Efectivament: l’Òscar al millor actor era de Javier Bardem. Només una confabulació dels membres de l’Acadèmia va permetre que el guanyés un australià. Alguns diaris ho tenien clar, claríssim. El titular de portada de El Periódico de Catalunya en espanyol era prou explícit: Russell Crowe arrebata el Óscar a Bardem. No era pas l´únic. El Mundo va escriure un avanttítol com el següent: Russell Crowe arrebató el Oscar al Mejor Actor a Javier Bardem. Segons la Real Academia Española (de la lengua, por supuesto), el verb arrebatar significa "quitar o llevar ras sí con violencia y fuerza". A partir de la definició es poden fer dues inferències. Primera, si hom pren alguna cosa a algú, implica que aquesta cosa és d’aquell algú. Vaja, que l’Òscar era de Bardem, però Crowe, un poca-solta, l’hi va prendre. Segona, aquest hom utilitza la violència i la força per apropiar-se del que no és seu. És clar, com que Crowe era un gladiador, tenia avantatge.Encara hi ha més: Carlos Fresneda, a la seva crònica de El Mundo, escriu:

Aunque no lo dijo, la actriz ambiciona repetir en el 2002. Steven Soderbergh vuelve a dirigirla en Ocean's Eleven, que empieza a rodarse estos días. ¿Y después? «Pienso tomarme un largo, largo descanso». Julia, los tirantes de Julia, la espalda de Julia. Todo lo demás quedó en segundo plano la otra noche, incluido el Oscar que le robó a Bardem el temido Russell Crowe, el último en llegar, con una medalla que le regaló su abuelo, héroe de acción durante la II Guerra Mundial.

Aquí encara queda més explícit que l’Òscar era espanyol: Crowe va robar-lo a Bardem. La idea d’apropiació indeguda és encara més transparent.A més de l’Òscar al millor actor, hi ha altres qüestions a assenyalar. Xavier Mas de Xaxàs, a La Vanguardia, escriu:

Tal y como se esperaba, el puertorriqueño Benicio del Toro, que en "Traffic" interpreta a un policía mexicano, fue elegido el mejor actor de reparto. Dedicó el premio a Nogales (Arizona) y Nogales (México), dos ciudades hermanas, separadas por la frontera, donde se rodó la película. No habló para nada en español.

El mateix fet de remarcar que del Toro no parlés en espanyol implica que el periodista esperava que del Toro hi parlés. La qüestió, però, que es planteja és la següent: per què havia de parlar en espanyol l’actor Benicio del Toro si l’acte se celebrava als Estats Units i si gran part del públic que seguia l’acte per televisió no l’hauria entès?Un altre fet a remarcar és un fragment d’una crònica signada per Ferran Viladeval, que aparegué a Avui ("Bardem, tan a prop i tan lluny de l'Oscar"):

Quan l'estela de Jennifer Lopez ja no era visible, el públic va tornar a pensar en el que s'estava coent al Shrine Auditorium: la lluita aferrissada entre tres pel·lícules per erigir-se en vencedores. La categoria següent era la del millor actor. Com que ni Traffic ni Tigre & dragón tenien representants, aquí l'únic interès era saber si Tom Hanks passaria a la història com l'únic actor a guanyar tres Oscars. Per al públic espanyol, en canvi, veure si Javier Bardem podria repetir l'èxit de Pedro Almodóvar. Hillary Swank, la delicada actriu que l'any passat es va emportar l'estatueta per Boys Don't Cry, va ser l'encarregada de presentar el guardó.

Oi que resultaria impensable que el diari escrit en català (pensat ja és una altra qüestió) publiqués un text com el següent: "Per al públic australià, en canvi, veure si Russell Crowe podria guanyar el premi."? Quin és el marc de referència del periodista? Per a qui escriu? És que per a un lector de Avui és més interessant periodísticament parlant què pensa un espanyol sobre l’Òscar que no pas el que pensa un nord-americà o un australià sobre el premi? El millor, però, és l’inici de la crònica principal de l’esdeveniment, signada també per Viladevall:

El miracle no va ser possible i, com es preveia, Javier Bardem va ser un espectador més al Shrine Auditorium.

El miracle no és altra cosa que el triomf de Bardem. El sentit comú amb què està construït aquest text és palmari: tot i la utilització de la llengua catalana, a un periodista espanyol li hauria costat de superar-lo. Caldria esperar que un diari com l’Avui, que, segons s’afirma en altres parts del diari pretén construir un discurs nacional català, no caigui, una vegada més, en una variant del discurs nacional espanyol.