opinions."

És obvi que l’adjectiu "espanyola" que acompanya el substantiu "societat" resulta sobrer (i ens atreviríem a dir que també ho és el mot "espanyoles" que qualifica "llars") així com el sintagma "d’Espanya" del segon text. (5)

Però quins serien alguns dels trets definitoris que van associats a la identitat espanyola? Si llegim els textos originals (en espanyol), és a dir, sense passar pel filtre de la traducció catalana, ens adonarem de seguida d’alguns d’aquests trets:

• Espanya és una nació, mentre que es nega aquesta condició a Galícia o els Països Catalans, que són considerats a tot estirar "àmbits autonòmics". Per aquesta raó, tot allò que només tingui un abast català, basc o gallec és considerat secundari o irrellevant per a la construcció de la nació/identitat espanyola, com es podrà comprovar en el punt següent. Aquesta característica es pot observar clarament en la citació següent (i totes aquelles en què la versió espanyola usa el terme "nacional"):

"Tots aquests [El País, Diario 16, El Periódico de Catalunya i El Mundo], amb distribució o audiència a tot el territori estatal [versió espanyola "territorio nacional"]. També es van fundar diaris d'àmbit autonòmic, com ara l'Avui a Barcelona i Deia a Bilbao."

• L’única llengua existent a l’Estat és l’espanyol, que esdevé un dels signes més visibles de la nació/identitat espanyola. Per això, el català o el basc no hi compten per res, com no hi compten (ho veurem més avall) les i els periodistes que usen alguna d’aquestes llengües a la seva feina.

"Totes aquestes virtualitats es donen al nostre país, on prop de set milions de persones ja n'eren usuàries al final de l'any 2000. Això suposa que gairebé el setze per cent de les llars espanyoles estan connectades a la xarxa. Dels més de cinc-cents diaris en llengua castellana [v.e. "lengua española"] que són presents a Internet, setanta-cinc s'editen al nostre territori."

De la versió espanyola d’aquesta cita es desprèn que a l’Estat espanyol només hi ha una llengua i, com a tal, rep l’adjectiu d’espanyola.

• Madrilenycentrisme. Madrid és el lloc des d’on s’observa i es defineix la realitat (en aquest cas de l’Estat espanyol) i és el referent del primer terme d’oposicions com centre/perifèria, capital/província, universal/local o col·lectiu/particular.

"Al llarg del segle XVIII i el començament del XIX premsa espanyola viu l'etapa pre-industrial, amb un desenvolupament mandrós a Madrid i a les ciutats de la perifèria i escassa presència a l'interior del país."

"Al mateix temps es van multiplicar els periòdics locals fora de Madrid, molts dels quals defensaven interessos econòmics i comercials provincials, o bé els movia el joc polític dels diferents partits."

"A cavall entre els dos segles, el XIX i el XX, surten alguns diaris que cal catalogar entre els millors d'Europa: La Vanguardia de Barcelona (1881), ABC (1905), El Debate (1912) i El Sol (1917), entre molts d'altres."

Només des d’un punt de vista madrilenycentrista, es pot parlar de "perifèria" (amb totes les connotacions que arrossega el terme), de diaris "locals" que "defensaven interessos provincials" o que, en la darrera cita, només es localitzi geogràficament l’únic diari que no s’edita a Madrid.

Per acabar aquest apartat, compararem dues citacions de l’apartat La Ràdio, que contenen d’una manera paradigmàtica els trets que acabem d’exposar.

"-La contribució catalana a la ràdio

Des de Catalunya va arribar a la ràdio un grup molt nombrós de professionals, que van contribuir al desenvolupament de la ràdio a Espanya. En destaquem, entre d’altres, Juan Armengol, Juan Viñas, José Luis Barcelona, Juan Antonio Fernández Abajo, Juan Lluch, José Félix Pons, Pepe Navarro, Luis Arribas Castro, Andrés Caparrós, Fernando Rodríguez Madero, Antoni Serra, Federico Gallo, Isidro Sola, Mario Beut, Ricardo fernández Deu, Jorge Arandes, Agustin Farré, Enric Sopena, aquests dos últims com a directors de RNE entre altres càrrecs."

"-La radiodifusió autonòmica

La radiodifusió autonòmica està representada per Catalunya Ràdio i alguns dels seus presentadors famosos: Àngel Casas i Joaquim Maria Puyal, que van passar a la televisió, i Antoni Bassas, Toni Clapés i Josep Cuní dels actuals."

En primer lloc, cal remarcar que l’expressió "Des de Catalunya va arribar a la ràdio", que implicaria que a Catalunya no existia aquest mitjà de comunicació, només pot ser formulada tant des d’una visió madrilenycentrista com des d’una que associa "la ràdio" a la ràdio d’abast estatal.

En segon lloc, "sorprèn" la contraposició entre "contribució catalana a la ràdio" i "la radiodifusió autonòmica", que permet copsar més clarament que el sintagma "la ràdio" s’ha d’entendre com "la radio española" i en "español". Perquè és clar que ni Josep Cuní ni Antoni Bassas han contribuït gens al "desenvolupament de la ràdio" (espanyola, per descomptat), sinó que simplement són representants de la "radiodifusió autonòmica", que a més tenen la "particularitat" de fer servir una llengua irrellevant.

En resum, només si un/a locutor/a treballa per una cadena d’abast estatal i ho fa en espanyol contribueix al desenvolupament de la ràdio (espanyola).

EL REVISIONISME HISTÒRIC

Hi ha algunes expressions que revelen la ideologia política a partir del qual s’han elaborat els textos. D’una banda, cal constatar que s’evita el terme "dictadura" (o "règim feixista" si es vol) per referir-se al que hom designa constantment com a "Règim", "règim anterior" o "règim de Franco". Només al tríptic de l’exposició, que segurament s’ha elaborat al nostre país (6), apareix el sintagma "la Dictadura franquista". En canvi, no s’obvia el terme quan es parla del període en què va governar el dictador Primo de Rivera, com mostra a citació següent:

"Des de la Dictadura de Primo de Rivera, que va suposar la fallida política de la Restauració, fins a la mort de l'anterior cap de l'Estat, la premsa espanyola va viure un període convuls, però, a la llarga, enriquidor per al panorama de la nostra premsa. La República del 1931 va pluralitzar les ideologies que imperaven als nostres diaris [...]"

Cal recordar que tant el document sobre l’ensenyament de la història que va elaborar la Real Academia de la Historia fa més d’un any i mig com la proposta de periodització històrica que es va plantejar en el marc del que es va anomenar "projecte de reforma de les Humanitats" també evitaven el mot "dictadura" a l’hora de referir-se al període històric comprès entre els anys 1936/39-1975. Per tant, és evident que no es tracta d’un fet anecdòtic circumscrit a l’exposició que comentem, sinó que ens trobem davant un exemple més que confirma el revisionisme històric a què al·ludíem abans.

Pel que fa a Franco, cal remarcar que només una vegada rep l’apel·latiu de dictador, mentre que en la resta de casos se l’anomena "anterior cap de l’Estat" o "General" .

Per altra banda, on es veu millor aquesta ideologia política és en la manera com es presenten els documentals propagandístics republicans i franquistes durant la guerra provocada per aquests últims (1936-1939). Comparem els dos paràgrafs següents de l’apartat Cinema de Guerra:

"Entre els republicans, els noticiaris presentaven una gran diversitat ideològica i molta varietat en les formes de producció. La qualitat era escassa; els comentaris, exaltats, i les manipulacions (barreja de realitat i reconstrucció), habituals."

"En el bàndol franquista, l'activitat cinematogràfica mínima al començament de 1938. El suport tècnic i professional de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista va fer possible aleshores el primer projecte coherent de propaganda franquista cinematogràfica i l'edició de Noticiario Español."

Una lectura ràpida permet constatar que les connotacions positives (i, per tant, les valoracions positives) se les enduu el cinema de propaganda franquista:

És evident que la comparació mostra que el cinema propagandístic franquista és valorat positivament (d’una manera explícita o implícita). Així, del les cites anteriors es desprèn explícitament que el "suport tècnic i professional de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista" permetre elaborar un projecte "coherent" de cinema propagandístic, en contrast amb la diversitat ideològica i variació en les formes de producció del cinema republicà. D’altra banda, implícitament es pot despendre que, mentre que el cinema propagandístic republicà tenia una "qualitat escassa", gràcies al suport "tècnic i professional" alemany i italià, el cinema franquista hauria estat qualitativament superior. Finalment, es ressalten explícitament dues característiques negatives més del cinema republicà ("comentaris exaltats" i "manipulacions habituals") que no es prediquen del cinema franquista, tot i que només cal mirar i escoltar amb atenció el reportatge "Prisioneros de Guerra" (1938) que ofereix l’exposició per adonar-se que aquests trets també podien ser-hi atribuïts.

TRADUIR NO SIGNIFICA (NECESSÀRIAMENT) TRAIR

Com ja s’ha dit, la traducció catalana intenta assuaujar aquest discurs nacional espanyol que nega la plurinacionalitat i la diversitat cultural. Els canvis de sentit que s´hi fan afecten les expressions següents.:

        - "España" és traduït per "Estat espanyol" quan apareix dins d’un sintagma preposicional (encapçalat per la preposiciö "en") que funciona com a circumstacial de lloc; en canvi, es tradueix per "Espanya" en la resta de situacions.

        - "Nacional" és traduït per "estatal";

        - "Lengua española" és traduït per "llengua castellana"

Aquests canvis (que traeixen el sentit de l’original) traspuen parcialment una concepció plurinacional i diversa de l’Estat espanyol. Ara bé, cal tenir en compte que no ens trobem davant d’un discurs nacional català, sinó que malgrat aquests canvis la traducció catalana es totalment deutora de l’original per tal com, d’una banda, no altera el sentit de la majoria d’expressions que contribueixen a (re)produir la identitat/nació espanyola i, de l’altra, tampoc canvia les expressions que traspuen una determinada concepció de l’Estat espanyol (per exemple, l’oposició que analitzàvem abans entre "la contribució catalana a la ràdio" i "la radiodifusió autonòmica").

De fet, caldria dir que aquesta és una tasca impossible tenint en compte el text de partida i el sentit comú que hi ha al darrere. És l’exposició en el seu conjunt la que hauria de ser concebuda d’una altra manera. Aquest exemple mostra que l’elaboració d’un discurs nacional català va més enllà de la traducció d’uns determinats termes i que per construir-lo cal partir d'un sentit comú diferent. Perquè, com hem vist, és evident la versió catalana no passa de ser un híbrid subordinat discursivament a la narrativa de l’espanyolitat.

CONCLUSIÓ

Tenint en compte el que s’acaba d’exposar, només resta fer-se una pregunta: què hi fa una exposició d’aquesta mena al Museu d’Història de Catalunya?

NOTES

(1) Aquest text es pot llegir al tríptic editat per a l’exposició.

(2) L’exposició ocupa nou sales.

(3) Citem sempre a partir de la versió catalana, però incloem entre claudàtors els fragments en espanyol que han canviat de sentit en ser traduïts.

          (4) La cita següent evidencia aquest tret:

El Diari de Barcelona, fundat a la darreria del segle XVIII, i que actualment s'ofereix als lectors en edició digital, és la millor síntesi que es pot fer a través d'un únic diari, de la història de la informació a Barcelona, a Catalunya i a Espanya.

Fixem-nos que la cadena inclusiva "a Barcelona, a Catalunya i a Espanya" acaba en l’àmbit autosuficient, que inclou dos àmbits que en depenen, Barcelona i Catalunya. La diferència fonamental rau en el fet que Espanya és l’univers de discurs autònom (amb la seva corresponent frontera,"l’estranger") dins del qual té sentit i es pot entendre tot el que es pugui predicar, afirmar, etc. d’alguna de les seves parts.

        (5)Un text interessant en aquesta línia és el següent:

"Espanya es va incorporar a l'era de la impremta l'any 1472, quan Juan P. de Heidelberg va fundar-ne la primera a Segòvia, la ciutat on, només tres anys més tard, els reis Catòlics van establir la famosa Concòrdia de Segòvia, un dels precedents jurídics de l'articulació dels regnes espanyols. "

L’incís explicatiu en negreta, que complementa el mot "Segòvia", no té res a veure amb l’exposició i, tenint en compte el poc espai que hi ha per als textos que la guien, es tracta d’un malbaratament de recursos. Ara bé, la seva funció s’entén dintre d’una diguem-ne "obsessió" de (re)crear (històricament en aquest cas) l’espanyolitat.

6) Dues pistes confirmaríem aquest supòsit: el tríptic està imprès al nostre país i, a més, el seu dissseny havia d’incloure un croquis i informació del museu 

.

CORPUS DE TEXTOS

En negreta apareixen els fragments que considerem més interessants per als objectius d’aquest article.

EL DIARI DE BARCELONA (1792-1992/2001)

El Diari de Barcelona, fundat a la darreria del segle XVIII, i que actualment s'ofereix als lectors en edició digital, és la millor síntesi que es pot fer través d'un únic diari, de la història de la informació a Barcelona, a Catalunya i a Espanya.

El va fundar Pedro Hussón de la Lapezarán, i, des de la Guerra de la Independència...

ELS ORÍGENS DE LA PREMSA

[Paràgraf 1]

Espanya es va incorporar a l'era de la impremta l'any 1472, quan Juan P. de Heidelberg va fundar-ne la primera a Segòvia, la ciutat on, només tres anys més tard, els reis Catòlics van establir la famosa Concòrdia de Segòvia, un dels precedents jurídics de l'articulació dels regnes espanyols. Un Estat fort, al llindar del Renaixement, va necessitar l'ajut de la impremta: València, Saragossa, Barcelona i, en acabar el segle, vint-i-sis ciutats de la Península, van tenir les seves impremtes.

[Paràgraf 3]

Al llarg del segle XVIII i el començament del XIX premsa espanyola viu l'etapa pre-industrial, amb un desenvolupament mandrós a Madrid i a les ciutats de la perifèria i escassa presència a l'interior del país.

[Paràgraf 4]

A partir de l'última dècada del segle XVIII, i fins a acabar el primer quart del XIX, des d'una perspectiva política, la premsa espanyola va travessar etapes de llibertat, períodes de fortes censures [...] En morir el rei Ferran VII s'inicia una tímida reforma liberitzadora, quan Larra ja era una firma habitual als diaris.

EL REGNAT DELS DIARIS (1835-1924)

[Paràgraf 1]:

En la història del periodisme universal, el segle que va transcórrer entre la mort de Napoleó i la Primera Guerra Europea es coneix com "l'edat d'or de la premsa" (1814-1914). A l'Estat espanyol [v.e. " En España"], quan Andrés Borrego va fundar, l'any 1835, El Español, va sorgir la primera premsa industrial [...].

[Paràgraf 2]

Al mateix temps es van multiplicar els periòdics locals fora de Madrid, molts dels quals defensaven interessos econòmics i comercials provincials, o bé els movia el joc polític dels diferents partits.

[Paràgraf 3]

Amb la Restauració de la monarquia en la persona d'Alfons XII (1875), el règim de llibertat de premsa d'Espanya és equiparable al de qualsevol altre país desenvolupat de l'època, gràcies a la Llei Gullón (1833). Per primera vegada es pot parlar al nostre país de premsa de masses: diaris obreres, gran premsa d'informació general, revistes il·lustrades i culturals, un periodisme taurí genuïnament espanyol i una variada gamma de periòdics de partit, des de l'esquerra fins a l'integrisme d'El Siglo Futuro, fundat el 1875, el mateix any de l'entrada del nou rei a Madrid. D'aquesta manera, la tasca periodística es comença a perfilar com una professió, i encara més quan es funda, l'any 1895, l’Associació de la Premsa de Madrid.

[Paràgraf 4]

A cavall entre els dos segles, el XIX i el XX, surten alguns XXX que cal catalogar entre els millors d'Europa: La Vanguardia de Barcelona (1881), ABC (1905), El Debate (1912) i El Sol (1917), entre molts d'altres.

LA PREMSA I EL NAIXEMENT DE LA RÀDIO I LA TELEVISIÓ (1924-1975/78)

[Paràgraf 2]

Des de la Dictadura de Primo de Rivera, que va suposar la fallida política de la Restauració, fins a la mort de l'anterior cap de l'Estat, la premsa espanyola va viure un període convuls, però, a la llarga, enriquidor per al panorama de la nostra premsa. La República del 1931 va pluralitzar les ideologies que imperaven als nostres diaris ...

[Paràgraf 4]

El règim de Franco, en suma, va comportar la censura i la pèrdua de llibertats dels diaris, juntament amb un gran desenvolupament tècnic dels mitjans i també la proliferació de la premsa setmanal i cultural.

PREMSA I DEMOCRÀCIA (1975/1978-2001)

[Paràgraf 2]

Des d'una perspectiva política, en aquest quart de segle ha desaparegut l'antiga premsa de titularitat pública i alguns diaris que havien aconseguit una gran reputació durant el règim anterior

[Paràgraf 3]

Tots aquests [El País, Diario 16, El Periódico de Catalunya i El Mundo], amb distribució o audiència a tot el territori estatal [v.e. "territorio nacional"]. També es van fundar diaris d'àmbit autonòmic, com ara l'Avui a Barcelona i Deia a Bilbao.

[Paràgraf 4]

D'altra banda, els grans diaris que venien d'abans, com ara ABC a Madrid i La Vaguardia a Barcelona, segueixen ocupant els seu lloc de preeminència entre els diaris espanyols.

EL CINEMA INFORMATIU (1896-1980)

[Paràgraf 1]

A l'Estat espanyol... [v.e. "En España..."]

[Paràgraf 3]

A Espanya...

Després de diverses dècades de colonització estrangera, el nostre cinema informatiu comença a sorgir ...

[Paràgraf 4]

Durant el règim franquista, una institució oficial, el NO-DO, omplia les sales de cinema de documentals de temes espanyols. L'orientació marcadament dirigista es fa palesa no tan sols en els temes espanyols, sinó en les peces de notícies estrangeres, especialment alemanyes i italianes.

...per al coneixement del règim anterior a la democràcia.

L'ESPANYA DEL NO-DO

El Règim...

1936-1939: IMATGES DE GUERRA

[Paràgraf 1]

Nascuda sota el règim de Franco, la televisió d'Espanya va ser un instrument més al servei dels programes del govern, i se'n va utilitzar els continguts amb intenció adoctrinadora i conformadora d'opinions.

[Paràgraf 3]

... tres canals d'abast estatal [v.e. "tres canales de alcanze nacional"]

[Paràgraf 2]

Entre els republicans, els noticiaris presentaven una gran diversitat ideològica i molta varietat en les formes de producció. La qualitat era escassa; els comentaris, exaltats, i les manipulacions (barreja de realitat i reconstrucció), habituals.

[Paràgraf 3]

En el bàndol franquista, l'activitat cinematogràfica mínima al començament de 1938. El suport tècnic i professional de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista va fer possible aleshores el primer projecte coherent de propaganda franquista cinematogràfica i l'edició de Noticiario Español.

LA RÀDIO (1924-2001)

[Paràgraf 3]

...a l'Estat espanyol /en España

[Paràgraf 4]

... la ràdio es va estendre a tot el país ...

Durant els quaranta anys del règim anterior ...

LA RÀDIO

-La política

L'interès del president [es refereix a Niceto Alcalà Zamora] es fa palès en els seus intents per crear un Servei Nacional de Radiodifusió.

-Els programes esportius

... en aquest terreny, la ràdio, amb el consentiment del règim, ...

-La contribució catalana a la ràdio

Des de Catalunya va arribar a la ràdio un grup molt nombrós de professionals, que van contribuir al desenvolupament de la ràdio a Espanya. En destaquem, entre d’altres, Juan Armengol, Juan Viñas, José Luis Barcelona, Juan Antonio Fernández Abajo, Juan Lluch, José Félix Pons, Pepe Navarro, Luis Arribas Castro, Andrés Caparrós, Fernando Rodríguez Madero, Antoni Serra, Federico Gallo, Isidro Sola, Mario Beut, Ricardo fernández Deu, Jorge Arandes, Agustin Farré, Enric Sopena, aquests dos últims com a directors de RNE entre altres càrrecs.

-La radiodifusió autonòmica

La radiodifusió autonòmica està representada per Catalunya Ràdio i alguns dels seus presentadors famosos: Àngel Casas i Joaquim Maria Puyal, que van passar a la televisió, i Antoni Bassas, Toni Clapés i Josep Cuní dels actuals.

LA TELEVISIÓ (1956-2001)

[Paràgraf 2]

La programació de Televisió Española d'aleshores, però, tant en els espais informatius com en els culturals i els d'entreteniment, estava ancorada en una visíó ultraconservadora, que només va admetre alguna obertura en el darrer decenni del dictador.

LA TELEVISIÓ

Hem confeccionat una classificació ·"perquè tots ens puguem entendre". No pretenem que serveixi per etiquetar ningú, sinó per establir criteris per incloure els "més famosos" en l'àmplia història de la televisió a Espanya, la primera filla de la qual, TVE, té ja gairebé 45 anys. De les bessones, és a dir, les autonòmiques, per raons de proximitat geogràfica, només farem referència a TV3, cadena que es va inaugurar oficialment el 16 de gener del 1984, que té ja 16 anys fets. El Canal 33, "germà de TV3", va néixer el 23 d'abril de 1989, cosa per la qual encara és petit, té dotze anys.

I d'altres cadenes nacionals van destacar, malgrat la seva "joventut" [...].

Els corresponsals... Alguns van ser molt famosos, i d'altres no, però tots van contribuir a tenir-nos ben informats.

EL MITJÀ DELS MITJANS: INTERNET

Totes aquestes virtualitats es donen al nostre país, on prop de set milions de persones ja n'eren usuàries al final de l'any 2000. Això suposa que gairebé el setze per cent de les llars espanyoles estan connectades a la xarxa. Dels més de cinc-cents diaris en llengua castellana [v.e. "lengua española"] que són presents a Internet, setanta-cinc s'editen al nostre territori.